El bon Jesuset

El Messies

Anne Rice

Taducció d'Anna Llisterri

Ed. 62, Barcelona, 2006,

316 pàgines

La història de Jesús de Natzareth, segons que es llegeix als evangelis sinòptics, constitueix una de les grans aportacions del cristianisme a la literatura tràgica universal: el destí de Jesús hi apareix amb un dramatisme i un caràcter tan irremeiable com el destí de Medea, d'Èdip o de Prometeu, amb la diferència que aquests grans herois tràgics de la mitologia grega entomen el seu destí de les mans d'un fatum repartit entre una colla de déus més o menys olímpics, mentre que el destí del Natzarè és la conseqüència d'una predicció tan antiga com els llibres de l'Antic Testament, i és un destí dictat pel Déu més solemne, inclement i justicier que mai hagi existit: Jahvé. La crucifixió de Crist, rememorada cada any durant la celebració de la Pasqua -ritus d'origen jueu-, constitueix un dels punts àlgids de totes les tragèdies que un home pot ser capaç de suportar, més encara si tenim present que, en aquest cas, no es tracta de literatura mitològica sinó d'un fet històric del tot incontrovertible.

Per això resulta tan difícil escriure una vida de Jesús: perquè, o bé caiem en extrems d'exageració xarona o apassionada, o bé pugem a puntes abrandades de pietat, o bé escrivim una història desproveïda de tot carisma, emportats per una severa addicció al positivisme de la història o de la filologia: la Vida de Jesús de Strauss (1835) presenta Crist com una figura solament mitològica, desproveïda (falsament) de tota veritat històrica; les Vides de Jesús d'Ernest Renan, al segle XIX, o la de Géza Vermes, al segle XX, són expressió d'un gran respecte "filològic" per la figura de Crist, sense cap afegitó pietista. Per contra, la de François Mauriac cau en un psicologisme exagerat. Robert Graves, que era un home amb un sentit molt fi de la religiositat (no cal pertànyer a cap església, per a això) en va escriure una de molt notable; i l'italià Giuseppe Ricciotti, potser massa repenjat en la història i en l'arqueologia, una altra de prou fiable, com la seva Història d'Israel: però aquesta mena de vides acaben sent titllades de seculars, poc enceses i gens pietoses. Tant se val: per incendis, ja tenim les hagiografies producte de la Contrareforma.

Ara bé, hi ha una cosa més difícil que totes les esmentades: escriure una vida de la minyonia de Crist, del nen Jesuset entre els set i els dotze anys, és a dir, entre la seva estada (una suposició) a Alexandria, on se'l presenta com deixeble de Filó -que ja és tenir imaginació novel·lesca- i la seva primera conversació amb els grans rabins al Temple de Jerusalem (fet sens dubte evangèlic, i fiable). Això és el que ha fet la senyora Anne Rice, i al damunt, per acabar de fer l'empresa quasi impossible del tot, després de la mort, a causa del càncer, del seu marit, "en olor de santedat", diu la fidel esposa en un Postfaci que és per sucar-hi pa, la qual ja feia uns quants anys que s'havia reconvertit al cristianisme després d'uns anys de paganisme o què sé jo, dels quals es penedeix com una gran pecadora redimida.

L'única cosa que queda clara i estàlvia en aquesta biografia de Jesús-infant és que el nascut a Betlem era fill d'una família jueva, i que eren jueus tots els seus parents de Natzareth i una bona part dels habitants de la Judea, una obvietat d'aquelles que les cintes de Cecil B. de Mille, de Pier Paolo Passolini o de Roberto Rossellini van acabar de fer evidents i sabudes per a mitja humanitat. La narració d'aquests anys tirant a anònims de Jesús, en el llibre d'Anne Rice -coneguda per novel·les gòtiques com Entrevista amb el vampir- resulten d'un ensopit i d'un estovament que esborronen, perquè freguen, si no hi entren de ple, en el terreny, ja no de la pietat o de la beateria, sinó del kitsch o de la cursileria, que és cosa imperdonable quan parlem d''una obra d'art. Amb altres paraules: el llibre no va gaire més lluny que Els pastorets, de Folch i Torres, i de moltes representacions de la Passió que estem acostumats a veure a Catalunya; amb l'agreujant que, en el nostre cas d'avui, la Rice ni tan sols pot sublimar la seva història portant Jesús a la creu, perquè el llibre s'acaba quan la criatura té dotze anys, com ja s'ha dit.

En fi: un gran desastre i una gran catàstrofe literària, feta, és clar, amb les més bones intencions. Prou l'autora diu haver llegit les fonts històriques de Filó d'Alexandria i les Antiguitats judaiques de Flavius Josephus, haver-se empapat de la història de Roma (Tàcit, Ciceró, Juli Cèsar) i de l'estat de coses a la Palestina polièdrica (quin tripartit de jueus, àrabs i romans!) del segle I; però és impossible quallar dignament tota una novel·lació dels anys de minyonia de Jesús -dels quals no sabem res de res, potser llevat del que en diu l'Evangeli Apòcrif de Tomàs- a base de parlar de la "tieta Maria" (l'egipcíaca, la dona de Cleofàs), de la "tieta Ester" i dels fruiters en flor de Galilea. Tot massa tou tractant-se d'una de les més grans figures que ha donat la història d'Occident.