Finesa nipona

La novel.la de Genji. El príncep

resplendent

Versió, comentaris i notes de Xavier

Roca-Ferrer

Destino, Barcelona, 2006, 441 pàgines

Pocs mesos després d'haver enllestit la traducció completa al castellà de la Novel·la de Genji, publicada també a l'Editorial Destino, Xavier Roca-Ferrer ofereix al públic català la primera entrega (aproximadament una quarta part del tot: capítols 1 a 13 del que ha estat anomenat primera època, o "Resplendor", del cicle complet) de la llegenda, o conte, o història del príncep Genji, de l'escriptora japonesa de la dinastia administrativa dels Fujiwara Murasaki Shikibu, viva a cavall dels segles X i XI, considerada una de les grans fites, fundacionals a més, de la literatura japonesa de tots els temps. Ens havíem passat mil anys sense cap traducció completa d'aquesta obra, i vet aquí que ara, a la Península, en tenim dues de castellanes -la de Jordi Fibla, basada en la traducció anglesa de Royall Tyler, i la de Roca-Ferrer- i una de catalana, parcial de moment, d'aquest últim traductor.

La versió castellana de Roca-Ferrer duia intercalades unes notes magnífiques, sàvies i aclaridores -bé que mal situades, perquè destorbaven el seguiment del llibre-, que no presenta aquesta edició; les notes imprescindibles no hi falten. Quant a la traducció, els comentaris que s'hi podrien fer haurien de ser per força tan complexos, que ens estimem més deixar-ho córrer per a una altra ocasió: malgrat el caràcter excèntric i exòtic de paraules i expressions en llengües estrangeres que disseminen el text, com ara deshabillé, tour de force, rendez-vous, o sotto voce, la versió posseeix un mèrit tan enorme -més encara si pensem que el traductor regenta una notaria-, que no cal que, de moment, parlem més de la qüestió. Al cap i a la fi, els japonesos d'ara també llegeixen aquest llibre en una traducció, perquè la llengua original els resulta tant o més llunyana que als grecs d'avui la llengua de Plató.

Una altra cosa, molt més apassionant, és fer una consideració sobre el caràcter novel·lesc, o no, del llibre. Els anglesos s'han estimat més anomenar-lo tale -tampoc és un romance - i d'altres història o llegenda: l'opció del nostre traductor, novella, és justament el quid de la qüestió genèrica del llibre. ¿És possible imaginar que els japonesos del període Heian, ells tan tradicionals, que encara no prenien ni el te ni feien servir tatamis, tan anteriors als samurais i als guerrers de les dinasties futures que hem vist al cine de Kurosawa, tan aliens a una Europa que encara no havia descobert aquest gènere, inventessin la novel.la moderna? Doncs no, la veritat: és impossible. Quan, al damunt, es té present el pes de la religió budista i xintoista en el Japó de l'època, i quan es pensa que Europa només va poder alçar l'hegemonia de la novel·la com a alliberament de la transcendència religiosa i de l'ordre jeràrquic del feudalisme, llavors qualsevol lector -no cal que sigui cap especialista- farà bé d'arrufar el nas davant aquesta denominació per a la història o el conte de Genji: epopeia, no ho és de cap manera; però si és novel·la, ho és d'una manera encara tan provisional i imperfecta com són novel·les, posem per cas, el Satiricó, de Petroni, Dafnis i Cloe, de Longus, o Les Etiòpiques, d'Heliodor.

Convé posar les coses al lloc que correspon, i encara més pel que fa a l'epítet que sol acompanyar la consideració de novel·la atribuïda a aquest llibre: psicològica. ¿Psicològica? Per tots els sants reunits! Però si la psicologia encara no existeix, ni als nostres dies, al Japó! La psicologia és un invent no desenvolupat de la Grècia clàssica (psyché) que, de fet, no comença a tenir una mica de cap i peus fins a la figura d'Agustí d'Hipona i, per ser exactes, no es consolida, i tan sols al món occidental, fins a les grans reformes religioses de la modernitat: el luteranisme, el calvinisme i el jansenisme. Una altra cosa és que la gent tingui sentiments, i els tingui refinadíssims, com en el nostre llibre d'avui. Per influència d'aquesta darrera tendència espiritual esmentada, la de Jansenius, es pot dir, sens dubte, que La princesa de Clèves és la primera novel·la sentimental, i a més a més psicològica, de les lletres del nostre continent: però això va succeir en el darrer terç del segle divuitè. L'afirmació del traductor francès del Genji, René Sieffert, segons el qual "si la novel·la acabés amb la mort de Genji ja seria una obra immortal, pròxima o igual que uns quants segles més tard La princesa de Clèves o les novel.les de Proust", és del tot foraviada, anacrònica i extravagant.

El conte de Genji Monagatari és, sens dubte, un llibre deliciós, carregat de lirisme, ple de cirerers en flor, olor d'espígol, uixidis superposats i mànigues dels uixidis mullats de llàgrimes desamorades i segons com de rosada, i també és un llibre amarat de sensibilitat -això sí que s'assembla a l'Empfindsamkeit alemanya del segle XVIII-, exuberant de sumptuositat i de refinament de la llunyana època Heian... però justament en aquest sentit s'assembla més als romans de Chrétien de Troyes o a la llegenda de Tristany i Isolda que a la novella en el sentit que, almenys a les nostres latituds, entenem per aquesta paraula.

És un llibre, per fi, en el qual l'heroi masculí, Genji, ve a significar el lloc de la història -tot el llibre és com la restauració política d'un karma macult-, i les seves amants, de rang molt divers però totes igualment i finament estimades, venen a significar el lloc de la topografia: són com un element natural, tirant a vegetal, molt digne, que espera -ara sí, com els/les amants de Proust- que el borinot desitjant vagi a parar-hi una estona per libar-hi l'essència. Algunes feministes es posen les mans al cap; però qualsevol història de la dona demostra que, en aquell temps, les japoneses ostentaven al món un paper semblant al de la branca de cirerer florida. Ja és quelcom; i el llibre les deixa en un lloc tan extraordinari com a Marianna de Alcoforado les Cartes de la monja portuguesa o a les decandides Abelone la literatura íntima de Rilke.