Sense desterraments

Estructures invisibles

Xavier Ribas. Galeria

ProjecteSD

Passatge Mercader, 8. Barcelona.

Fins al 28 d'octubre

Selected Preserved Christine Borland.

Galeria Toni Tàpies

Consell de Cent, 282. Barcelona. Fins al 30 de novembre

Visió eterna. Fotografies de natures mortes Galeria Kowasa. Mallorca, 235. Barcelona.

Fins al 8 de gener

I'll be lost when I find you

Richard T. Walker

Galeria dels Àngels

Dels Àngels, 16. Barcelona.

Fins al 18 de novembre

El pas del temps, la relació de l'ésser humà amb la mort, amb el seu propi cos, amb la terra i el paisatge. Són temes perfilats des de diferents perspectives i formats en quatre exposicions a Barcelona. Christine Borland, a la seva segona individual a la galeria Toni Tàpies, planteja un treball a cavall entre les investigacions científiques -especialment en disciplines vinculades a l'anatomia i a la medicina forense-, la fotografia i la instal·lació, i ho fa construint situacions complexes. A Preserves (2006), l'artista anglesa mostra una sèrie de pots de melmelada de poma de diferents proporcions i formes. Res estrany, aparentment, si l'artista no ens indiqués que les fruites usades per elaborar-la van ser escollides de l'arbre sota el qual, es diu, Isaac Newton va descobrir la Teoria de la Gravetat, el Woolsthrope Manor, a la localitat de Grantham. A Conservatory (2004), veiem desenes de fragments de porcellana de Limoges elaborats manualment amb motlles de l'esquelet humà i decorats amb motius vegetals. Black, white and shades of grey (2006) recull el resultat dels experiments de Borland després d'observar com els arbres i les cases que envolten la destil·leria de Glenfiddich es tornaven totalment negres, a causa del fong Aspergilius nigrum que produeix l'evaporació del whisky durant la seva maduració. A Tickle holes (2005), un terme col·loquial que serveix per diferenciar els vestits dels nens i les nenes, l'artista crea amb bales de plom un dibuix aleatori sobre un conjunt de roba de bateig, per després recompondre el caos dels trets amb un brodat de disseny floral. Per últim, les fotografies d'una síndria rebentada després de caure des d'una certa alçada remeten a l'efecte tràgic d'un cos humà precipitat al buit. Res més fresc... i inquietant.

Xavier Ribas presenta a la galeria ProjecteSD dues sèries fotogràfiques de paisatges aparentment anodins. Estructures invisibles i Fang oculten el pols detingut de les civilitzacions, en el primer cas, d'una antiga ciutat maia; en el segon, d'un petit poblat de l'ètnia Tzutujil a Guatemala, que el 2005 va desaparèixer arrasat per un allau deixant sepultats sota el fang milers de persones. El significat de la fotografia ja no es recolza en l'estatut de la veritat, sinó en l'ús que l'autor li concedeix. Davant les imatges del poblet de Panajad, una implacable tomba on es confonen petjades, records i vestigis d'éssers desapareguts sota terra, l'observador té la sensació d'abandonament. No hi ha misteri, res indica un acord amb el més enllà. La terra, endurida, es comporta com una cruel vanitas presta a deixar escapar de les seves entranyes un crit dolgut.

Més vanitas. Kowasa reuneix 82 imatges de natures mortes, models que, de tan inanimats, commouen. Jacques-Mandé Daguerre, el 1837, va ser el primer que va voler pintar amb llum diversos objectes de vímet i escaiola il·luminats per la llum d'una finestra. En aquells memento mori no s'amagava altra ànima que la de l'artista, una fidel subjectivitat lligada a l'instant mateix de la mort, amb el qual l'ull mai ha deixat d'identificar-se. A Visió eterna veiem les primeres natures mortes del XIX (Fratelli Alinari), altres descobreixen l'idealisme d'Edward Steichen i l'abstracció de les avantguardes europees dels anys vint i trenta en l'anomenada Nova Objectivitat (Albert Renger-Patzsch, Piet Zwart); o el pictorialisme, més recent, de Toni Catany, María Dolores Carmona, i Luis Castelo, l'aproximació irònica de Joan Fontcuberta i la mirada colorista i emocional de Manel Esclusa.

El britànic Richard T. Walker crea uns vídeos on apareix com a protagonista, tocant la seva guitarra i cantant enmig d'un poderós entorn natural, una forma de confrontar diversos sentiments amb l'experiència del paisatge. Imatges de les muntanyes rocoses i el Gran Canyó del Colorado ens parlen de la soledat de l'ésser humà. El Paradís Perdut. Rere aquests llocs s'oculta l'interès de l'artista per rescatar la iconografia natural de la seva relació interessada amb certs valors nacionals i portar-la al terreny més personal, on no hi ha desterraments.