Política i eloqüència

Compendio de las Lecciones sobre la Retórica y las Bellas Letras, Hugo Blair

Trad. José Luis Munárriz

Ibarra, Madrid, 2ª ed.,1822, 439 pàgines

Conten que, en una ocasió, Francesc Cambó pronunciava un discurs i se li va escapar parlar, com si tal cosa, de l'amenaça que pesava sobre tots nosaltres, en determinades circumstàncies històriques que ara no venen a tomb, d'"una espasa de Temístocles". Un assessor dels que portava sempre molt a la vora -perquè Cambó era fill de Verges, de pagès, i tots els fills de pagès són enormement cautes i intel·ligents quan traspassen els límits de la seva ascendència- va dir-li al polític i financer català que l'expressió adequada era "espasa de Damocles" (o Dàmocles), a la qual cosa Cambó, sense immutar-se, va respondre: "Temístocles també en devia tenir una".

La gran tradició que unia veritat, sintaxi, gest i persuasió en l'art oratòria no ens ha de semblar passada de moda

Ja podeu fer-hi la broma que vulgueu (tampoc era l'inefable Pich i Pon, don Francesc!), però el fet irrebatible, malgrat el lapsus famós, era que Cambó no solament havia fet traduir i publicar Demòstenes i Ciceró, sinó que, endemés, els havia llegits. Sabedor que l'home públic per excel·lència, el polític, ha de ser un home que sàpiga ajuntar en una sola cosa l'eloqüència o l'art de l'oratòria amb la transmissió de veritats i de coneixement, Cambó s'havia preparat des de molt jove per ser el magnífic orador que va ser: un dels últims exemples del temps alfonsí de bona articulació entre el bell endreçament de la paraula, l'èmfasi mesurat en les proposicions, el gest dramatitzat però mai apallassat, i el convenciment segur en quatre o cinc tesis, tan segures i tan clares per elles mateixes que per força havien de remoure, com va ser el cas, l'opinió dels oïdors dels seus discursos i proclames: aquesta és, en definitiva, la idea que tots els tractadistes de la retòrica amb finalitats polítiques han tingut al llarg de la història: no els clàssics solament.

El fenomen va durar fins fa relativament poc, a Catalunya (la transició política catalana, per desgràcia, ja no el va conèixer, abassegada per una retòrica de taverner), i va durar una mica més en els àmbits polítics en llengua castellana, que no endebades posseeixen una notable bibliografia sobre "eloqüència i moral", encapçalada pels llibres en castellà de l'il·lustre nostrat Antoni de Capmany.

Diem això a ran dels discursos i debats públics més recents, a casa nostra, dels caps de fila del nostre polièdric Parlament; i avui ens ve al cap de fer memòria ja no dels tan llunyans mestres de retòrica de Grècia i Roma que acabem d'esmentar, sinó informant al lector sobre un llibre que sens dubte li costarà de trobar en llengua catalana o castellana (no crec que es traduís mai al català; molt al castellà, per part de romàntics i il·lustrats), però que trobarà fàcilment en llengua anglesa: les Lliçons sobre la Retòrica i les Belles Lletres (1783), d'Hugo Blair, ciutadà danès i anglès (1718-1800), que van fer una gran fortuna al tombant dels segles XVIII a XIX, i que José Luis Munárriz va traduir, primer completes i després en forma de compendi l'any 1815, a la prestigiosa casa Ibarra, impressor de cambra de Sa Majestat.

Si parlem de Blair (Hugo, és clar) i no dels clàssics pròpiament dits és perquè volem donar a entendre, en aquest article, que la gran tradició que unia veritat, sintaxi, gest i persuasió en l'art oratòria no és una cosa que ens hagi de semblar ni tan menyspreable ni passada de moda. De fet, els parlamentaris anglesos, influïts tant per Blair com per una tradició retòrica que mou a enveja, encara practiquen aquesta art, amb humor i excel·lència, els nostres dies. Sembla molt savi i seria molt avinent fer cas a algunes quantes de les recomanacions de l'escriptor al·ludit, ja que no en disposem de pròpies des de fa molt de temps; quasi em limitaré, doncs, d'aquest punt ençà, a transcriure uns quants passatges de la traducció castellana de les esmentades Lecciones sobre la Retórica y las Bellas Letras. Al capítol IX de la Segona Part del llibre hi llegim: "Elocuencia de las juntas populares. Teatro de este género de elocuencia es toda junta, en que se congrega cierto número de hombres, para debates ó consultas. Su obgeto es, ó debe ser siempre la persuasión; y el orador en todas sus tentativas debe caminar bajo el supuesto de que para persuadir á un hombre es necesario convencer su entendimiento. Cualesquiera que sean sus oyentes, nunca piensen que les hará impresión alguna, ó adquirirá celebridad, con arengas hinchadas y pomposas, sin buen sentido, y pruebas sólidas. Aun el pueblo juzga la solidez de las pruebas mejor de lo que muchas veces creemos. Un tono de hablar moderado es el que mas frecuentemente conviene; y mostrarse apasionado, y vehemente en cualquier ocasión, es acreditarse de vocinglero.

Cuando se habla a una junta compuesta de varias clases se debe recitar con alguna firmeza, pero sin la menor vislumbre de arrogancia. Hay cierto tono decisivo, que puede tomar aun el hombre más modesto; y una manera tímida é irresoluta, infundiendo siempre alguna desconfianza acerca de la opinión del que habla, es muy poco favorable para inducir á los oyentes á abrazarla".

Amb aquests tres passatges n'hi ha prou. Imagini el lector la quantitat de saviesa, estratègia i moralitat també, que encara incloïen aquestes Lliçons de Blair, i pensi si, pel fet que es tracta d'una edició relativament contemporània, no aporten alguna mena d'ensenyament que els nostres regidors de la cosa pública podrien aprendre encara.