Mística sufragista

Duc un cuc al cap

Francesca Llopis.

Fundació Espais d'Art Contemporani

Carrer Pou Rodó, 7. Girona.

Fins al 21 d'octubre

A la seva novel·la Émile, publicada el 1762, Jean-Jacques Rousseau presenta una llarga llista de qualitats que ell considera innates en la dona; entre elles, la vergonya, el pudor, el gust per embellir-se i el desig d'agradar. L'àngel de la casa de John Ruskin governava un món al qual les classes i els sexes estaven delimitats; la labor femenina, devaluada, i la família cada cop més privatitzada. "El geni viril no té res més a témer del gust femení", escrivia Leon Legrande a Le Gazette des Beaux-Arts el 1860. "Que l'home concebi els grans projectes arquitectònics, l'escultura monumental i les més excelses manifestacions de la pintura. En poques paraules, que l'home s'ocupi de tot allò que té a veure amb l'art d'alta volada, i que la dona tingui cura d'aquells tipus d'art que sempre ha preferit, com el pastel, els retrats i les miniatures. O la pintura de flors, aquests prodigis de gràcia i frescor que només poden competir amb la gràcia i la frescor de les dones".

Doncs bé, estem al 2006 i Francesca Llopis pinta flors. I quan no les pinta, les broda, les cus o les enganxa sobre pintures i litografies. Pètals sobre teles; traços i estams sobre el fons negre d'una catàstrofe ecològica a la imatge sublimada d'un paisatge que mai no s'ha recobrat del seu pitjor malson (Galicia, 2005). Plantes i brancatges que s'agiten i es desfan en un dripping virtual i que deixen sentir una veu que recita, com una letania, la nomenclatura de les muses femenines... Mary Stevens, Nancy Spero, Marina Abramovic, Valie Export, Anna Lea Merritt, Anna Blunden, Rachel Ruysch, Judith Leyster, Artemisia Gentileschi, Sofonisba Anguisola, Lavinia Fontana, Sherrie Levine, Catherine Opie, Gina Pane, Adrian Piper, Rebecca Horn, Mary Kelly, Annette Messager...

I entre silenci i silenci, dormen les oblidades. Està bé despertar-les en aquests dies de commemoració dels 75 anys del triomf sufragista. Etcétera és el títol d'aquest vídeo pel que apunta la imatge d'un bosc espectral on suren en un xiuxiueig -la veu de Llopis- tots els noms d'artistes, en alguns casos que aconseguiren èxit, en altres transmutades i posteriorment reconegudes dècades després, quan no segles, en el pincell de l'home. Es tracta d'un dels últims treballs de la pintora barcelonina i que forma part de l'exposició titulada Duc un cuc al cap, que des del passat 15 de setembre exhibeix la Fundació Espais de Girona. Pintura, fotografia i vídeo desborden els seus propis límits, es mesclen i irrompen en una mateixa i particular sintaxi, la que ha portat a Francesca Llopis a mantenir un discurs coherent i idiosincràsic. Bucles, espirals, retícules, crisàlides, túnels, cavitats orgàniques i formes vegetals narren dualitats (masculí / femení, dintre / fora, naturalesa / cultura, somni / vetlla, animalitat / humanitat), com a signes d'un abecedari ideogramàtic que en ocasions s'enriqueixen amb documents sonors com el vídeo Udolània (2006), on la voluntat o l'anhel del retorn a una naturalesa en estat pur transmigra a un udol dolent interpretat magistralment pel cantant Jaume Sisa.

Però la peça més potent, la més audaç i aliena a aquest estat contemplatiu que reclamen totes les seves obres, és la titulada Pensaments (2001). Es tracta d'una filmació domèstica de quatre episodis als quals Llopis teatralitza una batalla entre instruments de despatx (llàpiços, tinters, pincells, la làmpada d'un estudi, un petjapapers) o indaga en els somnis infantils, en les relacions personals, com aquestes decauen o acaben essent trepitjades.

Tota la iconografia de Francesca Llopis condueix la mirada a aquesta feliç dicotomia entre el retorn a un món d'ombres on tot està encara per fer, i el pas endavant, cap a un cert misticisme, aquest espai preconscient que Luce Irigaray va definir com l'únic capaç de dissoldre l'oposició objecte / subjecte (l'objecte seria la dona, el subjecte, l'home) dels llenguatges patriarcals a través d'una pintura que permet d'investigar en els intents feministes d'explorar les posicions des de les quals les dones s'han expressat i han interromput el control masculí sobre el llenguatge, la cultura i la vida institucional. L'estratègia del cuc.