Rumberos

Fa anys que conec l'escriptor Matthew Tree. És un home d'un caràcter tímid i alhora apassionat amb el que fa, compromès i alhora amb capacitat per relativitzar les coses. Aquest tarannà seu es pot resseguir perfectament a la seva obra, sobretot als dos volums de prosa autobiogràfica (Memòries! i Aniversari), i ara també s'endevina, sota un prisma més lleuger, al programa Passatgers, que presenta cada dimarts a la nit a TV-3 (tres quarts d'11). Aquesta és la segona temporada de Passatgers i ara els nous programes, d'uns 30 minuts, són més curts, però l'esquema continua sent el mateix: Matthew Tree es passeja per diferents territoris dels Països Catalans, sempre en tren i sempre acompanyat per convidats que tenen alguna vinculació amb la zona visitada. L'entrevista informal amb ells es combina amb el reportatge sobre tradicions o aspectes del viatge i, alhora, els comentaris (literaris) del presentador proven de treure una punta crítica a aspectes diversos. En l'episodi de dimarts passat, Passatgers feia una mena de ruta gastronòmica que passava per Sils, amb les cuineres, i arribava fins a Roses, on visitava el Bulli de Ferran Adrià. Els convidats eren gent tan diversa com Gerard Quintana, que deia que preferia la "cuina casolana", o l'escriptor Javier Cercas, que a Girona tornava al pis on va viure amb la seva família 30 anys enrere, quan van arribar d'Extremadura. El capítol s'acabava a Portbou, amb ressons dels exiliats durant la guerra civil i un record per Walter Benjamin, mentre Matthew Tree i els convidats dinaven de tupperware al costat de la pedra fitera que marca els límits amb França.

La filosofia de programa de Passatgers vol assemblar-se als documentals de Michael Palin donant la volta al món, i comparteix amb el Miquel Calçada d'Afers exteriors la recerca humana d'una i dea de país. Com ells dos, també, i com els exercicis d'estupefacció del gran Louis Theroux (Weird Weekends), Matthew Tree s'ha construït un personatge que li permet ser tafaner i no semblar gaire barrut. El contrast entre el Matthew real i les obligacions que aquest personatge du a terme per exigències del guió, com si diguéssim, aporta detalls d'humor al to documental de Passatgers. En un altre episodi, en què viatjava fins al Pallars, l'escriptor practicava tot d'esports d'aventura que el fastiguejaven al màxim. Quan afronta aquests reptes -l'any passat, per exemple, el vam veure cantant rumba amb els gitanos de Lleida-, Matthew Tree esbufega, es posa vermell, pateix, sua la cansalada, ironitza entre dents i renega en anglès, i això ens agrada. La principal virtut de Passatgers, doncs, és l'amenitat -ensenya coses i sap entretenir-nos- i només li retrauríem que a estones el ritme sigui massa apressat: en l'episodi de Girona ens hauria agradat que Javier Cercas parlés més estona. Si, a més, considerem que els trajectes sempre són en tren i depenen de la Renfe, estarem d'acord que Passatgers és un programa heroic.

Probablement també és una heroïcitat que Barcelona Televisió programi una sèrie documental sobre la rumba catalana. La rumba tomba, dirigit per Jordi Barrachina, dedicarà 14 capítols a repassar la història d'aquest gènere musical dels gitanos catalans tot fixant-se en els principals noms que s'hi han dedicat. S'emet els dimarts, passada la mitjanit, i el repeteixen diversos cops per setmana. Abans-d'ahir vam poder disfrutar de la reunió de Patriarcas de la Rumba, cinc rumberos que s'han passat la vida fent les palmes. Veient i escoltant Toni Valentí, l'oncle Toni, palmero històric de Peret, amb aquella gràcia innata per liar-la, no podíem sinó envejar-li la vida que deu haver portat.