Les joies de la corona

Barcelona & Modernity... no reuneix una pila de relíquies signades per noms famosos, que obviï la qualitat i un discurs coherent, sinó una tria reflexiva i ordenada i una de les millors exposicions d'aquesta mena que s'han muntat fins avui. Es pot situar a l'alçada de Paris/Barcelona, que en certa manera li ha servit de model; precisament moltes peces de procedència catalana repeteixen cartellera. Amb tot, hi ha absències importants, com ara la de Pere Pruna, sense anar més lluny, i forats considerables, com el de l'art de 1868 a 1888, 20 anys que només queden resumits amb el plànol d'Ildefons Cerdà i un parell de vistes aèries de Barcelona, com si durant aquests anys, els artistes catalans -que n'hi havia, i de bons com ara Fortuny, Martí Alsina o Urgell- només s'haguessin dedicat a fer de paletes per construir l'Eixample. L'entrada amb Cerdà és simbòlica i eficaç -la Barcelona moderna- però no és més que un petit pròleg. L'art que s'ensenya comença del 1888 en endavant. A partir d'aquí, la cosa canvia malgrat que uns autors, els més famosos, hi tenen 15 o 20 obres, i els altres normalment només una, establint-se una descompensació considerable. Però la qualitat d'unes i altres és el tret més rellevant i és molt d'agrair, per això es fa difícil ressaltar les peces més importants, perquè, d'alguna manera gairebé totes ho són.

Cal destacar l'aportació dels museus americans, ben nodrits de fa molts anys per les aportacions dels multimilionaris vernacles. El mateix Museu de Cleveland té a l'exposició Lola vestida d'espanyola, La vida, L'harem, un nu de la Fernande Olivier i un cap de noi del 1906, i una Maternitat del 1921, tots de Picasso, i també ha aportat El somni de Dalí, Pensative Face de Juli González i Nocturn de Miró. Però la cosa no acaba aquí: la llista de picassos penjats és aclaparadora, car també hi figura el Manuel Pallarès del Detroit Institute of Arts, Le Moulin de la Galette del Guggenheim de Nova York, els retrats en dibuix dels membres d'Els Quatre Gats junt amb Dona enjoiada, un autoretrat de 1900, i altres peces famoses dels períodes blau i rosa de Metropolitan, un excel·lent cubista del Cincinati Art Museum, i un altre de rosa del Museu de Filadèlfia, a més de la Bòbila de Tortosa de l'Ermitage, les Cases d'Horta del Museu Berggruen de Berlín, la Carlota Valdivia i els esbossos del Guernica del Reina Sofía i una sèrie d'obres primerenques del Museu Picasso barceloní.

D'altra banda, de Dalí també hi ha la Maria Carbona del Montreal Museum of Fine Arts, i del Dalí Museum de Florida, Cadaqués i Ocell i peix, la Morfologia del desig del Metropolitan, la Premonició de la Guerra Civil del Museu de Filadèlfia, i el Retrat de Luis Buñuel i la Noia a la finestra del Reina Sofía madrileny. Miró també està ben representat amb La masia de la National Gallery de Washington, el Retrat d'Enric C. Ricart, el Pagès català i el Bodegó de la sabata vella del MOMA, la Dona passejant per la Rambla de Barcelona del Museu de Nova Orleans, un quadre enorme de l'any 1938 del Toledo Museum i l' Autoretrat del Musée Picasso de París. Juli González, a més de l'obra de Cleveland, hi té Cactus Woman del Museum of Fine Arts de Houston, un cap del MOMA, un esbós de La Montserrat del Pompidou i bona tria del MNAC, junt amb un bronze de l'IVAM valencià.

Rusiñol i Casas també són dels autors molt ben tractats, i del primer hi ha Interior de Cafè del Museu de Fiiladèlfia, Cafè de Montmartre del Museu de Montserrat, Laboratori de la Galette, del MNAC i La morfina del Cau Ferrat de Sitges. De Casas hi ha una àmplia tria que comença amb el Retrat d'Erik Satie de la Northwestern University Library, i segueix amb el Ball del Moulin de la Galette del Cau Ferrat, La Madeleine del Museu de Montserrat, El tàndem del MNAC que igualment ha deixat dibuixos i cartells, a més de l'Interior a l'aire lluire de la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza que té en dipòsit, El garrote vil del Reina Sofía, i un parell de bons retrats de col·leccions particulars. Del MOMA també hi ha els plànols i la maqueta del Pavelló de Mies van der Rohe i els exemplars del 391 de Picabia, i el Metropolitan també ha deixat un penjoll de Masriera que fa companyia a altres peces d'aquest joier i un gerro de Llorens i Artigas que acompanya els del Museu de Ceràmica barceloní.

La Fundació Miró de Barcelona ha contribuït amb el Retrat de Miró de Ricart; el Museu Jaume Morera de Lleida ho ha fet amb peces de Cristòfol i García Lamolla, i, a part de les ja ressenyades, el MNAC també ha deixat obres importants de Nonell, Mir, Pidelaserra, Gargallo, Clarà, Homar, Aragay, Gual, Riquer, Mani, Nogués, Català-Pich, Pla Janini... Joaquim Sunyer llueix amb Pastoral de l'Arxiu Maragall i El Clot dels Frares, de propietat particular; Togores, amb Nus a la platja del Reina Sofía, i Barradas amb Carrer de Barcelona del Museo Patio Herreriano de Valladolid. A part, hi ha les obres de Llimona, Arnau, Blay, Anglada Camarasa, Casagemas, Busquets, Obiols, Clavé o Helios Gómez que procedeixen de col·leccions privades. Però del pobre Torres-García, perdedor de mena, n'hi ha quatre obres més aviat poc espectaculars, donada la potència de la resta. Pel que fa a l'arquitectura s'exhibeixen els plànols sobre Barcelona de Le Corbusier, així com obres del GATPAC i, fent un salt enrere cap al Modernisme, de Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Jujol i Rafael Masó, que són molt ben tractats, i evidentment del gran Gaudí, un dels puntals de l'exhibició, que, entre fotos, reixes i maquetes, sens dubte sorprendrà tothom amb l'esplèndid tocador de la senyoreta Güell.