Fúria i significat

Veus vàries (1948-2005)

Harold Pinter.

Traducció de Jordi Martín Lloret

Proa

Barcelona, 2006. 221 pàgines

A la reedició conjunta sota el títol Essencial de set obres teatrals de Harold Pinter, que abasten des dels seus inicis com a dramaturg fins al període de crítica als sistemes estatals d'opressió, la seva única i curiosa novel·la, Els nans , escrita en la dècada de 1950 i revisada el 1989, i La festa d'aniversari i El porter en un mateix volum, s'hi afegeix ara una quarta novetat en forma de recull d'articles, conferències, discursos, narracions, entrevistes i fins i tot una carta oberta al primer ministre anglès que n'ofereix una imatge general i contemporània -i molt ben traduïda, val a dir-, no només perquè conté un apartat sobre qüestions polítiques que en mostra una faceta més propera a les fal·leres que l'han ocupat i perseguit les darreres dècades, sinó que aplega materials que n'evidencien els mèrits i les mancances com a dramaturg.

Encara que en una nota sobre Shakespeare confessi que el bard és "una ferida oberta", l'autor que li aplana el camí fins a fer-lo surar és Beckett i la idea d'escriure des del fons de la foscor, després de la història i dels discursos sobre la història. I així en la concreció de la paraula en boca dels personatges, i en l'ús significatiu que fa de les ambigüitats, les omissions i els silencis, no tracta d'explicar com és cada caràcter, o dir d'on ve, o per què és com és, sinó de crear situacions tibants en què es manifestin fenòmens com ara l'angoixa, la contradicció i la violència de l'instint, així com mostrar l'altra cara del llenguatge. No vol revelar cap inconscient, sinó permetre que aflori tot allò que el llenguatge té de vacu, subterrani o no gaire explícit. És una jugada a tot o res amb una sèrie de forces imprevisibles que passa per tractar d'imbuir els diàlegs d'una mena de nuesa elemental. I aquí Pinter perd, o es queda curt, perquè és més apte per despullar partícules de sentit com ara les maneres en què "voler ocupar el centre ideològic" significa "voler el poder", però la sinceritat amb què es reconeix hostatge dels mestratges és absoluta.

Com a veu pública, això no obstant, és un actor irreverent que ha adquirit el dret no negligible de poder dir el que vol, i que, en clau anglesa, és un nouvingut a la cort amb perruca de la cambra dels comuns. La seva fixació obsessiva amb l'imperi nord-americà és la d'un nacionalista que evita l'autocrítica i la seva dèria amb el col·laboracionisme ianqui de Blair omet l'acord de bona part de la societat anglesa en la participació residual del domini del món. A més, les seves crítiques al laborisme en el poder haurien d'incloure el suport de l'oposició conservadora en la guerra d'Irak, perquè en cas contrari col·labora en l'inquietant ascens del nou i més contundent conservadorisme. Amb tot, algunes de les seves opinions sobre l'ús del llenguatge com a eina de propaganda i els seus mecanismes d'emmascarament són incisives. És l'espai en què percep el retrocés de les llibertats fonamentals, cada vegada que es troben assetjades, des de l'escepticisme de l'experiència, o en què retrata sense excessos els usos i les censures dels mitjans lliures, sobretot l'efectivitat amb què s'imposen per repetició i costum, o en què s'empara del llenguatge més groller per assenyalar la brutalitat mentre denuncia la nul·la relació entre les proclames promeses i la relació posterior dels fets; i, des de l'altra banda, però sense ocultar les servituds i els interessos en la denúncia dels abusos, les cobdícies i els corrompiments, es presenta com un personatge entre senyors poc elegants que fa servir per sobreviure tot el que el teatre té d'escenificació.