Les velocitats del món

La victòria de la creu

Miquel M. Gibert

Proa

Barcelona 2006. 464 pàgines

Es publiquen tants llibres, i tenim tan pocs indicadors fiables per fer-nos-en tria que ens veiem abocats a descartar lectures una mica a les palpentes. ¿Qui confia encara en el valor orientador dels premis, ni en la coherència de les col·leccions editorials, ni en la credibilitat de les contracobertes? Miquel M. Gibert ha publicat una opera prima molt estimable que corre el risc de caure descartada de les tries personals, en primer lloc justament per tractar-se d'una primera novel·la (tot i que l'autor hi ha dedicat més d'una dècada i, de fet, ja ha posat en circulació unes quantes obres teatrals i un bon munt d'estudis sobre literatura del segle XIX i no pocs estudis i edicions crítiques de teatre català, com ara el darrer volum de les obres completes de Josep M de Sagarra); La victòria de la creu de Miquel M. Gibert corre el risc de caure arbitràriament descartada de les tries personals també pel fet de ser un patracol considerable, per haver quedat finalista d'un premi -el Sant Jordi- que enguany ha tingut molt bona anyada però que ja fa anys que presenta una trajectòria més aviat erràtica. I corre el risc de caure descartada per una coberta de Marià Vayreda preciosa i molt encertada però capellanesca, per un títol rotund i amb creu triomfant. En definitiva: per l'olor resclosida de ciri apagat i de novel·la historicista i decimonònica, plena de carlins i capellans, que el lector inadvertit hi podria erròniament ensumar.

Cadascú és molt lliure de triar-se els prejudicis a la carta, però en aquest cas es deixarà perdre una novel·la que té com a primera virtut la gens òbvia virtut de no ser placebo literari: d'apuntar al cor mateix del plaer de llegir i de descobrir en la figuració imaginativa i la textura verbal un coneixement singular. O, si es vol, la virtut d'oferir amenitat i gaudi al lector sense recórrer a trucs barats i previsibles, ni a la necessitat de suplir febleses literàries amb savis farcits compensatoris. La victòria de la creu de Miquel M. Gibert transita el segle XIX però no per convertir-lo en un diorama divulgatiu ni per fer-hi una exposició d'esquemes i curiositats, sinó per convertir-lo en un dispositiu literari del màxim interès: la novel·la arrela en l'anacronisme d'unes formes de vida i d'una manera de veure i de narrar el món per fer-hi créixer un relat que reflexiona sobre el desajustament entre les diferents velocitat del món.

El malentès rau en l'error de creure que una novel·la sobre el segle XIX hagi de ser per força un pèplum d'època, engavanyat i didàctic. La victòria de la creu recrea l'anacronisme per fer-ne objecte de reflexió literària: res millor per això que abocar-se a un segle de grisalla i transició com el segle XIX, on encara perviu l' ancien régime rural, catòlic i senyorial, però ja assetjat pels primers embats de la modernitat descreguda, burgesa i tecnificada. Hi veiem la caducitat d'unes formes de vida des d'un lirisme amb tocs subtils d'un humor eficacíssim i dissolvent. Hi surt la prosopopeia de la premsa vuitcentista, fragments d'espanyol macarrònic, el miratge de Cuba, l'atavisme del llogaret rural i la pervivència insensata d'uns relats i d'uns valors que ni els propis protagonistes s'acaben de creure.

La novel·la comença carlina i acaba republicana. La veu on s'encarna el relat és la d'un capellà al servei del casal senyorial d'un poble de les Garrigues, la Granadella, que a mesura que escriu i recorda comença a mostrar a contrallum fins a quin punt fins i tot la seva mirada integrista se li ha tornat aliena i poc fiable. Gibert es complau en els detalls, en la vivacitat dels diàlegs i en la recreació d'uns ritus que sedueixen per la seva concreció i veracitat. La novel·la reescriu els motius i els arguments universals però excel·leix en el matís i en l'enginy de trobar sempre solucions sorprenents: el manuscrit trobat i l'anotació erudita, l'adulteri, el revers de l'heroïcitat de la guerra, l'amor insensat epistolar, la fidelitat canina, l'incest, la decadència senyorial, l'obsessió per la continuïtat de la nissaga, etcètera, hi troben formulacions sempre admirables.

No ens trobem amb cap incursió novel·lística insòlita o genialoide. El principal mèrit de la novel·la és el de suscitar en el lector la sensació de lliscar per un corrent lleuger i plaent, escrit amb una prosa impecable i que desplega una gran varietat de registres, sempre amb un punt de sornegueria que no enfarfega ni ninotitza el món que basteix: una novel·la on tots els components en joc s'equilibren sense estridència, on el lirisme i la ironia contribueixen a bastir un món i, alhora, a desmuntar-lo.