El poder de les paraules

La nació i la mort

Idith Zertal.

Traducció de Roser Lluch i Oms

Lleonard Muntaner

Palma, 2006. 256 pàgines

El mes de maig de 1960 els serveis secrets israelians van capturar Adolf Eichmann. El procés a un dels màxims responsables de l'aparell de repressió nazi va ser seguit de prop per Hannah Arendt. Amb les reflexions que li va suscitar, la filòsofa va encunyar l'expressió "la banalitat del mal". El mal és banal, però no perquè sigui negligible, de cap de les maneres es pot interpretar el sintagma d'Arendt en aquest sentit. El mal és banal perquè no té cap profunditat, no té arrels, es propaga amb facilitat com els bolets, pot envair-ho tot, anorrear el món, precisament perquè no radica en res.

Arendt va cridar l'atenció sobre la normalitat del botxí, sobre un nou tipus d'assassí de masses. Eichmann era un ciutadà que obeïa la llei, que executava les ordres de manera extremadament meticulosa. Però el règim havia destruït en ell la capacitat de distingir entre el bé i el mal. La banalitat, és a dir, la incapacitat d'una reflexió profunda i la manca de consciència, van permetre alhora que les regles del terror nazi fossin comunament acceptades.

Afrontar el fenomen del nazisme era un tema incòmode al principi dels anys seixanta i encara ho és avui. La qüestió especialment espinosa és fins a quin punt les víctimes acabaven assumint l'argument que existia una massa d'individus negligibles i exterminables. El llibre d'Idith Zertal La nació i la mort s'obre amb un seguit de processos judicials que es van celebrar immediatament després de la Segona Guerra Mundial a Israel. Els acusats eren supervivents dels camps d'extermini, els kapos responsables de conduir els presoners als llocs de treball, distribuir les racions de menjar i controlar l'horari de repòs. L'infern creat pels nazis se sostenia sobre el principi monstruós de delegar una part de l'autoritat als presoners. Els supervivents, que van tornar a casa en "un temps dels herois, no pas de les víctimes", eren percebuts com una vergonya, tacats per la màcula de la col·laboració amb els botxins. Però tal com subratlla Zertal, no va ser fins a l'esmentat llibre d'Arendt que a Israel es va obrir el capítol molt més controvertit, la responsabilitat dels consells dels jueus, dels dirigents i dels funcionaris de les comunitats. La mateixa existència d'aquests consells va facilitar la localització de les persones destinades a la persecució i a l'extermini.

Eix central al voltant del qual gira el llibre d'Idith Zertal, La nació i la mort és la voluntat d'examinar a fons conceptes que van ser construïts per ser impenetrables a la crítica. La primavera del 1920, a Palestina, un grapat de joves van ser encerclats per milers de beduïns armats i el seu líder, Iossef Trúmpeldor, va morir pronunciant la frase: "No passa res. És bo morir per la pàtria". Zertal es pregunta en quina llengua les deu haver pronunciat. El militar acabava d'arribar a Israel; el seu hebreu era rudimentari; el rus, la seva llengua materna; els seus companys difícilment l'havien pogut comprendre. Però, de fet, aquest detall no importa, la frase es va convertir en una consigna i al lloc dels fets es va erigir un monument.

Una reflexió profunda -radical- sobre el poder de la paraula, aquest és el contingut més important del llibre d'Idith Zertal. Les paraules estructuren la consciència i construeixen els motius per actuar. Zertal examina minuciosament les baules que van ser excloses de l'argumentació per permetre dibuixar la imatge d'Israel com la d'un país assetjat per tots els costats, com un ghetto en flames. Zertal passa d'un tertium comparationis a l'altre i desgrana l'evolució del discurs polític que, des de l'òptica israeliana, ha acabat convertint els àrabs en una reencarnació dels nazis i ha justificat la militarització de la societat. Desemmascara la retòrica que ha dominat a l'estat d'Israel des de l'arribada dels primers colons a Palestina, el 1920, fins a la mort de Rabin el 1995. Alhora, però, així s'ha devaluat també l'envergadura de les atrocitats comeses pels nazis. Les comparacions trivialitzen l'agonia excepcional de les víctimes i dels supervivents. La Xoà s'ha volgut convertir en una metàfora ferotge i sublim, en una memòria sense persones.

El llibre de Zertal revisa només la història del seu país, però com que les analogies tenen un poder immens, el seu llibre serveix, a qualsevol lector, com a incentiu per repensar la pròpia història. La confrontació crítica amb el llegat que assumeix com a seu, aquesta és la lliçó magistral de la historiadora israeliana.