A ritme de tango
Aquest ball té una llarga tradició a Catalunya que es remunta als seus orígens, i encara avui hi ha 'milongas' cada dia
Bertolucci va crear una tòpica icona sexual quan va fer ballar un desmarxat tango a Dominique Sanda i Estefania Sandrelli a Il conformista, entre Rolls, xampany i lamés, recreant l'època en què el ball argentí vivia temps gloriosos. En canvi, al modern Le dernier tango à Paris un Marlon Brando gras i talper arrossega la joveneta Maria Schneider a la pista d'un decrèpit dancing parisenc i s'abaixa els pantalons per provocar les polsoses parelles perfumades amb naftalina, inexpressives i tibants, que segueixen inflexibles el compàs de la música com si fossin sardanistes d'un esbart. El tango havia passat de moda a l'Europa de la segona meitat del segle XX i gairebé ningú el ballava si no eren espècimens de taxidermista. Els passos s'anaven perdent i la gent gran, als casoris i les festes majors, el ballava desdibuixat com un fox o un bolero. No obstant això, a la badia del Plata es va continuar fent tango, malgrat que s'exportés poc. I el mític Gardel seguia impassible pels nostàlgics que rebuscaven sacrosantes relíquies de gramòfon. Paral·lelament, autors com Osvaldo Pugliese i Astor Piazzolla l'estaven revolucionant, ja des dels anys cinquanta, donant-li una vitalitat que amb el temps seria inmarcescible. I, amb la voràgine de la música, els seus passos complicats i poc espontanis tornarien a ser objecte de pràctica i estudi.
L'èxit d'una 'milonga' dependrà de la concurrència i de la gràcia del discjòquei
Barcelona continua sent una de les ciutats europees que organitza més balls per setmana
Ballar el tango pot ajudar a controlar el pes i té altres beneficis d'ordre físic i psíquic
La famosa pel·lícula de Bertolucci no acabaria per anunciar la mort del tango, com podia semblar a primera vista, sinó que era un dels primers símptomes del seu renaixement. Poc després, cap al 1975, es produïa des dels Estats Units l'espectacle Tango Argentino, dirigit pel cèlebre coreògraf Juan Carlos Copes, que va causar furor arreu del món i va començar a difondre una nova imatge del ball, més enllà de Montevideo i Buenos Aires. Una dècada després irrompia Tango Reviu que, entre altres ciutats europees, es va estrenar amb èxit a Madrid i Barcelona. Mentrestant, Piazzolla també era aclamat als escenaris europeus i americans i la seva música mestissa -alhora culta i popular- s'acceptava a les sales de concert. L'any 1989, Pugliese, un dels més grans músics de tango, feia una gira per Europa. A Àmsterdam va coincidir amb Piazzolla en un concert memorable que va ser enregistrat i és objecte de culte; i pel 1992 actuava al Palau d'Esports de Granollers.
Un altre fenomen en la consolidació del tango va ser l'organització de festivals; unes trobades que tenen poc a veure amb l'equilibrisme circenc dels concursos de ball de competició. Un dels primers a l'Estat seria el d'Alcantrilla, a Múrcia, dedicat exclusivament a la música. Pel que fa al ball, el festival més antic és el de Granada, iniciat cap al 1988, i encara continua sent un dels més destacats. Cinc anys després apareixia el de Sitges, que enguany se celebra del 12 al 16 de juliol, amb classes, actuacions i saraus, als salons del Maricel, El Retiro i altres llocs emblemàtics del poble -per a més informació es pot consultar el web tangositges.com-. Es tracta dels dos festivals més consolidats, però n'hi ha d'altres, com ara el de Barcelona que sol celebrar-se, pels voltants de setmana santa, i altres de relativa volada. A part, hi ha tots els que s'organitzen a la resta d'Europa, de París i Berlín a Sant Petersburg o Istambul.
Alguns membres de l'espectacle Tango Reviu van quedar-se a Madrid i des d'allà van començar a donar classes del ball. A Barcelona, un dels primers a ensenyar-ne va ser Jimmy Ray, encara actiu, i part dels seus alumnes han acabat convertint-se també en professors. I amb les classes vindran les pràctiques -per assajar nous passos- i les milon gas -els llocs on es poden ballar les tres danses porteñas més populars: tango, vals criollo i milonga de la que precisament agafen el nom-. Tal com explica Toni Barber, acadèmic de l'Academia Nacional del Tango i membre actiu del ressorgiment del tango a Barcelona, les primeres milongas apareixien aquí entre 1989 i 1990 i van començar a fer-se en sales de ball convencional com ara la Nilo, que va ser pionera, Festa Major o El Gran Envelat. Al mateix temps, es creava l'associació més antiga de l'Estat, anomenada Patio de Tango, que desplegaria durant anys una gran tasca de promoció i difusió del ball i aviat tindria milonga pròpia a Gràcia, un dels barris on més proliferaran aquests saraus. Els anys noranta marcaran la gran desclosa a Barcelona amb una pila de noves milongas i d'aficionats, fins al punt que es convertirà en un referent europeu tal com ja havia estat a la dècada de 1920 i els primers trenta. Una vitalitat que es feia ben palesa aquest dimarts al Grec, amb l'èxit esclatant de Rodolfo Mederos i Miguel Poveda. Per conèixer el passat fastuós català de la dansa porteña val la pena llegir Barcelona, la tercera pàtria del tango, de Xavier Febrés i Patricia Gabancho, (Quaderns Crema, Barcelona, 1990).
Per obrir una milonga només es necessita un local que guardi proporció amb les previsions de capacitat de convocatòria dels organitzadors i disposar d'un bon equip de música. Per això se'n munten i desmunten cada dos per tres. Fins i tot n'hi ha una d'intermitent, La Tenebrosa, que se celebra a cases okupes. D'entre les que han desaparegut, cal destacar la que s'organitzava l'any passat a la Plaça de Catalunya, els vespres, que va comptar amb la total incomprensió de l'ajuntament i la va prohibir; o la de La Cúpula, al Teatre Principal, fascinant com cap altra. L'èxit d'una milonga dependrà de la concurrència; també la gràcia del discjòquei li farà guanyar punts, com és lògic -la revolució dels CD i d'Internet proporcionen un fons musical inacabable que ha revifat una tradició pletòrica, actualment hi ha uns 10.00 tangos inventariats i dia a dia n'apareixen d'altres. La facilitat d'organitzar una milonga ha fet que avui es pugui ballar tango a les principals ciutats del planeta amb vocació de cosmopolites, com ara París, Londres, Nova York, Berlín, Copenhague, Budapest, Tokio o Istanbul, i naturalment Montevideo i Buenos Aires. A l'Estat Espanyol, també es pot ballar a Madrid, Bilbao, Sevilla, San Sebastián, Saragossa, València, Granada, Albacete, Valladolid o Zamora. Aquest fet generalitzat, ha minvat una mica el protagonisme inicial de Barcelona, però continua sent una de les ciutats europees amb més nombre de milongas per setmana i una de les que té locals més plens d'encant, com ara l'espectacular Hotel Oriente, malgrat que a l'estiu estigui tancat. A l'hivern i la primavera, els primers divendres de mes, també s' organitzen espectacles a La Paloma. Entre els espais que hi ha a Gràcia, destaca La Milonga del Ángel, els diumenges a la tarda, al carrer Maspons, 6, també tancat fins al setembre. La milonga de la Casa de València estarà oberta tot l'estiu i és una de les més populars i celebrades. I la que té millor música és, sens dubte, Tango Gotan, al Café de las Artes, una qualitat que comparteix amb La Cumparsita, al teatre Llantiol, un lloc excepcional per ballar, escoltar, o simplement estar. En algunes, abans de començar, s'hi ensenyen passos nous; les pràctiques són un bon moment per decidir iniciar-se, després ja sorgiran les ofertes de classes i professors de tota mena. Per estar al corrent del calendari és millor consultar algunes de les web específiques: yobailotango.com, catalunyatango.com, bcntango.com o rincondeltango.com, i assegurar-se que l'activitat triada funcioni. El proper 9 de juliol, el Casal Argentino de Barcelona, organitza un espectacle sobre la història del tango, a la seu del districte de Nou Barris, a partir de les set de la tarda, s'impartiran classes gratuïtes, i de dos quarts d'onze del vespre fins a les dues del matí hi haurà milonga. I del 25 al 27 d'agost, al Parc Catalunya de Sabadell es faran unes jornades dedicades al tema.
Al cap i a la fi, el tango és una afició com una altra, però és bastant econòmica i saludable; es necessita simplement un joc de sabates, una certa constància -inherent en qualsevol addicció-, deixar-se endur per la música, desmadrada i trista fins al moll de l'os, i fer poc cas de les lletres, amarades de misogínia i rancor malgrat que hi sovintegin fragments genials: "No... | ni es cielo ni es azul | ni es cierto tu candor | ni al fin tu juventud. | Tú compras el carmín | y el pote de rubor | que tiembla en tus mejillas, | y ojeras con verdín | para llenar de amor | tu máscara de arcilla..." D'altra banda, ballar el tango pot ajudar a controlar el pes, i amb l'edat, el nivell de colesterol i de sucre, pot millorar l'autoestima si s'és aplicat a la pista i es té un mínim de reclam, i té altres beneficis d'ordre físic i psíquic. Tècnicament és bastant complicat, encara que potser menys del que sembla a primera vista; cal dedicació i paciència. El paper de l'home és difícil ja que ha de construir la geometria del ball i saber-la marcar de forma fluïda i entenedora, però en canvi sol tenir-ho millor a l'hora de practicar; en qüestió de balls, ja se sap, sempre falten homes, de manera que no trobarà massa problemes per tenir parelles disponibles. Potser un dels handicaps que cal superar és que les dones s'atreveixin més a treure a ballar. Amb això el tango perdria l'encartonament i el masclisme que encara conserva dels temps passats. On no sembla que hagi arribat la febre del tango és en l'ambient gai barceloní, tot i que en els seus orígens aquest ball es practicava entre mascles -doncs era considerat escandalós fer-ho d'altra manera- i que a la capital Argentina ara això torni a ser l'últim crit.
La nova afició al tango ha fomentat també la presència de músics i cantants, normalment argentins que viuen i actuen a Catalunya, o hi passen temporades. Alguns dels més coneguts són: el Trio Argentio de Tango, format per Marcello Mercadante, Gustavo Battaglia i Andrés Serafini, el grup Argento Tango Fusión, amb Lilian Giubetich, Luciano Pietrafesa i León Bertone, el duo format per Pablo Logione i Maru Estoa, i músics solistes com Enrique Tellería, Horacio Fumero, Jorge Serrate, Eduardo Braier, o Pablo Ziegler. que a la Buenos Aires això torni a ser l'últim crit també en el món rosa.
Entre els cantants, destaca Cecília Rossetto que fa llargues estades a Barcelona, i les ja més habituals Maite Caparrós, Sandra Rehder, Elba Picó, Sandra Ianonne i l'històric Fernando Ríos Palacio, seguidor de l'estil encarcarat de Carlos Acuña. També hi ha un munt de ballarins d'espectacle com ara Claudio Hoffman i Pilar Álvarez, Antonia Barrera, Vicenç Arranz, Diana Morris, Jorge Udrisard i Andrea Ponzetti, Diego Morella i Pilar Fernández, Jon Fredy i Gloria Tabares o, entre altres, Luís Ianonne, a part dels artistes i passavolants que actuen pel carrer i embadaleixen els vianants amb rebuscades cabrioles.
Cites estiuenques per ballar tango a Catalunya
- Barcelona:
Dilluns: Barrio Sur, Hotel Market, Comte Borrell, 68, de 21.30 a 00.30.
¡Milonga Maldita! , Pipa Club, Plaça Real, 3, pral, de 22.30 a 1.00h.
Dimarts: El Desbande, Bar Copèlia, Rera Palau, 4, de 22.30 a 1.30.
La Antilla, Antilla, Aragó, 141, de 21.00 a 23.00.
Dimecres: Tango Gotan, Café de las Artes, València, 234, de 22.00 a 1.00.
Dijous: Casa de València, Còrsega, 335, de 22.00 a 1.00.
Divendres: El Desbande, Estudio Entredós, mare de Déu dels Desemparats, 5è, 2on, de 22.30 a 2.00.
Dissabte: La Pantera Rosa, Berga, 34, de 21.30 a 1.30. Fins al 8 de juliol.
Diumenge: Glorieta del Parc de la Ciutadella, de 17.00 a 20.00. Gratuïta.
La Cumparsita, Teatre Llantiol, Riereta, 7, de 17.00 a 20.30. Obert fins al 13 d'agost (consultar horaris).
Club de 7 a 9, Passeig de Gràcia, 46, 1er., de 22.00 a 1.15.
- Sabadell
Dijous: L'embarcador, Parc Catalunya, vorera de l'Eix Macià, a l'embarcador del llac, de 22.00 a 1.00. Gratuïta.
Diumenge: Milonga de mis amores, Hotel Urpí, Onze de setembre, 38, de 19.00 a 22.00. Fins al 9 de juliol.
- Tarragona
Dissabte: La Pequeña Milonga, La Vaqueria, Rebolledo, 11, de 20.00 a 22.00.
(Només s'han inclòs els locals que obren setmanalment i funcionaran també el més juliol o agost).
La doble història de Gardel
És molt normal que els pobles veïns tinguin diferències i que gairebé mai no s'acabin d'arreglar. L'Uruguai i l'Argentina no són menys i es disputen tothora la propietat i l'origen del tango. De fet, sembla ser que els millors autors i les peces emblemàtiques són uruguaians i d'aquesta llegenda no se n'escapa ni Carlos Gardel. La seva vida està plena de secrets i d'incògnites fomentades des d'un bon començament pel mateix cantant, que es mostrava esquiu i, sovint, mentider a l'hora d'explicar els seus orígens tumultuosos. Gardel va ser un ídol enigmàtic, més amant de les farres amb els col·legues que no pas de conrear romanços femenins, i una misteriosa mort en accident d'avioneta a l'aeroport de Medellín, l'any 1937, va acabar d'embolicar la troca. La versió argentina de la biografia de Gardel és la més d'ordre, dins de la disbauxa inherent al personatge, i situa el seu naixement a Tolosa de Llenguadoc, el 1887, fill d'una planxadora, mare soltera, anomenada Berthe Gardés, i d'un pare també francès i desconegut. La Gardés, com tants altres europeus, va embarcar a l'Argentina amb el seu fill i s'hi va quedar. D'adolescent, Carlos ja estava deixat de la mà de Déu i era amant de bronques i aldarulls. Va començar a cantar per tuguris i d'aquí ben aviat va despuntar com un dels primers i principals cantants de tango de tots els temps. Per més gràcia de detalls es pot consultar, entre d'altres, el voluminós llibre de Julián i Osvaldo Barsky Gardel. La biografía (Taurus, Buenos Aires, 2004). La unànime versió uruguaiana, en canvi, és bastant més embolicada i tenebrosa. Segons aquesta, l'avi patern de Gardel era el fuster sabadellenc Joan Escayola, parent d'uns coneguts terrissaires, que va marxar a l'Uruguai a principis del segle XIX. Un dels seus fills, Carlos, es va fer militar i alhora va ser un poderós terratinent. Carlos Escayola seria un home cèlebre a l'Uruguai i el seu nom encara és recordat. Sembla ser que tenia una gran debilitat per les dones i es va fer amant de la pròpia sogra, a part de casar-se amb la seva cunyada, Juana Sghirla, arran de quedar vidu. I com en una pel·lícula d'Arturo Ripstein, el Coronel Escayola no en tenia prou i va tenir relacions amb l'altra cunyada, Maria Lèlia, -de la que era padrí i suposadament també pare-i la va deixar prenyada a tretze anys, fet que va causar un intent de suïcidi de la seva dona. Segons els uruguaians, Gardel va sortir d'aquest embolic. El Coronel, per desfer-se de la prova, va enviar Maria Lèlia a la hisenda de Santa Blanca, on suposadament naixeria Carlos. Després va confiar l'infant a una planxadora francesa que havia treballat a la casa i vivia a Buenos Aires: Isabel Gardés. A partir d'aquí, les dues històries ja conflueixen sense problemes. Al passaport de Gardel constava com nascut a Tuacarembó, el poble uruguaià dels Escayola. Els seus ulls caiguts, però, s'assemblen als de Berthe. La història és ben coneguda però uns i altres no es posen d'acord. És massa truculenta per acceptar-la.
El pecat de Manuel Jovés
L'origen de Gardel -occità o sabadellenc-, les estades que feia a la Ciutat Comtal i la seva afició al Barça, molt en concret a Samitier, o l'èxit fabulós del trio Irusta, Fugazot i Demare al cabaret Villa Rosa d'abans de la guerra, no són l'única connotació catalana del tango. N'hi ha d'altres i sonades. Si busquem el nom de Manuel Jovés a la Gran Enciclopèdia Catalana no trobarem cap foto i just quatre línies pelades, una mena de trist peu de làpida de cementiri, i a més hi campa un error de disset anys a la data de la seva mort. A part de quatre estudiosos del Bages, ningú no sap qui és Manuel Jovés. De fet, aparentment, no sembla que es tracti de cap català il·lustre, no té places ni carrers ni al poble on va néixer, i tampoc no surt esmentat als llibres de catalans cèlebres arreu del món. I és que aquest home la va fer molt grossa quan va canviar el virolai pel tango.
Davant el fracàs enciclopèdic, podem creuar els dits i endinsar-nos en el terreny sense llei d'Internet i trobarem prop de 1.000 entrades que parlen d'aquest curiós personatge, la majoria argentines i relacionades amb la història del tango; cal esperar que algun estudiós metòdic hi posi ordre i acabi de quadrar les coses. Manuel Jovés i Torras, fill d'uns humils pagesos, va néixer a Manresa el dos de maig de l'any 1886. Es va formar a l'Escolania de Montserrat amb el Pare Juan Bautista Guzmán, de qui va ser alumne avantatjat, tal com explica Glòria Ballús a Història musical d'un centre excursionista, un dels pocs textos catalans que recullen part de la història de Jovés. A 19 anys, ja era nomenat director de l'Orfeó Manresà i donaria un gran impuls a la coral. Poc després, va dur l'Orfeó a Montserrat per estrenar una Salve Regina dedicada a la Moreneta que va ser un gran esdeveniment. També va escriure per als orfeonistes l'himne Oh Pàtria, i vàries sardanes i cançons populars catalanes que devien fer les delícies dels manresans de la Lliga. Però, paral·lelament Jovés es dedicava a escriure música lleugera, com ara el xotis El hipnotizador, i, el que era pitjor, a tocar en cinemes, cafès i sales de ball. Com que això no era un bon exemple per a les noies de la coral, que cantaven amb obligades mantellines blanques perquè no es creuessin mirades amb els components masculins -i ara ens estirem els cabells pels vels islàmics-, el consell directiu de la coral li va recomanar que deixés de dirigir-la per un temps, mentre estudiaven el cas. Jovés no es va fer pregar. Va dimitir el 5 d'agost de 1908; tenia 22 anys. Llavors, va baixar a Barcelona i es va embarcar cap a l'Argentina.
A Buenos Aires, Jovés es va integrar al Casal Català, pel que va composar un himne en homenatge a Guimerà, una marxa fúnebre dedicada a Rafael de Casanova publicada a Catalunya al Plata i la sardana Cants d'amor. Va continuar, però, treballant en cafès, cinemes i confiteries, i va composar fados, pasdobles, xotis i cuplets com Digui-li que vingui, Q. L. B. L. P., La azafata de la Reina, El beso el soldado o La perra de Chaplin; valsos criollos com Deseo; cuadrillas com Hermosas chilenas; i zambas com Tucamanita i Decíme negro que sí. Va treballar amb la Membrives, La Goya i Raquel Meller en les gires que van fer a l'Argentina. Va estrenar comèdies musicals als millors teatres de la capital (les més celebrades van ser En el fango de París, El rey del cabaret i Patotero, rey del bailongo). També sembla ser que es va encapritxar d'una ballarina exòtica que va provocar algun nou gir a la seva vida. Durant un temps va residir a Mendoza i va ser organista de la catedral.
Un dels primers tangos de Jovés, ¡Una más!, data del 1915, i en van seguir una pila amb els que es faria famós: Armenonville viejo, Apriete que va la marca, A mí lo mesmo me da, El gran puntero, La más tigresa, Flor de yuyo, Venga champán, El rabanito, Verás pebeta, Chikoff -dedicat a un cèlebre comte rus i ballarí de tango-, Yerba seca, La midinette, El dormilón, Pingo mío, Pobre percanta, El moscovita, Rosa de fuego ... i, entre molts altres, Mi gloria eres tú. Uns tangos i milongas que normalment tenien lletra del conegut argentí Manuel Romero o del madrileny Antonio Viergol. Els més populars serien, però, Patotero sentimental, estrenat per Ignacio Corsini, Pobre milonga, La provinciana, Corazón de arrabal, Nubes de humo, Loca i Buenos Aires, la majoria dels quals van ser interpretats i enregistrats per Gardel, de qui el català també va ser piano en algun moment. Buenos Aires es convertiria en una mena d'himne nacional argentí. Els mítics Francisco Canaro, Carlos di Sarli o el mateix Piazzolla, versionarien peces de Jovés.
El músic va morir a la capital argentina el 26 d'agost de 1927, a 41 anys, just quan estava al cim d'una carrera fulgurant. Un temps abans, però, havia fet un viatge al seu poble i va visitar l'Orfeó, però els manresans van comprovar que ja no quedava res d'aquell Jovés de la Salve Regina i els himnes patriòtics, el tango l'havia canviat totalment. Així es va fer constar a lacònica necrològica apareguda a El Pla de Bages que lamentava la desviació professional i ètica de l'indolent i genial músic, bo i suplicant a la moreneta que es quedés amb la Salve i oblidés tota la resta. Pot ser que el cel hagi perdonat Manuel Jovés però a Catalunya, de moment, continua purgant els pecats.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
