El memorial de l'Holocaust

A quatre passes de Pariser Platz, darrere el flamant hotel Adlon, reconstruït recentment, com tota la plaça, ocupant tota una illa entre Behrenstrasse, CoraBerliner Strasse, Ebertstrasse i Hannah Arendt Strasse, hi ha el memorial de l'Holocaust. Un impressionant camp d'esteles -diguem-ho així; de fet, són blocs de formigó- alineades en llargues fileres que s'adapten a un terra lleugerament ondulat, que s'enfonsa una mica al centre. Les esteles, els blocs, d'un formigó gris fosc, finíssim de textura, que avui que fa un dia trist i que a estones plovineja, regalimen i brillen d'una manera sorda, semblen realment de plom. A les vores d'aquest gran camp, les esteles són més baixes i cap al mig tenen més alçada, de manera que, a mesura que t'endinses entre les fileres ordenades, a mesura que els teus peus van notant que el terra no és pla i no és regular, perquè fa pendent i està pavimentat per una retícula de llambordes gairebé negres, van creixent al teu costat i s'alcen fins a triplicar la teva alçada i acaben per inquietar-te de debò. Sota terra -s'hi baixa per unes escales situades entre unes fileres de blocs- hi ha un centre d'informació sobre l'Holocaust. Allà, damunt d'uns blocs que pengen del sostre i que arriben a un pam de terra, com si fossin esteles del camp que s'han ficat dins d'aquell espai, hi ha documents i fotografies terribles que t'expliquen la causa d'aquell desassossec que havies sentit passejant per la superfície del memorial. Aquell camp d'esteles, de tombes, de blocs tètrics, té les seves arrels en aquella terra dolorida, es nodreix d'aquella reserva de memòria zelosament guardada al subsòl.

"Aquell camp d'estels, de tombes, de blocs tètrics, té les seves arrels en aquella terra dolorida"

El memorial va ser projectat per l'arquitecte Peter Eisenman, que va guanyar el concurs convocat per a l'ocasió. I en el projecte del concurs feia tàndem amb l'escultor Richard Serra que, aviat, se'n va desmarcar. Cal dir que si ara el camp té exactament 2.711 esteles i les més altes fan 4,5 metres, el projecte guanyador del concurs en tenia 4.000 i les més altes feien 7 metres. La ciutat va considerar que aquelles dimensions eren excessives i Eisenman va revisar el projecte. Ignoro si la deserció de Serra va ser a causa d'aquestes imposicions. Bé podria ser. Però el cas és que, malgrat tot, el memorial impressiona. Llegeixo en un llibret sobre aquesta construcció que, quan van excavar per construir els pendents i sobretot la cripta que guarda la memòria, van trobar el que havia estat el búnquer privat de Goebbels. I és que allà hi tenia la seva casa ciutadana, en els jardins dels ministeris hitlerians. Sembla que algú va suggerir d'incorporar aquest búnquer al memorial, però, jo crec que amb raó, la idea es va desestimar. Hauria estat anecdotitzar un monument d'una abstracció exemplar. La història privada d'un dels botxins no podia entrar a competir amb les històries pesonals de les víctimes, amb les fotografies i els documents del centre d'informació, que, tot i ser també històries personals, configuren un bloc de terror col·lectiu, el de tots els jueus d'Europa morts en l'Holocaust.

No, no és pas una visita agradable. Berlín té això: entre les sutures de la història recent, encara hi supura memòria dolorosa i ja poden alçar edificies moderns -la majoria ben dolents- i refer els antics carrers i les places històriques que, persistència del terror, aquest pes mental de plom, o de formigó negre, tant se val, et persegueix, no et deixa, el dus a dins, potser ja per sempre més.

Passejo, doncs, entre els blocs negres, lluents, lliscosos. Hi passo la mà suaument com per impregnar-me d'aquella essència de memòria que exhalen, i no goso obrir un paraigües vermell que duc, perquè el color que convé a l'escenari i el color que ara em convé és el negre.

Ja he dit que l'alçada dels blocs és variable, no així les altres dimensions. Tots fan 238 per 95 centímetres. I estan situats en llargues fileres regulars, separades per un corredor de 95 centímetres, de manera que hi passa una cadira de rodes però no dues persones de costat: cal que el passeig sigui solitari. I així és. I quan arriba un autocar de visitants -el memorial tot just fa un any que es va inaugurar-. Aquests es dispersen entre els blocs i s'hi perden. I sobre el camp d'esteles sempre hi ha un núvol pietós de silenci.