Jordá inèdit

Joaquín Jordá sempre jugava, essencialment amb paraules i amb la construcció imaginativa i sorprenent de relats. La seva capacitat productiva era desbordant. Encadenava un projecte amb el següent, mentre, a la vegada, estava pensant-ne d'altres de cara al futur. Per això mai no s'avorria. En Jordá no hi havia espai per a la pausa ni per al tedi. Escriure era natural. Va traduir més de 200 llibres, va escriure guions de llargmetratges per a d'altres directors i va filmar una quinzena de pel·lícules.

Entre traducció i traducció i entre pel·lícula i pel·lícula, Jordà inventava nous projectes. La seva fecunditat incontrolable els va anar acumulant al llarg de la vida. Cap productor no va poder seguir el seu ritme creatiu ni la seva gosadia. Amb tot, alguna d'aquestes històries desades al calaix de pel·lícules pendents va ser recuperada a posteriori: Mones com la Becky, que havia estat originalment un guió de ficció coescrit amb Javier Maqua, va esdevenir un llargmetratge documental. Molts d'aquests projectes germinals, però, mai no es van rescatar, ja fos perquè s'havien gestat en unes circumstàncies vitals o geogràfiques definitivament esgotades o bé perquè no van trobar el suport adequat. Prolífic i inventiu, Joaquim Jordà deixa enrere quasi 40 projectes sense realitzar que són clau per comprendre del tot la seva trajectòria i el seu pensament.

Més enllà de les 14 pel·lícules dirigides, ha deixat al camí una quarentena de projectes

Amb només 17 anys, va escriure el seu primer guió, Las niñas bien, propiciat per Joan Lladó, director de cinema que li va despertar l'interès per l'escriptura cinematogràfica durant unes vacances a Olesa de Montserrat. A partir d'aquí només cal seguir els destins geogràfics on Jordá va arrelar i els amics que hi va fer per obtenir la llarga llista de projectes inèdits. Ja a Madrid, i com a estudiant de l'escola de cinema, va idear amb Romà Gubern dos projectes cinematogràfics que mai no van passar de converses: un havia de centrar-se en la descolonització de l'Àfrica Negra i l'altre, en la sala de varietés El Molino. En aquest mateix període, a Madrid, va coescriure un guió que l'apassionava amb Juan Luis Buñuel, fill del director de Viridiana. Tractava sobre el fet sorprenent que els espigolaires de brossa d'un abocador situat als afores de Madrid estaven organitzats seguint una estricta jerarquia que permetia establir un ordre a l'hora de remoure les deixalles. També Marco Ferreri va instigar un projecte vinculat a Jordá a principis dels seixanta. Volia aprofitar l'èxit d'El Cid d'Anthony Mann per a dur-ne a terme una contrarèplica espanyola que se centrés en la figura de Jimena. Però res d'això no va fructificar. Així que Joaquín Jordá va tornar a Barcelona. Havia deixat els estudis de cinema, però es va endur les ganes d'escriure i de filmar. En arribar, el 1963, va perfilar Crónica de una noche, un migmetratge que havien de protagonitzar Gonzalo Suàrez i Raimon, en els papers de periodista i fotògraf, respectivament. Un altre amic, Pere Portabella, va coescriure dos guions amb Jordá, Humano, demasiado humano, que havia de ser protagonitzat per Luis Miguel Dominguín i Guillermina o la viuda alegre, que havia estat escrit per a Lucía Bosé. El 1967 Jordá va entrar en contacte amb Witold Gombrovicz, ja que volia adaptar la novel·la Cosmos. Va arribar a escriure'n el guió, però un seguit de malentesos incomprensibles amb el futur productor suec van impedir que s'arribés a filmar. Amb Maria Aurèlia Capmany va treballar en l'adaptació literària de Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor, amb el títol El jardí dels Àngels. Laura hi esdevenia una hippie de Formentera que la família havia de retornar a l'aïllament de Vic. Un cop més, el projecte no es va arribar a rodar.

Amb només tres projectes filmats (Día de los muertos, 1960; Dante no es únicamente severo, 1967; i Maria Aurelia Capmany parla d'Un lloc entre els morts, 1969), moltes idees avortades i els darrers batecs fulminants del règim franquista, Jordá va decidir marxar a Itàlia. A Roma va entrar en contacte amb la productora cinematogràfica del Partit Comunista Italià i va fer molts amics amb qui va elaborar projectes: Renzo Rossellini (sèrie de televisió de tres episodis sobre les diferències socials a la Itàlia dels setanta: Norte-Sur, 1971 ), Goffredo Foffi i Marco Bellocchio (adaptació de la novel·la El taló de ferro de Jack London), Vittorio Cottafavi (adaptació de Persiles y Segismunda de Cervantes) i Toni Negri (projecte entre el documental i la ficció sobre el trajecte en tren que la dona de Negri feia per visitar el seu marit a la presó), entre d'altres.

En retornar, va instal·lar-se a Madrid, on va treballar amb Javier Maqua en l'adaptació de La turbina, novel·la de César María Arconada, i en tres projectes de sèrie de televisió per a TVE: sobre la figura de San Ignacio de Loyola, sobre la vida a la Residencia de estudiantes entre 1926 i 1933 i sobre les quatre generacions d'una família de dones, Tres mujeres y media, que alternava el present de la transició espanyola a la península i el passat al protectorat espanyol de l'Àfrica. De la meitat dels anys vuitanta data un dels guions acabats -i mai no filmats- que més ha estimat Jordà, Las tres mentiras, desenvolupat a Portugal un any després de la revolució dels clavells. A la dècada dels noranta va escriure alguns encàrrecs (Un día te mataré, 1991; El año de las lluvias, 1994; Cuarteto, 1998, adaptació de la novel·la de Vázquez Montalbán), però essencialment va centrar-se en un projecte de tres pel·lícules: Les Històries de Sang, trilogia d'assassinats vinculats a la geografia espanyola (Catalunya, Canàries i Burgos), que havien de compondre Un cos al bosc, Milenio i La sangre del cazador. El 1996 va filmar Un cos al bosc, però l'infart cerebral el va sorprendre mentre escrivia La sangre del cazador. Amb dificultats per escriure, llegir i entendre el món que l'envoltava, Jordá va continuar treballant. Va començar una de les etapes més productives com a director, va iniciar alguns projectes (Las hijas del zar, historia del Tsar Nicolás II i la seva família sota el poder dels bolxevics; Les indústries de la mort, contrast entre la ràpida extinció de las Falles i el desig de perpetuació dels monuments funeraris) i va escriure alguns guions que esperava poder filmar en un futur. Va treballar en un projecte de ciència ficció per a Iciar Bollain, Metàpolis o 2050, on concretava la idea d'una societat futura envellida.

Així, més enllà de les 14 pel·lícules dirigides, Joaquín Jordá ha deixat al camí una quarantena de projectes, reveladors tots de la integritat, la coherència i la humanitat del seu pensament. Malgrat que la seva filmografia hagi quedat tancada, encara hi ha relats de Joaquín Jordá per descobrir. Era un narrador tan extraordinari que fins i tot un cop desaparegut encara té la capacitat de sorprendre'ns amb noves històries.