La modernitat arriba a Bhutan
Bhutan és un país situat a la serralada de l'Himàlaia entre la Xina i la Índia des del qual només es veuen muntanyes en l'horitzó. La seva població s'ha defensat durant segles dels colonitzadors per tal que els valors tradicionals de la seva cultura es mantinguessin intactes i res no posés en perill la seva identitat. Potser per aquest motiu, Occident sempre ha sentit certa fascinació per aquest regne aïllat, on la primera carretera no va arribar fins als anys seixanta del segle passat. En qualsevol cas, el cert és que la modernitat també ha començat a treure el nas per aquelles terres des que el 1999 es van legalitzar la televisió i Internet, de manera que els costums més antics conviuen ara amb la curiositat dels joves, que ja comencen a portar texans, a beure Coca-Cola i mirar l' MTV.
Jon Garaño narra la història d'un jove que vol ser discjòquei en un regne de l'Himàlaia
El cineasta basc Jon Garaño ha recollit aquesta situació a la pel·lícula documental The dragon house (La casa del drac), que té com a protagonista a Jigme, un bhutanès de 22 anys que somia amb ser discjòquei i que s'atreveix a preparar una festa en la qual, per primera vegada en la història del país, es punxa música techno i house. El seu contrapunt és Namgay, un jove monjo, que hereta el saber del seus avantpassats quan es trasllada a un monestir de Thimbu, la capital, per conrear la seva pau interior segons els preceptes de la filosofia budista. El film, produït per Irusoin, Moriarti i Benecé amb la col·laboració d'Euskal Telebista i la participació de TV-3, s'estrena demà en cinemes de Barcelona, Girona, Palamós, Madrid i Bilbao.
The dragon house mostra com la societat de Bhutan creu fermament que "l'important per a la prosperitat d'un país no ha de ser el seu producte interior brut sinó el seu producte interior de felicitat". En Jigme està convençut que ha de ser així. De fet, ell també té molt interioritzada la filosofia budista i per això opina que cada home ha de recórrer el seu propi camí per arribar a sentir-se realitzat. Però com que la seva fixació és introduir la música moderna en una cultura que vol entrar al segle XXI de manera "selectiva", l'èxit no està pas garantit.
Al documental es pot veure el compte enrere fins que a l'octubre de 2002 se celebra la festa preparada per Jigme, que malgrat l'expectació que va generar no va tenir una acollida gaire entusiasta. Tanmateix, amb el pas del temps comencen a obrir-se nous locals i els joves, a causa de les influències que reben a través de la televisió, van sent cada cop més receptius a la cultura occidental i consumista. Un any més tard, però, en Jigme ja no té el mateix entusiasme i planeja traslladar-se a Nova Delhi per un temps perquè sent que Bhutan se li ha quedat petit.
Garaño va explicar ahir durant la presentació de la pel·lícula que el projecte va sorgir després d'arribar a Bhutan, on havia viatjat per realitzar un documental sobre les plantes medicinals del petit país del sud d'Àsia. Allà va conèixer per casualitat en Jigme i aleshores va decidir replantejar l'objectiu del seu viatge. The dragón house li ha permès resumir en imatges com el país ha canviat en uns anys com no ho havia fet en segles i il·lustrar com les noves generacions, encara que se senten bhutaneses, han començat ha posar en dubte algunes de les creences religioses que al llarg dels anys s'han anat transmès de pares a fills.
