Com una ceba deliciosa

Taula reservada

Dolors Borau

Angle editorial

Barcelona, 2006. 141 pàgines

Les àvies estan avesades a tallar ceba ben fina per posar-la als guisats i sofregits, i saben fer pegats amb ceba per curar malalties del cos i de l'ànima. Ho fan amb senzillesa i gràcia, sense deixar escapar una sola llàgrima i després es renten les mans d'una manera que no fan mai olor. Qui pogués ser una àvia sàvia per saber pelar amb eficàcia qualsevol tipus de ceba, fins i tot les més coents. Llegir Taula reservada ha estat com anar pelant a poc a poc una ceba deliciosa i màgica, una sorpresa a cada rodanxa, una veritat poc pronunciada a cada pàgina, i en acabat, quan arribes a l'última capa, t'adones que, no saps com, t'han quedat els ulls negats de llàgrimes. Els contes de Dolors Borau (Barcelona, 1963) saben tocar i descobrir aquella part de l'ànima humana que portem amagada fins i tot per nosaltres mateixos, aquella part més fràgil i necessitada de consol, aquella part de nosaltres de la qual, per molt que intentem tapar-la, mai no ens aconseguirem desprendre'ns-en. Prenen com a excusa la cuina i l'hàbit d'entaular-se, però s'endinsen en les relacions més quotidianes, en les pors i en els desitjos, en la necessitat de trobar la seguretat i en la necessitat del punt de fuga.

Tot el recull respira una dolça acceptació del que ens és donat que recorda les millors pàgines de Les meditacions de Marc Aureli. Són contes per assaborir a poc a poc, degustant el gran estil amb què han estat escrits, la senzillesa de la veu narrativa, la claredat i el tacte de cada frase. En ells, Borau demostra dominar amb habilitat la creació de diàlegs i un registre fluid que recull els matisos i la sonoritat de la llengua oral.

Les narracions d'aquesta escriptora barcelonina són contes per després tornar-hi, com les millors cançons i aquelles receptes preferides que desperten els sentits. Dos relats colpidors, "Ambre" i "La bossa", obren i tanquen el llibre. Tots dos presenten la vivència de la maternitat portada a unes condicions difícils i extremes. Escrit amb valentia, el primer relat mostra la vida en família quan un dels seus integrants requereix moltes més atencions i temps a causa d'una malaltia. L'últim és la història dolorosa i tràgica de la mort d'una filla. Entre aquests dos contes trobem relats molt ben travats i algunes peces exquisides: "Sugus" explica el pacte complicat que tots hem d'aprendre a fer entre els nostres desitjos i la realitat; "La porta" conta la història d'un adulteri secret i necessari, i "La barca de Caront" presenta el llarg discurs d'un representant de la mort que ve a rondar una jove voluntàriament moribunda.

En definitiva, Dolors Borau és una gran escriptora que debuta amb una obra d'alçada, amb un català que sona de veritat i amb una mirada pròpia i viscuda sobre la realitat. Una de les frase de l'últim conte, dita en el moment que es diu, fa estremir: "M'adono que consolar no és fàcil". Cal donar les gràcies a aquesta excel·lent narradora, perquè la seva prosa, a part de ser bona literatura, té sobretot el poder de consolar i de curar l'ànima com una ceba deliciosa i màgica.