Anècdota i testimoni brutal

Diari de Praga (1941-1942)

Petr Ginz.

A cura de Chava Pressburger

Traducció de Kepa Uharte

Quaderns Crema

Barcelona, 2006, 179 pàgines + 25 d'il·lustracions

Com els teòrics de la literatura s'han encarregat d'analitzar molt bé, no hi ha cosa més difícil que escriure llibres sobre l'experiència de l'holocaust, i, al damunt, no hi ha cosa més complicada que criticar aquests llibres: si en un trosset de l'oceà dels gèneres literaris es fa enrevessada una apreciació d'ordre estètic -que no deixa de ser, en termes generals, una condició sine qua non per a definir la qualitat de tota obra literària-, aquest és el terreny de la literatura de la shoah, presidida, com és obvi, per una experiència enormement traumàtica. És un dictum universal que els bons llibres no es fan amb sentiments, sinó amb experiències i amb estil, però resulta inapel·lable el fet que l'experiència de l'holocaust porta la literatura que en tracta fins a un punt que excusa per tots cantons filar prim o massa severament aquestes mostres de literatura. Tothom és capaç d'avaluar la diferència que hi ha -dins d'aquest camp- entre obres mestres com Si això és un home, de Primo Lévi o Sense destí , d'Imre Kertész, d'una banda, i el tirant a esquàlid (i manipulat) Diari d'Anna Frank; però, quan es tracta del tema de la shoah, totes aquestes diferències tendeixen a esborrar-se: aquest "gènere" és, possiblement, l'únic en tota la història de la literatura en què el testimoni o la dimensió moral poden més que qualsevol consideració d'ordre estilístic.

Diem això perquè el Diari de Praga de Petr Ginz, escrit quan aquest noi tenia cap a tretze i catorze anys -als setze va morir a Auschwitz- ens fica de ple en aquesta dolorosa dialèctica: no és gran literatura per totes les raons que hem adduït, i, a més, perquè es tracta d'apunts autobiogràfics d'una criatura, però és un testimoni valuós com ho són tots els que s'han escrit i tots els que encara puguin trobar-se o escriure's (d'aquests últims, ja ben pocs) sobre la situació d'un jueu -Halbjude, mig jueu, en aquest cas, perquè Petr era fill d'un matrimoni mixt- als anys en què l'aparat nacionalsocialista va començar a bandejar-los, perseguir-los, tancar-los en camps de concentració com el de Terezin i, finalment, exterminar-los. És cert que entrades com aquestes: "Al matí, deures, a la tarda passeig", o "Al matí a ciutat, a la tarda a ca l'àvia", que són les que predominen a la primera secció del llibre, donen una idea poc rellevant de la vasta significació del pitjor episodi de la història del segle XX a Europa; tot amb tot, àdhuc aquesta senzilla immersió en la pura anècdota pren un relleu inesperat quan sabem que aquesta criatura que anava de casa a l'escola o a veure l'oncle Milos, amb periostitis, i que agafava el tramvia i anava a comprovar si el Vltava s'havia gelat o encara no, va tenir el destí de la càmera de gas i el crematori: aquest destí que els jueus de Centreuropa, més els txecs i els austríacs que els alemanys o els polonesos, van trigar molt de temps a poder-se afigurar.

Això darrer que acabem d'escriure és d'especial importància en aquest llibre, que presenta un contrast delicadament poètic entre l'afició de Petr Ginz a Jules Verne, és a dir, a la utopia -de la qual cosa van derivar els dibuixos que Petr va fer, essent un d'ells el que va emportar-se a l'espai un dels astronautes de la nau Columbia esmicolada l'any 2003, fet que va comportar que apareguessin a Praga els diaris i més dibuixos del nostre autor d'avui-, i el final sense horitzó i sense esperança que va acabar amb la seva vida. Als primers apunts del llibre, de l'any 1941, tot és ple d'il·lusió i d'esperança, reblada, com hem dit, per la potència de la literatura visionària de Verne. Als últims escrits de 1942, al camp de Terezin, ja tot oscil·la entre un càndid optimisme -"En aquests caus subterranis, ¿pot existir-hi alguna cosa més que el mer desig animal de satisfer les necessitats del cos? I tanmateix és possible! La llavor creadora d'idees no mor en el fang. També allà brolla i floreix com un estel que lluu en la foscor"- i el seu contrari: desesperació, horitzons tancats i pessimisme lúcid -"El món és un desastre, si ens el mirem objectivament..."-.

Només cal afegir-hi una nota inevitablement macabra: si un noi jueu tancat a Terezin, o a punt de ser-hi, un noi que després va tenir el destí que, tan callat com eficaç, esperava milions de jueus, s'hagués mirat el món d'una manera subjectiva (cosa que molts jueus, curiosament, van evitar de fer amb una esperança tan obstinada com inútil), llavors el món no li hauria semblat solament un desastre "objectiu": li hauria semblat una màquina de matar, la fàbrica de l'aniquilació de l'existència pròpia, que és i serà sempre la de cadascú de nosaltres i la de ningú més.