Carme Pinós o l'elogi del lloc

La seva és una arquitectura fugissera, difícil d'abastar a primera vista, tan plena com està de racons i de plecs, però al mateix temps d'una contundència aclaparadora. Carme Pinós (Barcelona, 1955) és una de les principals figures de l'arquitectura catalana i, tal vegada, també una de les seves grans desconegudes. Potser és perquè als darrers anys no ha fet gaire coses a Catalunya, tot i que ara hi té en marxa uns quants projectes, o potser per d'altres raons. El cas és que aviat sortirà un monogràfic dedicat a la seva obra a Documentos de Arquitectura, la cuidada revista que edita el Col·legi d'Arquitectes d'Almeria, que té com a principal protagonista la Torre Cube, un espectacular edifici que ha construït a la ciutat mexicana de Guadalajara, i que ha tingut un considerable èxit crític i també mediàtic. Ha estat aquesta torre la que li ha valgut també el premi Arqcatmon, amb que el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) vol potenciar els professionals que construeixen fora, i que forma part de l'exposició sobre l'arquitectura catalana al món que es presenta fins al dos de juny a la seu barcelonina del col·legi.

"El context no és sols conéixer el terreny, sinó també quina repercusió tindrà el teu gest"

"La reglamentació està pensada per protegir-se del 'ganster', però tracta a tots com si ho fossin"

"Allò que marca la diferència de la bona arquitectura és la particularitat"

S'ha de dir que el premi li van donar ex aquo amb el parlament d'Edimburg d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. I té cert sentit, o potser és una paradoxa, perquè Pinós va ser durant 14 anys parella de Miralles, amb qui va construir obres tan emblemàtiques com el cementiri d'Igualada, una escola a Morella o el centre cívic d'Hostalets. Junts obtingueren el Premio Nacional de Arquitectura i un prestigi que, de cop, semblava que sols s'apuntava a la llista del desaparegut arquitecte. Tanmateix, Pinós no es queixa. Ella va continuar treballant, viatjant arreu del món i fent l'arquitectura amb la que creia. Entusiasta, ho explica amb els dibuixos i les maquetes dels projectes que té al seu estudi de sempre, a la Diagonal de Barcelona.

Pregunta. La Torre Cube és un edifici d'oficines molt singular.

Resposta. En realitat, aquest projecte són tres torres de formigó que van aguantant en voladís els tres nuclis d'oficines. Generalment, els edificis d'oficina tenen un cor d'instal·lacions i de comunicacions, i la façana. Així, els despatxos que tenen vistes a l'exterior es redueixen a un quart i la resta estan a l'interior. Jo el que faig, entre d'altres coses perquè el clima de Guadalajara és molt bo i aconseguint una ventilació correcta l'aire condicionat no seria tan necessari, és agafar el cor i dividir-lo amb aquests tres gran pilars, que es converteixen en l'única estructura de l'edifici que aguanta en voladís els tres nuclis d'oficines. Així tothom té vistes i la ventilació pot ser creuada, protegint el vidre amb una solució de fusta una mica separada que permet que l'aire ventili i el vidre no estigui mai calent.

P. És a dir, hi ha aire condicionat però està pensat per obrir les finestres.

R. Exacte. Tot l'edifici està fet amb el sistema estructural de postensat, que ens permet aconseguir una llum molt més gran sense necessitat d'un sol pilar i també fer de tant en tant algunes terrasses que permeten que la gent de les oficines interiors tingui també vista a l'exterior.

Quan vaig arribar al terreny només hi havia arbres. Tot el que hi ha ara al voltant s'ha construït després. Per això vaig començar a dialogar amb els arbres, va ser el primer. Segons com mires la torre sembla que l'estructura es torna arbre, amb les seves branques, que són les oficines, en equilibri.

P. Diu que la Torre Cube és un arbre, explica el projecte de torres que va fer pel concurs de la plaça Europa de L'Hospitalet com un bouquet de flors i l'edifici d'habitatges que construeix a Novoli, prop de Florència, el presenta com una pedra de quars amb una pell exterior de ceràmica compacta i un interior, obert cap al parc, acristallat i brillant. ¿Li funciona aquest sistema de fer servir metàfores naturals per explicar les formes?

R. Sí. Jo sempre dic que tot és un joc de relacions i la metàfora no deixa de ser una manera de relacionar una cosa amb una altra.

P. També parla molt de l'arquitectura com a joc, però d'altra banda el seu treball sempre està molt arrelat a la terra.

R. A mi m'agrada fer participar el context. Si no vaig al lloc i no sé que pot significar allà la nostra actuació no sé pensar. ¿I quina és la cota amb que et relaciones més amb el context? La cota zero. Perquè l'arquitectura no és només l'objecte, és l'eco que projectes, capaç de crear quelcom a l'entorn. El plànol de situació és on neix el projecte, on jo entenc l'arquitectura. A l'escola que estem construint al barri Can Bou de Castelldefells també tot parteix del context. És un solar situat al costat de la via del tren i fem que l'edifici, que té una façana que juga amb la forma d'un vagó de tren, serveixi de tap per esmorteir el soroll. Totes les aules donen cap a l'interior, cap al pati, i les dependències estan fraccionades i organitzades de manera escalonada perquè m'interessa que quan el nen surti al pati no tingui l'ombra d'un gran edifici, que només es veu des de l'exterior, sinó una escala més propera. A l'interior, en canvi, hi ha voluntat de ser un espai únic i concentro la zona de circulació perquè el nens puguin situar-se i tenir sempre una visió global d'on són.

P. A Tortosa va guanyar el concurs per construir la seu que aglutinarà les oficines de la Generalitat a les Terres de l'Ebre i l'edifici està al centre històric. ¿Com s'encara, aquí, al context?

R. El centre de Tortosa està molt degradat. La vertitat és que la realitat del nostre país és bastant lamentable perquè quan un veu els palaus que hi havia i en què s'ha convertit ara la zona... Per això el nostre projecte intenta tapar tant com sigui possible els edificis que envolten el solar i, al mateix temps, crear espai públic. Ens situem enmig del solar i a la planta baixa hi ha passatges que donen continuïtat al carrer comercial, però mai veus l'edifici sencer sinó de forma parcial, va fent gestos. No és la gran façana sinó l'edifici que es fracciona i que es va entenent des de la parcialitat, però que està generant espais dintre i fora, perquè és tan important la plaça que genera fora com l'espai que dóna dins.

P. ¿Pensa que es pot traslladar una forma que ha funcionat en un lloc a un altre indret?

R. No, de cap manera.No és sols el terreny, són moltes coses. Jo sóc capaç de treballar a Mèxic perquè porto ja anys anant-hi i conec una mica el país. I a la Torre Cube m'atreveixo a fer aquesta escalinata tan grossa que dona accés al hall, que també és enorme, perquè sé que a Mèxic les coses grosses i monumentals no els espanten, al contrari, s'identifiquen amb tot el que és monumental; grans escales, grans voladissos, és el llenguatge que volen sentir. Són coses que no sé si aquí a Europa hauria fet. Però allà em sentia molt còmoda proposant al client aquestes coses. El context no és conèixer sols els terreny sinó també la realitat social i la repercussió que pot tenir el teu gest. Fer una torre té una repercussió en la distinció de la ciutat i un ha de ser conscient del que està fent.

P. ¿I què n'opina, de les torres? Almenys a Barcelona hi ha hagut grans debats sobre el tema.

R. Jo he crescut mirant l'Atlàntic... [la seva casa familiar, on viu i hi té l'estudi, està a Diagonal cantonada amb Balmes, enfront de la torre del banc Atlàntic, avui Sabadell]. He tingut la torre al davant tota la vida. No crec que les coses siguin tan rotundes, el que passa és que les torres es converteixen de seguida en mites de la ciutat. Antigament, el que sobresortia més d'una ciutat era la catedral, era amb el que tothom s'identificava més. Avui dia, en una ciutat el que sobresurt són els bancs, les multinacionals... La nostra religió és el mercat i és lògic que s'expressi amb la torre cada cop més alta i que la ciutat també vulgui ser la que té les entitats més grosses i més importants. Crec que s'ha d'entendre què significa cada cosa. Si les ciutats volen tenir torres altes és perquè el poder, avui en dia, està per això.

P. Sorpren la insistència després del que va passar amb les Torres Bessones...

R. És una fugida cap endavant.

P. Ja, però s'ha demostrat que quan més simbòlica és una cosa més perillosa pot resultar. ¿No veu desfassada aquesta competició?

R. No. Jo diria que és el discurs més social el que no interessa massa. El que sí interessa és la lluita de poder. El mercat, diuen, és el futur i no és pot qüestionar, perquè si es qüestiona no sabem què fer, no tenim alternativa. Xina s'ha posat amb el capitalisme més bèstia, doncs nosaltres diem: Vinga, a totes! No hi ha espai a dir: aturem-nos, pensem, no hi ha marge. A totes, més que mai. Per això a vegades a mi tot això em sembla el cant del cigne del capitalisme.

P. Des de Barcelona s'insisteix a defensar la densitat.

R. Sí, però jo ara acabo d'arribar de Sidney, que és una ciutat amb moltes zones disperses i en canvi és idil·líca, funciona molt bé. Crec que Barcelona és una de les ciutats més denses del món i resulta una mica estressant. Hi ha un soroll increïble. Aquesta cosa de densitat igual a ciutat no m'ho crec tant. Si es creen espais de relació es fa ciutat, perquè el que compta és fer comunitat. Londres no és tan densa com Barcelona i és ciutat, ¿no? El que passa és que urbanísticament jo tinc les meves idees que m'ajuden a fer l'arquitectura...

P. ¿És el primer que es planteja a l'hora d'encarar un projecte?

R. Sempre. Abans de pensar en objectes miro com arribo a terra, com organitzar la gent que hi viurà, com ho veurà, què puc oferir. Com entro dintre d'aquesta trama que és una ciutat.. Crec que encara que facis una paperera estàs fent ciutat. Fer ciutat és donar possibilitats de relació a la gent.

P. ¿I què li sembla, que hi ha massa reglamentació urbanística o massa poca?

R. Diria que sempre està reglamentat pel pitjor. Les lleis estan pensades per protegir-se del ganster i això fa que es tracti a tothom com si fossin gairebé gansters, perquè no es dona marge. La Torre Cube no l'hauria pogut fer aquí perque a Mèxic he fet l'alçada i els espais oberts que he volgut. No he tingut regles. Aquí, al controlar tant fas que tot es vulgaritzi. Les coses magnífiques solen estar al límit i quan acotes tant el que es pot fer el resultat sol ser d'encefalograma pla. També crec que a Barcelona hi ha mecanismes per evitar-ho, com aquesta comissió de qualitat: encara que et costi molt aconsegueixes fer-te escoltar i que et miren amb uns ulls concrets. Quan es regeix només amb ordenances i no es para atenció al cas concret, l'arquitectura baixa molt de nivell.

P. Darrerament ha passat la comissió dues vegades. Per l'habitatge unifamiliar que construeix a un passatge de Vallcarca, i per la reestructuració de l'edifici del carrer Córcega on ha planejat una façana trencadora recoberta de malles metàliques replegables. Serà una intervenció potent a l'Eixample.

R. Es parteix d'un edifici existent dels anys setanta que volen modificar però sense canviar l'estructura. El que he fet és desplaçar el pati interior i l'escala cap a la façana de manera que així es converteix en una gran llanterna que dóna llum a l'interior i es converteix en lloc de relació i de sortida de les oficines. Després, a la façana hi deixo penjant uns malles metal·liques que s'emboliquen i que integren jardineres que pengen a diferents nivells. M'interessa que la façana formi part d'aquesta vivència interior de l'edifici i del joc volumètric. És l'ultima pell, però reflexa el que es viu dintre.

P. Dóna la sensació que els seus edificis es van definint mentre els va fent...

R. No, tant de bo!, no t'ho permeten. Gaudí no seria Gaudí si hagués de fer un estat de medicions com el que t'exigeixen ara. Com que les regles són molt clares però les possibilitats que aquestes et donen són moltes, a vegades estem molt temps jugant a trobar quin és el punt en què ens aturem. Però, tot i les proves, el projecte bàsicament sempre és el mateix i neix d'una voluntat estructural que et resolgui tot un programa i que et doni el joc formal. El primer que penses és aquest joc estructural, però al servei d'allò altre. Avui en dia tot es pot construir i sembla que hi ha gent que primer fa formes i després busca la manera d'aguantar-les. A mi m'agrada començar a l'inrevés, el joc formal me'l donarà l'estructura que he pensat a l'inici.

P. Ara amb els ordinadors sembla que tot és possible.

R. Uf!, sí, és pot fer tot. A mí m'agrada que l'estructura formi part de l'expressió de l'edifici. Diguem que podria formar de l'antiga escola. A vegades em sento més a prop dels arquitectes dels anys cinquanta o seixanta que dels d'ara mateix. Però, en canvi, busco una contemporaneïtat total.

P. ¿I quin paper hi juga el client?

R. No es pot fer bona arquitectura sense un bon client. Només amb la seva confiança es pot tirar endavant. En aquest sentit jo sempre he dit que la Torre Cube és un petit miracle perquè tant el constructor com el client com nosaltres miràvem cap a una mateixa cosa, i era que aquest projecte fos el més òptim possible. Aleshores és quan hi ha bon clima. Veure aixecar un edifici és de les coses més maques que hi ha, tot i que aquí a Espanya sembla que una direcció d'obres hagi que ser un a veure qui crida més. Hi ha unes tensions que no entenc.

P. Molts arquitectes es queixen que els promotors no els deixen experimentar.

R. Entre d'altres coses, perquè el mercat va molt accelerat i a vegades sembla que tot va d'un mes. Els promotors troben que ja tenen molt risc perquè els preus dels solars són molt alts i no es plantegen arriscar-se per donar un producte diferent que no saben si el mercat acceptarà. Com que tot és igual, la gent desconeix que hi ha d'altres possibilitats i demana el mateix, el que coneix, i com que és així el promotor diu que li demanen el de sempre. És el peix que es menja la cua, i no en sortim. Per exemple, la Torre Cube va ser un èxit que van assumir uns promotors i ara, com que ha estat un èxit mediàtic, tothom vol fer torres allà, però mentre no hi ha algú que s'atreveix no es trenca aquest cercle viciós. Per tant, o hi ha d'haver promotors amb un cert esperit de risc o ha d'haver-hi un govern amb més comprensió cap a l'arquitectura, perquè al cap i la fi els que encarreguen les coses al govern són arquitectes. Tot plegat ajudaria a fer que la gent prengui consciència i sigui capaç de mirar amb altres ulls allò que és diferent o singular.

P. En el camp pedagògic, ha donat classes a molt llocs.

R. Cada any procuro donar-les a un país diferent. Ara porto dos anys a Suïssa, però abans vaig estar a Itàlia, Boston, Nova York... Cada any dono un semestre en un país diferent.

P. ¿I per què?

R. Perquè en tinc la possibilitat, perquè m'ho ofereixen. I a conèixer els estudiants et permet conèixer moltíssim un país. Al cap i a la fi les armes que té un arquitecte, o algú creatiu, és ell mateix. Entres molt en l'esperit de la gent quan ajudes a projectar. És una experiència molt maca veure com és la gent de Xile, de Colòmbia, d'Argentina, d'Estats Units, o de París, on també he donat classes. Sempre de projectes. Ho puc fer perquè jo no els vaig explicant la meva ciència als estudiants, sinó que els ajudo a que s'aclareixin les idees i creguin en sí mateixos. Ara bé, sí que començo explicant la responsabilitat que significa ser arquitecte.

P. ¿I quina és?

R. Bé, ser conscient de totes aquestes coses que hem parlat. No som un punt i apart. L'arquitectura sempre transforma el lloc, però hem de procurar que aquesta transformació no sigui un trencament sinó punts d'inflexió dintre d'una continuïtat.

P. ¿I aquí a Barcelona no ha donat classe?

R. No. Vaig donar una vegada un master. Diguem que fa molts anys que em vaig presentar i no em van acceptar. Al mateix temps estava donant classe a Chicago i em vaig dir, si tinc cada any ofertes de tot arreu que em busquen i em paguen 10 cops més...

P. ¿No es cansa de viatjar tant?

R. Molt, molt, però ja no sé parar. A més, la realitat d'aquí a vegades també m'ofèn i necessito sortir.Però crec que ja és la inèrcia de no poder estar quieta. A més, penso molt quan estic fora, tinc moltes hores de soledat que aprofito per estudiar, per tenir distància amb el propi estudi, tot i que sempre hi estic en contacte.

P. ¿Com afecta això a la manera de projectar?.

R. Intento entendre al client i adaptar-me al que demana i al context. No vaig a imposar res. La resposta ve condicionada a la pregunta. Ara el valor del mercat sembla que està per sobre de tot, i com que els arquitectes a vegades intenten respondre a aquest mercat abstracte i únic en lloc de a les particularitats, la cultura es penalitza i tot s'iguala i es banalitza. Però és la particularitat allò que marca la diferència.