Microcosmos

L'abstracció en els tapissos de Teresa Lanceta

Àmbit Galeria d'Art

Consell de Cent, 282,

Barcelona.

Fins al 16 de maig

Turisme, artesania i disseny a Terrassa.

Un model d'innovació a Catalunya

Artesania Catalunya

Banys Nous, 11, Barcelona.

Fins al 21 de maig

L'anglès William Morris, a mitjan segle XIX, va voler unir d'una vegada i per sempre art i artesania en una sola cosa, decebut per l'adotzenament i la mala qualitat estètica de la producció industrial aleshores vigent -ja fossin objectes d'ús quotidià, ornamentals o de decoració de la llar-, i va generar el moviment Arts and Crafts marcant un punt d'inflexió en l'art, l'arquitectura i el disseny. Morris proposava mirar molt enrere per anar endavant, en un procés avant la lettre seguit cinquanta anys després per l'avantguarda. Però ell, en comptes de girar la vista a l'arcaïcisme, es va inspirar en la tradició més propera dels artesans medievals, per recuperar l'equilibri entre forma i funció, i es va allunyar dels interessos egoistes dels empresaris per treballar i produir a un altre ritme més humà. Un dels àmbits predilectes de Morris i els seus col·legues va ser el tèxtil ja que, en el seu petit microcosmos, podia ser una de les manifestacions més completes englobant alhora disseny i pintura, utilitat, ornament i símbol; a més, podia fer-se de forma relativament autònoma i artesana, prescindint de les grans cadenes de producció que implicaven la sobreexplotació de la classe obrera i, sovint, la vulgaritat en el procés de massificació. La paradoxa sorgiria aviat, quan els productes de Morris and Co. es convertien immediatament en refinats objectes d'elit ja que no podien competir, ni amb preu ni amb quantitat, amb els que generava la indústria convencional. Però, el visionari anglès va proposar una manera de viure i d'encarar el món i les coses que encara avui continua sent vigent.

Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) des d'un bon començament va triar els teixits com a medi propi d'expressió, utilitzant tota mena de tècniques com ara el brodat, el cosit a mà o a màquina, el teixit en teler manual, l'estampat, l'apedaçat, i fins i tot el sargit, i ha sabut mantenir-s'hi amb una coherència excepcional, refractària a si és de moda o no en l'ambient artístic contemporani o si el tèxtil és suficientment acceptat als grans museus i als circuits comercials de l'art. No obstant això, ha tingut el reconeixement del Museo Reina Sofía, que l'any 2000 li va organitzar una gran exposició dedicada als seus teixits marroquins. Però Lanceta, tot i ser barcelonina i apreciada per crítics com Calvo Serraller, Juan Manuel Bonet, Victòria Combalía, o Antoni Marí, injustament aquí no acaba de ser del tot coneguda i, en canvi, ha fet moltes més exposicions a Madrid. Després d'una primera individual al Museu d'Art de Tarragona el 1983, no exposaria a Catalunya fins sis anys després, al Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, on va presentar l'interessant mostra titulada La alfombra roja, amb peces originals marroquines al costat de les versions lliures que ella havia fet inspirant-s'hi. I no tornaria a aparèixer en cartellera fins a l'any 2000 amb la mostra Tejida Abstracción, que va passar desapercebuda al Museu Tèxtil de Terrassa. La segona individual barcelonina no arribaria fins ara fa dos anys a la sala Atelier, mig amagada al barri de Gràcia. Ara, la galeria Àmbit ha tingut l'encert de presentar els tapissos de Lanceta fets entre 1999 i 2004, i és tot un esdeveniment. Per conèixer millor l'obra de l'autora es pot consultar la seva web teresalanceta.com. Si escombréssim cap a casa, podríem situar Lanceta com a hereva directa de la classe de tapís de l'Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i del bon fer de Tomàs Aymat, fugint dels horrors esfilagarsats que van seguir després, però resulta que ella no parteix d'aquesta tradició moderna catalana sinó que se situa voluntàriament en el treball anònim de les teixidores manuals marroquines. Tot i amb això, l'obra de Lanceta és sincretista i de forma constant s'hi uneix Orient amb Occident, el signe amb l'abstracció, i l'artesania ètnica amb la pintura de Klee, dels futuristes italians i, fins i tot, de Gustav Klimt.

L'ideal de William Morris encara no s'ha assolit, i una prova evident és la col·lecció de souvenirs que proposa Artesania Catalunya en col·laboració amb l'Ajuntament de Terrassa. El millor record d'un lloc encara continuen sent les postals -el record més digne de tots- i si és qüestió d'endur-se un producte típic, més val un bon vi, un formatge o una capsa de dolços que una xemeneia en miniatura, un mirall de vidres emplomats, un davantalet o una argolla d'estil modernista o un penjoll amb l'efígie de la Masia Freixa, el Vapor Aymerich i Amat o la muntanya de La Mola. Un conjunt d'andròmines que fan les delícies de la Fira Modernista terrassenca i els aparadors dels museus locals, i que en comptes de ser un model d'innovació a Catalunya acaben per ser l'antítesi dels postulats morrisians.