Contra el vuitcentisme

Glosari 1912-1913-1914

Eugeni d'Ors.

Edició de Xavier Pla

Quaderns Crema

Barcelona, 2005. 924 pàgines

Aquest any en fa 100 que Eugeni d'Ors iniciava a les pàgines de La veu de Catalunya la col·laboració diària que acabaria conformant el que, en paraules d'Ortega y Gasset, constitueix "un dels fets més importants de les lletres espanyoles contemporànies". Emparentat amb el gènere assagístic que inaugura l'obra de Montaigne, amb la gran tradició del periodisme literari europeu que arrenca dels articles d'Addison a The Spectator, i amb l'apunt filosòfic que també cultiva Ortega a la premsa aquells mateixos anys, el Glosari -escrit en català del 1906 al 1921 i continuat després en castellà durant 30 anys- és, en efecte, un dels testimonis més clars del que hauria pogut ser la cultura d'aquest país si hagués mostrat alguna voluntat de guiar-se per ideals d'universalisme i civilitat en comptes de deixar-se arrossegar per la seva inexpugnable vocació tribal.

El mateix Xènius, al pròleg que va escriure el 1950 per a l'edició de la Selecta del primer volum del Glosari (1906-1910), proclama sense vacil·lacions el sentit essencial que cal donar a la seva particular heliomàquia o combat contra les boires, mai no esvaïdes del tot, que havia deixat el vuit-cents. "Adreçat d'ençà del primer moment a una lluita, ara sorda, ara palesa, enfront de dos nacionalismes, trobaria a l'hora actual el seu crit universalista -fonamentat en la convicció que la Cultura és sempre, i per íntima llei, tradicional i ecumènica". Ho diu -i no s'hi ha de veure una paradoxa- un nacionalista convençut, que primer ho és de Catalunya i després d'Espanya, sense que aquest canvi de tan escassa importància en l'ideal orsià impliqui cap mutació de principis. No hi ha paradoxa, perquè el nacionalisme, en el pensament d'Ors, no arrela en una moral d'identitat, sinó de perfecció. Hi ha sempre en els seus escrits una voluntat regeneracionista que el porta a entendre la nació com un projecte de plenitud intel·lectual i ètica, tan allunyat com sigui possible del ruralisme, el folklorisme i la mitificació de la història. Resulta molt concloent en aquest sentit el que diu en una glosa de 1912 respecte a les pretensions dels irlandesos de constituir-se en nació. "¿Amb quin treball espiritual, amb quina particular significació de cultura s'ho han guanyat els irlandesos lo que demanen?", es pregunta. "¿No serà segurament amb aquelles festes druídiques en què uns quants bons senyors, procuradors o industrials aficionats a la poesia, disfressats amb una túnica i una lira i unes barbasses se coronen de roure i es proclamen mutualment Mestres Bards, a la llum de la lluna?". No té, doncs, res d'estrany que el nacionalisme d'Ors acabés xocant com dos trens que es troben de cara amb aquell altre nacionalisme impermeable a tota forma d'elevació cultural que ha determinat el destí d'aquest país al llarg d'un segle de mala memòria.

Els atacs directes, les crítiques o les ironies que Ors adreça de manera constant al pensament naturalista (aquest que creu en l'espontaneïtat com en el valor artístic suprem o que es fia més del remei d'herbolari que de la ciència mèdica) i a l'endèmica superstició romàntica que posa el ser per davant del fer sonen avui tan frescos i necessaris com en el moment en què es van escriure. Certament, si el Glosari torna a estar de plena actualitat, és perquè en l'últim canvi de segle la nostra societat continua rebolcant-se en les mateixes manies que en el penúltim, perquè la necessitat que proclama Ors una i altra vegada de sortir del segle XIX és en aquests moments més peremptòria que mai. De la dificultat per sortir-ne, ara en diem progressisme, però potser n'hauríem de continuar dient vuitcentisme, perquè no cal batejar de nou el que en substància continua sent idèntic a si mateix.

Igualment oportunes per al moment present són les seves recomanacions d'estil i, en especial, el crit d'atenció que fa sobre la tendència del públic a confondre la claredat amb la facilitat i la dificultat amb l'obscuritat. Les dues confusions han dominat per torns un volum considerable del que s'ha escrit en català al segle XX. Ors va oferir un model estilístic fonamentat en la racionalitat de la sintaxi, la precisió de sentit, l'equilibri del ritme. Per falta d'una tradició pròpia, d'una llengua treballada amb constància i rigor, això ho va haver de fer en ocasions a base d'invents arcaïtzants, gal·licitzants o castellanitzants, i són aquestes bagatel·les lèxiques o morfosintàctiques i no pas la fermesa de l'estructura, la depuració de l'estil, el que molts dels seus mal imitadors van creure que assenyalava com un camí a seguir. L'èxit, ja se sap, s'alimenta sovint del malentès.

El lector ambiciós pot retrobar ara tota la força de les idees orsianes en el volum del Glosari corresponent als anys 1912, 1913 i 1914 que Quaderns Crema presenta aquest any del centenari amb un admirable treball d'edició a càrrec de Xavier Pla. La majoria de les gloses que conté no havien estat mai editades en llibre. Corresponen a un moment de plena maduresa intel·lectual de l'escriptor. Llegir-les avui és carregar-se de l'energia moral que es necessita per continuar oposant-se al vuitcentisme. Fer-ho en aquesta edició, amb un paper tan noble com els mateixos escrits que porta estampats, és a més d'un goig per a l'intel·lecte, un plaer per als sentits.