Casasses & Comelade

El signe d'ampersand (&) que lliga els dos noms del títol de més amunt, Enric Casasses & Pascal Comelade, busca de representar una associació perfecta -sense arribar a la simbologia del Lennon & McCartney, però acostant-s'hi-. Perquè resulta que el poeta i el músic, que són amics, s'han ajuntat per fer un disc d'un aliatge sonor extraordinari. La manera més salvatge, editat per Discmedi, és el resultat més rodó d'una col·laboració que fa anys que es reprodueix. Casasses havia acompanyat Comelade en diversos concerts, tocant el triangle i amb copalta, o havia participat breument en algun dels seus discos, però en aquest cas les paraules d'Enric Casasses -amb la seva especial manera de dir els versos- encaixen amb la música juganera, versàtil i personalíssima de Pascal Comelade. Es pot dir que els dos artistes es fusionen per crear un so únic.

"Des del principi era com si treballéssim a la mateixa pedrera", explica Enric Casasses. La relació entre ells dos es remunta a mitjan anys vuitanta. "Potser el primer article sobre en Pascal Comelade el vaig publicar jo, en aquella revista que es deia Discòlic, dirigida per Mingus Formentor i que publicava la botiga Castelló", recorda el poeta. Era l'època en què vivia i escrivia a la plaça Raspall de Gràcia. Després, en un dels viatges a Montpeller amb la cantant Katty Claret, va conèixer personalment el músic nord-català: "De seguida va néixer una amistat molt forta, una complicitat. A partir d'aquell moment van anar entrant poemes als concerts". Casasses recorda una actuació a Perpinyà d'aquells primers anys: "Vam agafar una guia telefònica d'un bar i amb una música de fons vaig llegir, com si fos un poema, la llista de tots els habitants d'un poble que es diu Fillols. Allò s'acostava molt a l'art conceptual".

La col·laboració en directe es va anar intensificant amb els anys, fins al punt que resulta estrany que un disc com La manera més salvatge no s'hagués produït abans. Per aconseguir una atmosfera semblant a la de les actuacions, la majoria de cançons s'han gravat en fals directe, amb tots els instruments alhora, i només els temes més íntims han rebut un tractament d'estudi. De les 13 cançons que integren el disc, 11 són poemes escrits per Casasses i les altres dues corresponen a "Sense el ressò del dring", de Joan Salvat-Papasseit, i "Plus Ultra", un poema del llibre Al cel de Jacint Verdaguer. Però tots dos textos s'integren perfectament en el món poètic de Casasses. Pel que fa a la música, gairebé tota és composta per Pascal Comelade i, com passa amb els poemes, quan no ho és, ho sembla. Agosarada i magnífica, per exemple, és la versió de Knockin' on Heaven's door, de Bob Dylan, per acompanyar els versos de mossèn Cinto: "En el fons és el mateix tema", diu Casasses, "tots dos parlen de tocar a les portes del cel". Una altra associació curiosa és la que es produeix amb el poema "Orfeu", que s'interpreta sobre una versió del Purple Haze de Jimi Hendrix amb ressons de sardana, on Comelade i Casasses s'acompanyen de la Principal de Sant Feliu de Forxetes.

La diversitat de registres és una altra virtut del disc. La "Sextina" que Casasses va publicar a Començament dels començaments i ocasió de les ocasions s'acompanya d'un ritme de rock guitarrer que en ressalta l'estructura tan fixada i alhora tan oberta. "Terminal Bé", poema inèdit, podria ser una cançó de Belle & Sebastian. "Les cases del meu carrer" reviu amb una música com de circ particular de Comelade -i a estones esborrona-. Els versos de "La manera més salvatge" troben en un piano i unes cordetes la manera més sedosa d'escoltar-los. "Amèrica", que "és el poble del costat, / qualsevol poble petit de Catalunya", es desplega sobre un piano que juga amb Gershwin. Cada cançó, en fi, és un festival que complementa al conjunt. De la mateixa manera, l'edició del disc, amb dibuixos del mateix Enric Casasses i les lletres impreses, ajuden a definir l'atmosfera que escoltem.