Un conte moral

Laura Sants

Emili Teixidor

Columna

Barcelona, 2006.

332 pàgines

Un llibre firmat per Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) sol ser gairebé sempre una garantia de professionalitat creativa i càlcul narratiu, de rigor verbal i d'una prosa amb un ritme suau, clar i net, d'arguments i històries ben travades, sense malabarismes ni extravagàncies formals, que flueixen amb coherència i tendresa continguda i que permeten observar-hi el coneixement precís de l'ànima dels personatges: qualsevol conte, qualsevol novel·la d'Emili Teixidor representa la garantia de submergir-se en una literatura de base realista, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, que està constantment agredida i esquerdada per tensions contradictòries de caràcter individual, en un món on l'humor no és possible perquè tot queda anul·lat per un corrent de sordidesa o d'una majestuosa tristor, pel pessimisme, la por o la sensació de derrota, talment com si l'autor pretengués inspeccionar documentalment l'estètica de la resistència i dels desenganys de les èpoques històriques que utilitza com a atmosfera ambiental. Això passava en els retrats de la vida trencada i furtiva dels primers temps de la postguerra que apareixien en els contes de Sic transit Glòria Swanson i en la celebrada novel·la anterior, Pa negre, i això passa també en El llibre de les mosques i en la que acaba de publicar ara, Laura Sants, on l'escenari canvia d'època i se situa en els vicis i els mecanismes que regeixen les zones d'ombra i desordre de l'actualitat present. Tant en un espai com en l'altre, les estratègies que Emili Teixidor fa servir per convèncer al lector són d'un caire idèntic, i el que es troba és un relat que avança sense sorolls molestosos, sense entrebancs, ni digressions, ni ingenuïtats narratives, amb uns punts de sortida i d'arribada ben concrets i definits, i que es llegeix sempre amb interès i amb esporàdics esclats d'entusiasme: és també la certesa que es té quan es llegeix Laura Sants.

Així com a Pa negre Emili Teixidor s'encarregava de treballar la matèria narrativa a partir de les característiques essencials que defineixen la literatura ruralista per enlairar-se cap un lloc ben distant del folklorisme i la falsa nostàlgia, a Laura Sants s'encara al repte d'actualitzar un dels grans temes de la literatura universal i, sobretot, de la novel·la decimonònica, el tema folletinesc de la dona adúltera i de la seva crisi sentimental: el cap de programes dramàtics de la televisió demana al narrador que escrigui un guió inspirat en una obra clàssica que tracti l'aventura de la infidelitat matrimonial, però l'obra elegida no és cap dels títols que tothom recorda de seguida sinó una novel·la petita de la literatura catalana, Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor. L'objectiu és traslladar l'argument a l'actualitat i posar "en evidència les contradiccions de l'època, és a dir, es ressalta allò que hi ha de permanent en l'obra original i el que tenen de perdurable les situacions i els personatges malgrat els canvis de temps i de costums". Aquest és el plantejament inicial d'una novel·la que es desvia en dues direccions complementàries amb un rerefons de crítica i anàlisi dels valors ètics, econòmics i polítics de l'organització social d'avui: d'una banda, hi ha la reflexió teòrica sobre literatura fixada sobre aquest argument, plena de perspicaces observacions que delaten al bon i atent lector que és Emili Teixidor, el pensament sobre el procés creatiu d'una ficció; en una altra banda, hi apareix el que és pròpiament el relat, la recerca de la figura femenina que dóna el nom al llibre, la recapitulació dels seus avatars i les seves peripècies com a excusa per xifrar en les circumstàncies contemporànies quina és la conducta i la recepció social de la dona infidel. Més enllà de l'itinerari argumental, el que ressona en tota la novel·la és la descoberta que fa el narrador al començament: "em van venir a la memòria tots els matrimonis amics i coneguts, i vaig constatar que tots havien acabat en divorci, en separació de dret o de fet o en parelles obertes que aguantaven la façana pels fills, per conveniència social o pels diners". Laura Sants té un to de conte moral potser massa llarg, com si Emili Teixidor hagués volgut estirar massa un fil argumental massa prim, però que se salva gràcies a la competència i l'argúcia narrativa que posseeix l'autor. Queden pel record la llum i el color de les descripcions pictòriques de la ciutat provinciana on se situa l'acció, la qualitat de moltes escenes, unes veus i unes paraules que tenen el to de l'autenticitat, i el talent amb què es persuadeix de la veritat del sarcasme i la compassió amb què es mira el desenrotllament de la història. La lectura de la prosa d'Emili Teixidor sempre interessa, però a Laura Sants es troba a faltar una major abundància d'explosions d'entusiasme.