Construint la Xina

La Xina és un mercat ple d'oportunitats", va proclamar Zhang Jung-Jie, president de l'Institut d'Investigació i Disseny Arquitectònic de l'Est de la Xina (ECADI) davant d'una vintena d'arquitectes catalans, tot just abans que l'estrèpit d'un inesperat petard, que va posar tothom en guàrdia menys els xinesos, rubriqués, juntament amb una generosa pluja de confeti, la signatura d'un conveni de col·laboració entre la que és la primera consultoria d'arquitectura i enginyeria de la Xina, amb seu a Xangai, i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC). Als xinesos els agrada col·leccionar acords i convenis, les firmes dels quals envolten d'un cerimoniós protocol, que inclou amulets diversos per garantir la sort i prosperitat dels signataris, a més de molt bones paraules, les adients, sempre, per fer content el visitant. Així doncs, el president de l'ECADI no podia fer altra cosa que regalar les oïdes dels seus col·legues catalans amb el que sabia que els agradaria escoltar, just al començament de l'expedició organitzada recentment pel COAC al gegant asiàtic amb motiu de la inauguració de la seva primera seu a l'estranger, el passat 23 de març, a la ciutat de Hangzhou, 180 quilòmetres al sud de Xangai.

"Destaca, sobretot, una arquitectura ostentosa, 'hortera', 'fardona' i grollera, de nou ric"

Les oportunitats hi són, a la Xina; l'escala, però, depassa les possibilitats de molts arquitectes

Una seu que vol ser punta de llança de la intensificació de les relacions dels arquitectes catalans i espanyols amb els seus homòlegs asiàtics dins del programa Arquitectària d'internacionalització de serveis endegat pel COAC. I oficina comercial, també, per als professionals espanyols d'empreses vinculades al món de l'arquitectura que, no s'ha d'oblidar, són les que, amb el seu suport econòmic, fan que el català sigui el primer col·legi professional espanyol en pressupost (23 milions d'euros).

"La Xina, mercat ple d'oportunitats", explicava Zang. I afegia: "Arquitectònicament, la Xina viu una època comparable a la dels Estats Units de principis del segle XX, a la d'Europa de després de la II Guerra Mundial o a la del Japó de la dècada de 1960". Zhang exemplificava així el boom de la construcció al seu país, on el 2004 es van edificar 570 milions de metres quadrats a les zones urbanes i 730 milions a les àrees rurals, la qual cosa va significar una inversió total de 1.316 bilions de yuans (uns 1.340 milions d'euros), segons les dades del Ministeri de la Construcció xinés. A la Xina, les xifres tenen sempre aquestes magnituds, i Xangai, porta d'entrada de l'expedició, amb una àrea metropolitana de 17 milions d'habitants, exhibeix als arquitectes de forma ostentosa la mida de l'escala amb la qual es mou el país: s'hi construeixen 1,1 milions de vivendes noves l'any, xifra que suposa gairebé 300.000 més del total de les que s'edifiquen a Espanya en un any. "Tornes de la Xina i proves d'explicar als companys què és allò i no t'acaben de creure", diu l'arquitecte Jaume Parramon, amb despatx a Terrassa. "Intuïa el que podia trobar-me. El cop d'impressió, però, ha estat veure com un país pot renéixer d'una manera tan fulminant", explica. La lliçó: "M'ha fet adonar de la mesura de les escales, del fet que el nostre país és molt petit i de la necessitat que l'arquitecte reflexioni sobre si vol o no estar en el món de l'arquitectura global, que ja és el present".

"Xian és el passat, Pequín, el present, i Xangai, el futur de la Xina", va resumir un guia que va recollir l'expedició a l'aeroport. Motor econòmic del gegant asiàtic, Xangai és la tercera ciutat més gran del món i porta camí de superar Mèxic DF i Tòquio. Les distàncies són immenses, el tràfic que circula pels diferents pisos dels nombrosos scalextrics, a vegades fins i tot de cinc alçades, és molt dens, i la ciutat, si la persistent boira i la contaminació ho permeten, es veu com a un bosc urbà des de la planta 88ª de la Torre Jin Mao, actualment el quart edifici més alt del món. De dia, el color que domina és el gris; quan el sol es pon, la ciutat s'omple de colors, encesa com un arbre de Nadal.

Xangai és l'exponent del boom arquitectònic a la Xina. Una reflexió realista del veterà arquitecte Lluís Brau, amb despatx a Barcelona, dibuixa l'escenari arquitectònic de la República Popular de la Xina: "La filosofia neoliberal dominant, 'de fer diners', de la cultura occidental, es presenta en les ciutats emergents de la costa xinesa amb una obscena cruesa desproveïda de la pàtina culta de la vella imperial Europa. L'arquitectura reflecteix amb transparència l'actual moment d'acumulació salvatge. Destaca, sobretot, una arquitectura ostentosa, hortera, fardona i grollera, de nou ric. Arquitectura d'edificis individuals, espectaculars al centre, en competència entre ells; interminables suburbis grisos d'edificis aïllats, en alçada (habitualment d'entre 20-30 plantes), opressius, deshumanitzats, aclaparadors, sense cap voluntat de crear ciutat complexa, solidària, d'espais públics, de transport públic, d'equipaments i serveis col·lectius".

La realitat del desenvolupament arquitectònic de la Xina no va trigar a fer-se palesa. Les oportunitats hi són; l'escala, però, depassa les possibilitats de la gran majoria dels despatxos d'arquitectes catalans. Zhang Jung-Jie aclareix, a més, que els profesionals estrangers ho tenen molt difícil per treballar en el mercat xinés i que l'única manera d'introduir-s'hi és associant-se amb una consultoria com l'ECADI, una oficina de planificació local, o algun dels pocs arquitectes que han obert despatx des que fa dos anys es va liberalitzar l'exercici de la professió. El president del departament d'exterior de l'ECADI, Yao Wen-Lin, aprofita la signatura del conveni per afirmar que faran del COAC la seva seu número 18 al món. I els ulls del degà es van encenent davant la perspectiva que Barcelona es converteixi en porta d'entrada a Espanya i Llatinoamèrica de part de la important inversió immobiliària que la Xina ha endegat fora de les seves fronteres.

De fet, la de la Xina, confessa Jesús Alonso, és una operació triangular. El COAC coneix perfectament la dificultat d'exercir al país, i ho confirma el secretari general de la Unió Internacional d'Arquitectes i Director del Departamenmt de Relacions Internacionals del COAC, Jordi Ferrando. Mesures inhabituals a Catalunya, rapidessa en l'elaboració dels projectes i l'enginyeria (menys d'un mes), entrebancs administratius amb l'obligatorietat de buscar un soci local, pèrdua de la firma en benefici del soci, i abisme cultural i d'honoraris per als professionals. La idea del COAC, però, és aconseguir el reconèxiement dels xinesos com a corporació professional i que la tinguin en compte en les seves inversions immobiliàries a Llatinoamèrica. Un mercat molt més proper als arquitectes catalans.

De Xangai a Hangzhou, destí principal de l'expedició. Es triga dues hores i mitja d'autocar en arribar, amb els inevitables embussaments de carreteres a la sortida de la gran ciutat. Per les finestres es divisa una extensa planura sembrada, en part, de suburbis, tant obrers com burgesos, i d'alguna petita comunitat agrícola que treballa en el fèrtil delta del Yagtze. El paisatge recorda a vegades el que es pot contemplar des de la finestra del tren quan es viatga de Barcelona a Castelldefels.

Hangzhou, 1,9 milions d'habitants amb una àrea metropolitana de sis milions, és la capital de la província de Zheijiang (47 milions de persones) i econòmicament és la quarta amb més creixement del país, tant pel que fa a la renda per càpita com pel que fa a la població. La tria no és casual: una escala més familiar a la dels arquitectes catalans, lloc d'atracció turística i destí favorits dels nous matrimonis en el seu viatge de noces. Però per sobre de tot és una àrea que tot just acaba d'iniciar el seu desenvolupament i que creix a gran velocitat a mesura que s'apropa l'any 2010, en què Xangai acollirà l'Exposició Universal. Poc abans d'aquesta data, un tren d'alta velocitat amb tecnologia magnètica recorrerà els 180 quilòmetres que separen Xangai de Hangzhou en menys de mitja hora. "Per a Pequín i Xangai arribàvem tard, però no pas per a ciutats com Hangzhou, o Wuhan, a l'interior de la Xina, que es troben en una segona línea de desenvolupament que tot just ara comença a eclosionar", explica Jesús Alonso.

A Hangzhou, el COAC hi va obrir seu amb un protocol digne d'un cap de govern. Cotxes de la policia d'escolta al davant i al darrere de la comitiva, al dematí per assistir a la conferència de premsa amb els periodistes xinesos i a la tarda per inaugurar la seu. Guàrdies municipals, policies i militars custodiant, en nombre generós, la caseta d'estil occidental de principis del segle XX a l'entrada del jardí botànic, que l'Ajuntament de Hangzhou ha cedit per deu anys al COAC. Una caseta amb història. Va ser propietat d'un important banquer de Xangai que finançava les activitats de l'anomenada "banda dels quatre". L'escolta i la mobilització policial no obeïen a la importància del COAC, sino a la presència de l'ex president del COI, Juan Antonio Samaranch, a la inauguració. I és que des que Pequín va guanyar la candidatura de la seu per als Jocs Olímpics de 2008, l'ex-president del COI és tota una celebritat i l'espanyol més conegut pels xinesos, a molta distància de Cervantes i els Reis d'Espanya.

A Hangzhou s'hi van firmar dos convenis i un més a la ciutat de Wuhan (una àrea metropolitana de 18 milions d'habitants a l'interior de la Xina). Els arquitectes catalans, però, ja havien recollit informació suficient per adonar-se'n que el mercat ple d'oportunitats que és la Xina no és el que s'havien imaginat. "El negoci a la Xina es basa en fabricar a preus xinesos [la mitjana de salaris està al voltant d'una vintena part del sous a Espanya] i vendre al mercat europeu a preus europeus. Intentar competir al mercat xinés amb els nostres salaris resulta molt complicat", afirma Lluís Brau, qui veu el paper del COAC a la Xina com el d'un lobby comercial "agressiu", com una "gran empresa de 9.000 arquitectes "que treballa amb l'administració pública i que "engresca a promotors catalans, espanyols i europeus a fer grans negocis a la Xina".

Josep Riera, president de la delegació de Girona del COAC, també considera que l'única via d'entrada per als despatxos catalans, la gran majoria de mida mitjana o petita, és el col·legi professional en funcions de corporació que rep directament encàrrecs. "El que hauria de fer el COAC són seminaris que ajudin a aproximar els arquitectes xinesos i catalans, per a que la propera generació de professionals d'ambdós països es pugin conèixer millor i superar part de les grans barreres que ens separen".