Roger de la Fresnaye

No puc amagar la meva devoció per aquest artista sempre una mica marginat, de nom aristocràtic. I això perquè es tracta simplement d'un pintor. Un excel·lent pintor. Un home d'ofici i de dedicació, lluny d'aquesta mena de plaga de la genialitat que ha envaït l'art occidental i de tot el món. La Fresnaye només era pintor. Com Novell, a qui sempre se li retreu allò que va dir: jo pinto i prou. Com si no fos suficient! A part d'això, la meva devoció per La Fresnaye reposa en el fet estilístic de la seva voluntad de síntesi entre la modernitat i la tradició. És a dir, en el fet que sempre va ser del seu temps sense oblidar la història de la qual procedia. Si volen, els reconeixeré que no va marcar cap punt d'inflexió en la història de la pintura, però, per sort, aquesta història de la pintura ha evolucionat pas a pas, enriquint-se amb els diversos matisos que hi ha aportat cadascun dels pintors que mereixen aquest nom. Una història plena de punts d'inflexió no seria una història, seria un guirigall. A mi em sembla que el matís personal que afegeix La Fresnaye a la història de la pintura del seu temps és aquest classicisme que vertebra les formes més rupturistes que ell sap assimilar i fer-les servir per a la construcció dels seus artefactes significatius. És aquest pòsit classicista que fa de la seva pintura una pintura tranquil·la, rica i enriquidora de la mirada. Una pintura que ens encoratja a veure el món amb una connivència potser una mica lànguida però cordial.

"El sofriment i la presència ineludible de la mort semblen portar-lo al traç més autèntic"

El Museu Picasso de Barcelona ens ofereix aquests dies una molt bona exposició d'aquest pintor que va néixer quatre anys después de Picasso i que va morir tuberculós, molt jove encara, just quan es va imposar la tendència decorativista en l'art europeu, una tendència que a vegades batega excessivament al fons de les seves obres. Els signes dels temps.

L'ombra suau dels impressionistes, el pes dels nabis i de Cézanne, el record de Chardin i, per què no, de Poussin, són a la base de la seva originalitat primera. Aviat vindrà el sotrac del cubisme. Després d'unes natures mortes i uns paisatges cézannians, dels anys 1910-11, el cubisme s'intrica en la seva visió de les coses, i pinta les esplèndides natures mortes dels anys 1913-14 i les famoses composicions La conquista de l'aire, Home assegut i El remer en què fa seu el cubisme, utilitzant-lo per a una construcció plàstica del quadre, colorista i harmònica, amb ressons classicistes, a base de grans platxes de color, contrastades i riquíssimes de matís, que semblen anticipar Serge Poliakof. La guerra mundial estronca aquest camí potser massa plàcid i perfecte, en tot cas el que el porta a les seves obres majors. Després de la guerra, mostra un dubte sistemàtic entre un cubisme revisat, decoratiu i sense gaire interès, i una figuració mítica, amb Muses, cavalls, palafreners i judicis de Paris, no pas allunyada del De Chirico contemporani, i retrats que fan pensar en la Nova Objectivitat. I composicions com Paisatge d'Hauteville o El bover, que anticipen Balthus. Lamentablement, La Fresnaye va morir el 1925 i no sabem on hauria anat a parar. Jo crec que hauria fet una pintura important, segurament marginal, però potent.

Els últims anys de la seva vida, ja malalt, no podent pintar, es limita al dibuix. I es concentra en el seu propi cos i la seva malaltia. Ell, malalt, és el seu motiu principal. Algunes d'aquestes obres són del més emocionant que es pot veure en aquesta exposició. El sofriment i la presencia ineludible de la mort semblen portar-lo al traç més autèntic. Els seus autorretrats tenen el batec de la veritat, més enllà o ençà de qualsevol excusa plàstica. El malalt, un oli molt petit, del 1923, té una rara placidesa, però, en canvi, un dibuix, El dolor, de 1922, sembla anunciar les dones que ploren de Picasso, de quinze anys més tard. La veritat es troba amb ella mateixa més enllà del temps i de les tendències.

Si van a veure aquesta exposició, cosa que els recomano vivament, vegin-la abans que la de dibuixos de Picasso, amb la que comparteix les sales d'exposicions temporals del Museu. En cas contrari, corren el risc que el geni del malagueny els deixi enlluernats i no puguin apreciar del tot la qualitat frágil d'un gran només pintor: La Fresnaye.