La tragèdia i la fe

Tard, molt tard, de nit entrada

Iannis Ritsos.

Traducció de Joan Casas

Jardins de Samarcanda

Vic, 2005. 96 pàgines

L'alè de cada nit

Vladimír Holan.

Traducció de Jaume Creus

Edicions La Guineu

Collbató, 2006. 232 pàgines

Jardí amb cangurs

Melcion Mateu.

Pròleg d'Àngel Terron

Edicions 62

Barcelona, 2005. 80 pàgines

Iannis Ritsos és com una torrentera; la torrentera del segle XX: espectacular, delicat, febril, lluitador, líric, infatigable. Als seus llibres hi podem entrar a llegir les aigües tèrboles i desbordades, o el xaragall prim i clar que saltironeja entre els còdols cap al mar. Ritsos (1909-1990) ha estat massa poc traduït, però ara Joan Casas, poeta, dramaturg, enamorat de Grècia, excel·lent traductor, paga una part del deute comú amb la traducció d'aquest seu penúltim recull, un recull de la tardor de la vida. Un recull escrit des de la distància de l'observador, d'algú que guaita -de vegades es guaita a ell mateix- des de l'ampit de la finestra, des de darrere dels estors que voleien. El poema inicial n'és una mostra colpidora: s'ha suspès la festa, tot i que no sabem ben bé quina mena de festa s'hi havia de celebrar; els músics marxen, carregats amb els seus instruments; els llums s'apaguen; la veu que es parla s'atardassa, fuma una altra cigarreta; tot desapareix però era bo, és bo, serà bo. Res més: un escenari, una descripció, una atmosfera on la lectura ens construeix naturalment l'ànima del poema. I així al llarg de tot el llibre: sempre hi haurà una mà que picarà a la porta, un xiscle de dolor que anunciarà el part d'una nova criatura; un venedor ambulant; una dona que passa amb un enciam enorme... Els escenaris de Ritsos són escenaris d'un món que ens és tan pròxim que, només quan el llegim als seus versos, ens adonem que desapareix; que sovint fins i tot desapareix perquè no el sabem veure. I aleshores mirem, esbatanats i descobrim la poesia de la veritat, sense enfarfecs. Directa, bellíssima, com ho havien estat alguns dels seus reculls més políticament combatius, o alguns dels més onírics. En aquesta versió bilingüe -una mostra educada dels editors, un agraïment perquè ens permet de provar a reconèixer quatre mots de l'original- Joan Casas ha trobat, també, la manera de fer que el poema "no tingui la boca barrada amb una creu de cera", que el gir català llisqui amb una esplèndida naturalitat. Colossal com només ho poden ser, en la seva necessària puresa, les coses petites, normals, dignes.

En aquesta antologia de Vladimir Holan també veiem desfilar l'espectre de l'Europa del segle XX

I colossal també, però als antípodes, un altre lluitador contra el feixisme i les dictadures, però no un vitalista exuberant, sinó una ànima reclosa, escèptica, amb una ironia amarga. Si Ritsos havia estat deportat el 1967 a l'illa de Leros per la dictadura dels coronels, el seu contemporani Vladimír Holan (1905-1980) es reclourà voluntàriament, a partir de 1949 i fins als anys seixanta, a la seva casa de Kampa, a Praga, lluitant des dels poemes que escriu i fa circular. En aquesta antologia del poeta txec, triada i traduïda per Jaume Creus, també veiem desfilar l'espectre de l'Europa del segle XX: les dues guerres, la fe en els homes i les dones anònims, no en les grans gestes, la paradoxa de la intel·ligència i de la realitat, de la incredulitat i de l'herència religiosa. "Escriure una poesia tan simple i clara que esdevingués invisible...", diu Holan en un dels poemes. "Simple i clara", com els protagonistes de la sèrie Soldats de l'exèrcit roig, com aquestes presències gairebé espectrals que veu al carrer, o la noia que es troba a l'ascensor i que li proclama, no pas l'esclat de la vida, o la seva fugacitat, sinó el pes indefugible de l'imperi de la mort. Poesia simple, sí, però amb l'empelt del barroc - "l'home és només un error comès al cens dels morts"-, i amb el coneixement d'un ofici que, per a Holan, és una exploració privada més que no pas, com a Ritsos, una àgora esponerosa on, malgrat tot, triomfa la vida. Per Vladimír Holan el dolor, l'odi, la impotència serien suficients per donar un caire tràgic a l'existència humana, però la tragèdia només ho és de debò allà on hi ha fe, i Holan no té cap fe transcendent, ans al contrari: d'aquí la seva amarga ironia, el seu descoratjament, el seu humanisme més de veïnatge que d'acadèmia. Busqueu a L'alè de cada nit el poema "Resurrecció" i us en convencereu, un poema que val per molts i molts llibres de falsa il·lustració.

Jardí amb cangurs, de Melcion Mateu, confirma una evidència: l'existència d'un escriptor d'una llibertat formal, d'idees, d'imaginació, que no demana cap encasellament. Aquest és el tercer llibre de Melcion Mateu, el primer dels quals, Vida evident (Columna 1999), ja era un veritable tour de force que demostrava el que pot fer algú amb desig i capacitat d'escriure, quan ho fa des d'una posició, ben deliberada, de triar un món que no és el de l'acadèmia sinó el de la vida "del carrer", però amb un resultat de rigor i profunditat extrems. Em sembla que la seva llibertat de Melcion Mateu cal rastrejar-la lluny, per exemple, al Vikram Seth de The Golden Gate, i per descomptat, a la seva experiència vital de lector voraç en moltes llengües, de traductor i professor, i d'estudiant i estudiós als Estats Units. I encara hi afegiria la seva condició transfronterera: català, mallorquí, americà, tot a la vegada (algun dels seus poemes m'ha fet pensar en les lletres del grup Antònia Font). Paul Auster, Vikram Seth, Antònia Font, i l'espectre del seu veí croata, el malaguanyat Janko Poly Kamov, fan part d'aquest imaginari realment nou de Melcion Mateu: un brillant poeta, mig maudit, mig acadèmic, condemnat pels temps dels taurons neoliberals a només malviure, però que s'ho mira tot amb convençut i meravellat escepticisme -si és que la barreja és possible-, relativament feliç, o estoicament infeliç, des dels finestrals d'un bar antic o d'una biblioteca pública. Al darrere, també, el lleu perill del franctirador: la brillantor aconseguida d'esma; per això tinc alguna reticència respecte a "La lògica dels manatins" i a "Veritable panamà", la segona i tercera part del llibre. Però capbusseu-vos en els vint poemes primers de Jardí amb cangurs i llegiu títols com "Cercle", "Rutina", "Tocom", "Troballa", "Fossa"..., us adonareu de què és construïda la bona literatura. Com Melcion Mateu ens recorda amb un somriure en una de les cites que encapçala el llibre, la de la nord-americana Marianne More: "de jardins imaginaris amb gripaus de debò a dins".