"¡Esclar que cal revisar la història! ¡Constantment!"

Josep Fontana, director de l'Institut Universitari Jaume Vicens Vives, acaba de publicar La construcció de la identitat (Editorial Base). Un volum que aplega textos de diversa procedència i que tenen en comú el tractament de temes d'actualitat. Des de la polèmica sobre l'Estat-nació fins a la globalització o la historiografia sobre el 23 de febrer de 1981. Els escrits són, també i per damunt de tot, una reflexió sobre la història i la funció de l'historiador. Sobre les possibles manipulacions del passat amb voluntat de dominació en el present i en el futur. Per plantar-hi cara proposa la constant revisió de la història.

Pregunta. Aquest llibre presenta diverses qüestions. Una d'elles sembla molt actual: el debat sobre l'Estat-nació.

"La majoria de coses que es negocien amb l'Estatut tenen més a veure amb l'Estat que amb la nació"

"Per mi, ser d'esquerres vol dir no estar mai d'acord amb la situació present. Perquè sempre és millorable"

Resposta. Això de l'Estat-nació és una cosa que m'angoixava i m'angoixa, perquè encara estem igual amb tot aquest assumpte de si Espanya és la nació. S'està usant d'una manera sinistra. Intentava dir una cosa que em sembla que cal: que la nació neix d'un sentiment compartit. Aquí no hi ha legislació que valgui. La prova és que aquest sentiment, a Catalunya, va sobreviure tots els anys de prohibició del franquisme sense que quedés afectat gens ni mica. A cada casa es perpetuava la sensació de pertànyer a una comunitat amb la qual tenies coses en comú i a la qual tu hi volies pertànyer. Ni la Constitució ni l'Estatut hi tenen res a dir. Un altra cosa són les funcions que pertoquen a l'Estat.

P. Sembla una crítica a certs aspectes de la polèmica entorn a l'Estatut.

R. Jo diria que s'hauria de criticar el fet que seguim usant tots els elements separadors i agressius que la teoria de l'Estat-nació ha generat. I que ha causat milions de morts totalment innecessaris. La gent ha d'entendre que l'Estat plurinacional no és una mena d'utopia del futur, sinó la forma natural de viure. Ho ha estat fins que, a finals del segle XVIII i principis del XIX, ha convingut per determinades finalitats.

P. ¿Les nacions són, doncs, unitats de convivència?

R. Són unitats de convivència. Neixen més dels sentiments de la gent que d'un altra cosa. Aquets sentiments compartits es basen de vegades en la llengua, però no sempre ni únicament. La llengua no es converteix en element definidor fins al segle XIX. Amb el romanticisme. Aquí, durant la guerra, molta gent s'expressava en castellà i no passava res. El bilingüismeera una cosa perfectament comuna. Però hi havia coses, en conjunt, que era el que els homes definien com els seus drets i llibertats, l'existència d'unes regles polítiques i unes formes d'organitzar-se i de viure que satisfeien els seus interessos.

Els de dalt, en la mesura que els anava bé i garantien el desenvolupament econòmic, però també els de baix, ho compartien com una cosa que els caracteritzava. Això era el nucli del fet nació . Després arriba un poder que liquida aquesta nació però la gent segueix amb la sensació de comunitat. I la prova que no és necessari un suport polític perquè existeixi el sentiment de comunitat és que amb el final del franquisme la gent no necessita ser ensinistrada en el sentit de pertànyer a una nació catalana. L'Estat és un altra cosa.

P. Per contra l'Estat...

R. És essencial per la idea de l'Estat pensar en el contracte social. Hi ha obligacions i drets i això es pot negociar perfectament. De fet, la majoria de coses que es negocien amb l'Estatut tenen més a veure amb l'Estat que amb la nació. El pitjor és que encara és possible manipular aquests sentiments amb tot el rerefons que tenen de prejudicis i de coses que més valdria deixar mortes i no remoure-les.

P. Manipular sentiments és més facil que actuar amb la raó.

R. Es més fàcil en la mesura que s'hi implica no solament el sentiment que un pot formular, sinó també aquelles zones fosques on hi ha els prejudicis que un normalment no expressaria, però que, quan el punxen, salten. L'anticatalanisme no ha nascut avui ni l'ha muntat el PP, neix de tot un llevat de prejudicis, malentesos i manipulacions que, quan rasques, surten. La primera vegada que es va discutir sobre els papers de Salamanca va ser en una Junta d'Arxius. A mi m'havia nomenat l'última ministra socialista i de moment l'Esperança Aguirre no havia tocat res. Després sí, ens va fotre tots a fora. Estàvem discutint i teníem el sentiment que calia retornar tots aquells papers, amb el consentiment de gent com Antonio Elorza, Santos Juliá, d'origen castellà però d'acord a discutir. Llavors va intervenir un humanista i va dir que no estava d'acord "porque los catalanes cuando les dan una cosa luego se lo llevan todo". Això no era un sentiment, naixia del fons, d'una claveguera que tots portem a dins.

P. Al seu llibre parla del nacionalisme com un antídot contra l'universalisme socialista.

R. ¿Què s'enten per socialisme? Tinc un amic que és un historiador txec. Una esplèndida persona. No va ser mai membre del partit i va viure de manera modesta. Després de la revolució de vellut m'explicava les coses i els problemes, com havien augmentat els lloguers, etcètera. I afegia: "Però jo encara em sento socialista" ¿Què volia dir? Una cosa que no hauríem d'oblidar: el nom propi, legítim, de socialisme hauria de correspondre a aquella aspiració que des de començaments del XIX sentia tota una sèrie de gent per una societat més igualitària i més justa. No cal lligar-hi definicions com ara propietat estatal dels mitjans de producció. Que ara no estigui de moda i que socialisme hagi estat un terme gairebé prostituït no vol dir que no hi hagi certa legitimitat per pensar que es pot organitzar la societat d'una manera més equitativa.

P. Vostè proposa revisar la història.

R. La idea que tant escandalitza el PP de revisar la història... ¡Esclar que cal revisar la història! ¡Constantment! Per moltes raons. En primer lloc per eliminar errors i abusos.

P. ¿Hi ha molts abusos?

R. A Crítica estem a punt de publicar un llibre de Jeffrey Reagan (ell havia publicat ja una història de la incompetència militar) que es dirà Guerras, políticos y mentiras, on denuncia l'enorme quantitat de mentides que es vehiculen a través d'una historia dirigida des de dalt. I ha un altre llibre, Les mentides que m'explicava el meu mestre, que explica els problemes que tenen els professors nord-americans pressionats per l'entorn social, no pel govern. Estan obligats a exposar una versió no conflictiva. No poden tocar problemes com la bomba atòmica, o el Vietnam, perquè això provoca protestes dels pares. Aquí, si un agafa la història acadèmica disponible pot fer un llistat dels amants d'Isabel II i deduccions raonables de qui era el pare del seus fills. En canvi, no es diu res d'un fenomen important que es produeix a mitjan de segle: la davallada dels salaris reials i el nivell de vida dels camperols que expliquen que el 1868 els insurgents tinguin el suport de grups de camperols que s'hi sumen perquè surten del seu malestar. D'això els llibres no en parlen, en canvi expliquen qui era el pare d'Alfons XII o el de la Xata.

P. Al llibre hi ha una referència constant a la idea de progrés.

R. És un element que ha tingut una funció clau en l'eurocentrisme i en la legitimació de l'imperialisme. És la idea que hi ha un fil conductor que va de l'home de les cavernes al nord-americà d'avui. Una idea falsa. No hi un camí, sinó una colla de camins. I no sempre el que guanya és el millor. El 1936 es produeix a Espanya una ruptura que impedeix que el que representava la II República, un intent de reformisme, amb escolarització, segui reeixida i en canvi triomfa el que en aquell moment té el suport de les potències feixistes i el suport passiu i la simpatia d'Estats Units, Gran Bretanya, etcètera. No és veritat que el que guanya sigui el millor. És el més fort. No sempre l'opció triomfadora és la millor. Desfer-se d'aquesta imatge del progrés és convenient per moltes raons, entre d'altres perquè servia per justificar la càrrega de l'home blanc. És a dir, la legitimitat que l'home blanc europeu anés a civilitzar els altres. Naturalment, no gratis. A les colònies africanes franceses el treball obligatori no es va abolir fins al 1945, i es va abolir per la resistència dels indígenes. Encara avui tenim els nord-americans anant a l'Orient mitjà a portar-los la democràcia. Hi ha progressos, naturalment, però també retrocessos. Jo tenia un gran afecte per Ramon Carande i una vegada un periodista li va dir: "Don Ramon, resúmame usted en dos palabras la historia de España". I don Ramon li va dir: "Demasiados retrocesos". És com aquells versos de Jaime Gil de Biedma que diu que "de todas las historias de la historia la más triste es la de España porque termina mal". Hi ha coses que es guanyen i quan es guanyen ja no es poden prendre a la gent. Això és evident.

P. Això trenca també la proposta de la fi de la història...

R. La història és el producte de les lluites humanes. El producte de l'acció col·lectiva. Amb batalles guanyades i batalles perdudes. La idea de la fi de la història és la conseqüència de la idea del progrés lineal. Fukuyama. S'ha demostrat, diu, que l'ideal és la societat liberal-capitalista. Per mi, en canvi, la visió és de camins diversos, amb enfrontaments i opcions que condueixen a una línia que no està legitimada pel sol fet d'imposar-se.

P. El llibre inclou una visió personal de la transició, i explica per què va deixar el PSUC...

R. Ho explico a tall d'anècdota. Aquell dia vaig decidir que no em seguirien prenent el pèl.

P. Potser perquè, a la esquerra, l'honestedat se li suposa.

R. És molt difícil dir què és això d'esquerres. Per mi ser d'esquerres vol dir no estar mai content amb la situació present. Perquè òbviament és millorable. Anar contra-corrent i ser sempre una persona que emprenya. Si l'esquerra és al poder, és més difícil. Sovint costa d'entendre que una determinada esquerra és d'esquerres. A mi em costa molt pensar que el senyor Bono és d'un col·lectiu d'esquerres. De vegades descobreixes amb un cert astorament que els polítics acaben assumint el que fan com una professió i tenen una visió del joc igual que si uns fessin un paper i uns altres, un altre. Però tots són col·legues. Vaig sentir estupefacció en sentir un ministre socialista, excomunista, parlar de Fraga com d'un col·lega. Una cosa així et fa pensar que realment acaben sentint-se per damunt del bé i del mal. La funció d'una persona d'esquerres és mantenir una funció crítica. No només per tocar els nassos. Cal ser conscients, per dir-ho en termes gramscians, que l'entorn és millorable. I per tant la satisfacció i la complaença són il·legítimes per a una persona amb una actitud d'aquesta mena. Toca criticar el que està malament i crear consciència al seu entorn, el material que més falta, i més en aquesta societat actual que no 50 anys enrere: consciència crítica col·lectiva.