Jo hi era...

J. Mª BENET I JORNET

Dramaturg i guionista

Nou de març. Al pati de Lletres pengen, provocatius, els cartells anunciant la creació del nostre Sindicat, el que ens deslliga del sindicat feixista. Els bidells no els treuen. Des del 1962 al 1965, quin canvi! S'ha aconseguit, la gran majoria dels estudiants recolza el rebuig al règim de Franco. Sóc un simple delegat de cinquè curs de romàniques. Em toca anar a l'Assemblea de constitució del Sindicat. No sé on se celebrarà. Una cita, per la tarda, m'ho comunica: als Caputxins de Sarrià. Me n'hi vaig.

L'acte, els intel·lectuals convidats, l'aparició tardana de la policia, que posa setge al convent, la decisió de quedar-nos fins que ens deixin sortir lliurement, sense haver de donar el carnet d'identitat... Excitació. Ràbia però sentiment que estem fent "alguna cosa". La llarga nit, assegut a la sala d'actes... Impossible dormir, almenys jo. Per simple incomoditat, no per cap mena de por. El pare d'una noia estudiant a qui la policia deixa passar i que pica i pica a la porta reclamant, emprenyat, la seva filla... Ella, al final, avergonyida, surt.

L'endemà. La meravella de viure en un altre món. Gana (hi ha poc menjar), molta son i, sobretot, les classes que ens fan alguns dels intel·lectuals. Em recordo a mi mateix, emocionat, mentre escolto eldr. Rubió, ocupant de nou, per un fugisser moment, la càtedra de la que l'havien expulsat en acabar la guerra.

La segona nit un frare ens obre la porta de la seva cel·la a Francesc Parcerisas i a mi. La clausura resta abolida i, com d'altres companyes i companys, dormim a terra però abrigats pels hàbits dels religiosos. La caritat franciscana serà presentada pels franquistes com un escarni a la religió.

L'endemà més classes, interrompudes contínuament per notícies de l'exterior. S'acosta una manifestació estudiantil. Pugem als terrats i, com d'altres, brando un coixí, casualment de color vermell fosc, per saludar de lluny els companys que arriben, encerclats aviat per l'ordre públic i per les porres. Després la premsa parlarà de banderes comunistes. Per la tarda, de sobte, la irrupció de l'ordre públic. Confusió. Sortim. No ens demanen els carnets, però s'emporten els intel·lectuals a comissaria. Sensació de càndid triomf. Joventut. El cant de la joventut.

F. FERNÁNDEZ BUEY

Filòsof

No va ser gens fàcil organitzar tot allò. Ens havíem de reunir cinc-cents delegats i una trentena de convidats sense que les autoritats polítiques i acadèmiques del moment s'assabentessin del lloc de la reunió, doncs la data de l'Assemblea Constituent del SDEUB era ja de domini públic als centres univeritaris. Unes setmanes abans del 9 de març, la junta de delegats del SDEUB havia obtingut el permís del pares caputxins per fer l'Assemblea al Convent de Sarrià. Un dia abans del 9 de maig només una vintena de persones sabia el lloc. A fi de burlar la vigilància es va actuar de la següent manera: cada un dels delegats de les facultats i escoles universitàries va convocar, un per un, la resta dels representants de cada centre a diferents llocs cèntrics de la ciutat, a una hora prefixada. Des d'aquestes cites, separats en grups reduïts i seguint diferents itineraris, es va arribar al Convent amb la màxima rapidesa. A d'altres llocs es va anar recollint als intel·lectuals i artistes convidats fins a reunir-ne la major part a una casa propera al Convent.

Es van haver d'evitar les possibles coincidències atzaroses. En poc més d'una hora estàvem dins del Convent delegats i convidats, mentre les autoritats encara especulaven sobre si l'Assemblea Constituent es portaria a terme en alguna de les facultats o fora de Barcelona. Hi va haver dues errades: un cotxe cridaner i un convidat que venia de Madrid i va arribar tard. Per aquí es va enterar la brigada político-social. Però aleshores el SDEUB ja estava constituït. A pesar dels errors, va ser una obra d'enginyeria organitzativa en la clandestinitat. La resta, el que es va fer allà, que és el que importa, és ja part de la història coneguda.

FERRAN SALES

Periodista

La Caputxinada es va planejar en un luxós pis de la Via Augusta de Barcelona, el domicili del psiquiatre Joan Obiols, pare de Margarita Obiols, una de les delegades de curs de la Facultat de Dret. Aquest era un dels escenaris habituals de les reunions de la coordinadora dels estudiants democràtics de Barcelona, a les quals jo acostumava a assistir (aleshores tenia 18 anys) com a representant de l'Escuela de Periodismo de la Iglesia. Els debats eren interminables i pesats, especialment quan parlaven Roberto Rodríguez, el representant de Medicina, Paco Fernández Buey, delegat de Filosfia i Lletres, o Joaquim Boix, portaveu d'enginyers, que a més a més anava recollint minuciosament en una llibreta quadriculada, amb lletra diminuta, el resum de les discussions.

La Caputxinada va ser el desenllaç lògic d'un llarg procés de mobilitzacions, contra el SEU però també contra les APE -les Associacions Professionals d'Estudiants- que el franquisme va tractar de posar en peu a fi de frenar la protesta estudiantil. A la reunió varen ser convidats, a més dels delegats dels centres universitaris, un bon nombre d'intel·lectuals, un grup de professors, alguns dels quals van preferir defugir la invitació -entre ells el catedràtic de Dret Polític Manuel Jiménez de Parga- i una minúscula representació de periodistes en actiu, entre els quals es trobava Josep Maria Cadena, aleshores redactor en cap del Diario de Barcelona. Un comité de tres alumnes de l'Escuela de la Iglesia -Miriam Josa, Joan Busquets i jo- vàrem ser encarregats de portar la premsa en taxis fins al convent dels Caputxins a Sarrià.

El setge de la policia al convent va arribar de forma imprevista, pocs minuts després de l'inici de l'assemblea. Els primers en partir varen ser els periodistes. La resta va optar per romandre a la tancada. Al començament ens sentíem protegits per l'Església, amb la sensació d'estar fent alguna cosa important i que el món ens mirava. Hi havia, a més, un cert sentiment d'impunitat, sobretot al davant d'aquell Vicente Creix, el totpoderós cap de la política social, que entre acudits i facècies s'acostava a la porta per aconsellar als estudiants que tornéssim a casa. L'assalt de la policia a la sala va ser brutal; ens va fer recordar de cop que estàvem en plena dictadura franquista i que Creix n'era un dels més eficaços torturadors.

- ¿"Aquel, aquel", va cridar Creix, indicant als grisos que havien de detenir Fernández Buey, que tractava de cridar els estudiants a la calma.

En l'agressió, la policia li va trencar les ulleres al delegat de Filosofia. Havia arribat el moment de sortir; un a un vàrem anar entregant el nostre carnet d'identitat i abandonant el convent dels Caputxins. Els vàrem haver de recollir després als sòtans de Via Laietana. La majoria vàrem ser represaliats. Hi va haver sancions acadèmiques però també militars, que es vàren materialitzar a mesura que ens incorporàvem a la mili. Alguns varen ser enviats a l'Àfrica. Altres, simplement a pentinar someres a Gardeny.

MARGARITA OBIOLS

Secretària de Relacions Internacionals de la Generalitat

Ja fa quaranta anys de la Caputxinada! Jo n'acabava de fer 17, i era de les més joves. També n'hi havia uns quants de Preu, que devien ser més joves que jo. Però el que em feia més minoritària, o en tot cas més diferent, era el fet de ser dona.

Tots ens crèiem que la nostra motivació política era igual que la d'ells. També ens pensàvem que havíem conquerit un bon tros d'igualtat, i que la Simone de Beauvoir ja havia posat les coses essencials al seu lloc. Vist avui, el que queda clar és que caldran moltes lleis de paritat i infinites energies per acabar amb les diferències innecessàries. El cas és que les dones devíem ser entre un 10% i un 15%, totes representants democràtiques de les juntes de facultat, i algunes (dues que recordi) vàrem acabar amb un expedient disciplinari i expulsades de la Universitat a conseqüència de la tancada, tot molt semblant a la resta de represaliats...Si ens punxaven, també sagnàvem.

La nostra missió durant els dies assemblearis va ser bàsicament assistencial. Vàrem organitzar les difícils menjades i les més difícils dormides, per terra, embolicats amb papers de diari. De fet, estàvem acostumades a picar els documents a màquina (amb papers carbó, per treure'n més còpies). I a preparar els cafès de les reunions. I contentes.

Devia ser cap als vuitanta quan un historiador molt respectable va editar un treball ben documentat sobre els fets de març del 66. Al final hi acompanyava una llista exhaustiva dels assistents a la Caputxinada...I oh sorpresa, no hi constava ni una sola dona! Naturalment la reacció va ser descriptible...Recordo la Montserrat Roig feta una fúria!. L'explicació tenia la seva base: L'investigador s'havia servit de documents oficials de la policia, on senzillament ens havien esborrat de la història, tal qual. Així s'escriuen les coses.

F. PARCERISAS

Poeta i traductor

El meu record de la Caputxinada és relativament emboirat. Suposo que des del Sindicat Lliure d'Estudiants havíem quedat a la tarda, una mica en secret, com s'acostumava aleshores; jo diria que en Paco Fernández Buey em va telefonar a casa, a l'hora de dinar, perquè li confirmés que hi seria. Era el "nostre" delegat, de Lletres, un bon amic, i del meu curs. Vaig baixar tranquil·lament fins al convent a primera hora de la tarda. A l'acte mateix no s'hi cabia, de tanta gent. Però emocionava la panòplia de les personalitats assegudes dalt de la tarima: jo crec que la que més m'impressionà va ser la figura del dr. Rubió, potser el d'edat més avançada, el menys previsible. D'alguns altres en coneixia, si més no, la figura. Per a mi, l'efervescència de l'acte es va desinflar una mica amb l'arribada de la policia i la tancada mateixa, que recordo sense relleus, més esblaïmada. Em sembla que vam fer fila per recollir algun llonguet i que vam dormir al terra -fins i tot crec reconèixer-me en alguna foto, amb una pellissa gruixuda (sort en vaig tenir!) prenent el solet al pati l'endemà al matí. Però la veritat és que no en tinc un record gaire d'aventura, ni de trapelleria. Estava neguitós perquè volia marxar a Anglaterra per les vacances de Pàsqua amb els diners d'una traducció que bondadosament m'havia encarregat el professor Antoni Vilanova (i al final hi vaig poder anar), i perquè sabia que a casa meva devien patir no sabent on caram era. De tot l'embolic me'n va quedar un bon regust: haver fet alguna cosa que calia fer; i un llarg emprenyament: no em vaig poder incorporar al segon campament de les milícies, em van fer una mena de judici militar "por tener ideas socialistas avanzadas" (això sí que ho recordo, en una sala enorme de l'Escola Industrial), i em vaig quedar sense passaport uns anys. El món encara podia ser diferent, nosaltres hi crèiem, i crèiem que sabíem com. Potser no ho sabíem gaire, però teníem tota la raó de creure-hi.

RAFA DE CÁCERES

Arquitecte

Quan es mira quaranta anys enrere, allò que és objectiu es desdibuixa i només perviuen les sensacions, els sentiments i les idees. Molts érem estudiants, jo era delegat del tercer curs de l'Escola d'Arquitectura. No érem del tot conscients del moment polític que vivíem. El nostre compromís anava unit als sentiments de justícia: no enteníem la intel·lectualitat sense compromís; ni les càtedres vitalícies, ni un sindicat d'estudiants sense llibertat; ni una arquitectura que no transformés i cooperés per a una societat més justa. En aquells dies comprovàvem la solidaritat; la implicació social dels professionals i artistes; fins i tot vàrem conviure amb un sector de l'església que va avantposar la denúncia a la comunitat del pali. Per a molts va ser el primer germen de la militància, i més tard el reconeixement que, sense l'esforç d'organització dels partits en la clandestinitat, la caputxinada no hagués estat possible. Hi va haver incertesa, però no hi va haver por. La repressió posterior del sistema franquista no va fer sinó reforçar les idees. Aquestes idees, sentiments i sensacions continuen vives avui, defensades de molt diverses formes; sóc dels que pensen que no són patrimonis d'aquella generació.