Espais expandits

Canal *ACCESIBLE

Antoni Abad

Centre d'Art Santa Mónica

La Rambla, 7, Barcelona. Fins al 5 de març

Asian Portraits

Pierre Gonnord

Casa Asia

Diagonal, 373, Barcelona. Fins al 16 d'abril

El descontentament social davant dels abusos dels governs entregats a l'arbitri de les multinacionals ha tingut com a resultat un art de col·laboració en el qual individus i col·lectius comuniquen unes protestes i unes idees que finalment acaben sent articulades per un autor. Exemples recents d'aquest corrent artístic, diguem-ne neosituacionista, en són el penúltim premi Turner, Jeremy Déller, amb la seva Social Parade, en què va incloure més de 20 associacions a la darrera Manifesta de Sant Sebastià; Lincoln Tobier, amb el seu programa de ràdio Radio Ld'A (2002), on donava veu als residents d'Aubervilliers, un suburbi del nord-est de París; l'Atelier Van Lieshout i la seva clínica avortiva flotant (A-Portable, 2001) presentada a la Biennal de Venècia de 2003; el Bataille Monument de Thomas Hirschhorn, a l'última Documenta de Kassel; o el treball de Pawel Althamer, que va fer participar un grup d'adolescents d'un barri marginal de Varsòvia en una retrospectiva de la seva obra a Maastricht (Bad kids, 2004). Són projectes que s'escapen pels forats de les xarxes del mercat -en realitat, funcionen com a esdeveniments socials, publicacions o performances, en lloc de treballs-; es desenvolupen a la perfecció en el terreny de l'esdeveniment i, degut a l'expansió de les biennals -l'anomenada biennalització de l'art- que ha tingut lloc a l'última dècada, aquests nous models d'acció específica i relacional han dotat al sistema artístic de nous espais intersubjectius (expandits).

Aquest èmfasi en el procés abans que en el producte té poc, o res, a veure amb accions com les que practica Santiago Sierra. En elles, l'artista, fora de tota ètica, dirigeix l'obra sense que hi hagi un consens, mimetitza cínicament les lleis del mercat, convertint l'acció d'explotació de les persones que executen una ordre en producte per a usdefruit i fama seva.

Ben al contrari, s'hauria de reconèixer un cert grau de generositat en aquest tipus de creacions dialògiques, on l'art i la vida acaben inextricablement units.

Al Centre d'Art Santa Mònica, l'artista lleidatà Antoni Abad (1957) presenta un projecte en col·laboració amb un grup de discapacitats, i per tant marginats, en la mesura que la seva precarietat física els ha allunyat de la normalitat dels fluxos domèstics.

La primera vegada que Abad va mostrar el seu interès per la col·lectivitat va ser fa dos anys. Llavors va repartir telèfons mòbils amb càmera integrada als taxistes de Ciutat de Mèxic (Sitio*TAXI). L'any passat va repetir l'experiència amb els gitanos de Lleida (La Panera) i Lleó (Musac) (Canal*GITANO) i amb les prostitutes de Madrid (Canal* ACCESIBLE). En aquestes accions al carrer, cada col·lectiu utilitzava els telèfons per enviar imatges i comentaris a una web (www.xexe.net) en la qual ells mateixos creaven canals temàtics segons els seus interessos i seguint unes decisions preses democràticament.

En el CASM, les 50 persones escollides per l'artista assenyalen a través de les càmeres dels seus mòbils les barreres urbanes que se'ns oculten en la nostra ciutat de postal. Cada setmana, els emissors es reuneixen en aquest edifici de les Rambles per explicar les seves experiències. Diu l'artista: "Les marques sobre el plànol de la Barcelona inaccessible no seran només del carrer, n'hi haurà també de botigues, bancs i oficines, espais que, no ho oblidem, són també públics, però aquestes persones no hi han pogut accedir. El màxim èxit del projecte seria que aquests col·lectius que tenen els seus telèfons multimèdia s'organitzessin a fi de donar continuïtat a un dispositu de comunicació. De moment, només els taxistes de Ciutat de Mèxic volien continuar". Abad recorda el comentari d'un d'ells: "Després de 20 anys assegut al taxi durant 12 hores diàries, enmig del trànsit infernal d'aquesta enorme i caòtica ciutat, aquest projecte m'ha fet recordar que la imaginació existeix".

La sèrie fotogràfica Asian Portraits, de Pierre Gonnord, funciona com a un plec en la història de la pintura, una galeria de retrats necessàriament individuats que trien la forma sintètica finita de la Persona; màquines de produir sentit en la seva forma més planera, individus que viuen sobre els seus propis límits. Gents de Japó, ¿quin país, si no, representa millor la idea de superfície de Monsieur Teste, que va escriure aquella cèlebre paradoxa que diu que el més profund és la pell?