Nous Móns

Travelling Amazonia.

Marine Hugonnier

Galeria Nogueras - Blanchard

Xuclà, 7, Barcelona. Fins al 25 de març

Jane Hammond

Galería Senda

Consell de Cent, 337, Barcelona. Fins al 30 de març

"Qui viu sobre la línia de Rondon creu viure a la Lluna", escriu Claude Lévi-Strauss a Tristos Tròpics. Però apropem-nos més a la intensitat narrativa de l'etnògraf per fer una pausa en un dels capítols d'aquest clàssic, titulat "Sobre la línia", un intens relat on s'explica la construcció d'una línia telegràfica als anys vint i trenta al llarg d'un territori "gran com França i en tres quartes parts inexplorat, recorregut només per petites bandes d'indígenes nòmades que es compten entre els més primitius del món". El camí que l'acompanya era llavors anomenat la picada, i era l'únic punt de referència al llarg de 700 quilòmetres al cor de l ' Amazònia, ja que "si s'exceptuen alguns reconeixements efectuats per la Comissió Rondon al nord o al sud, l ' inconegut comença als dos costats de la picada, en el cas que el seu mateix traçat no sigui discernible del matoll. És cert que existeix el fil", continua Lévi-Strauss, "però aquest es va tornar inútil un cop instal·lat i es troba estès entre pals que ni tan sols són substituïts quan es podreixen, víctimes dels tèrmits o dels indis (que prenen la vibració de la línia telegràfica pel d'una bresca d'abelles salvatges en activitat)". La línia descrita s'arrossega per terra, en altres llocs es descobreix negligentment penjada dels arbustos veïns. L'escriptor conclou: "Per molt sorprenent que pugui semblar, contribueix a la desolació de l'ambient en comptes d'atenuar-la".

Segle XXI, any V. Entre aquells mateixos paratges, gairebé verges, Marine Hugonnier (París, 1969) torna a mostrar el caràcter vel·leïtós de l'empresa de l'home, el fracàs que la va sancionar i que atorga "un caràcter probatori als deserts circumdants". En aquesta ocasió, l'objectiu de la cineasta recorre una autopista transamazònica, una obra faraònica concebuda pel govern brasiler durant els anys setanta amb la finalitat d'establir una ruta comercial que vinculés les costes Atlàntica i Pacífica. Com tants altres plans tan freqüents en la història del Brasil central, la carretera va deixar de construir-se al cap de pocs anys, la qual cosa va obligar al desplaçament resignat dels indígenes que vivien prop del traçat, a més del fracàs social, econòmic i ecològic. Hugonnier retrata el paisatge usurpat de l'Amazònia, on només creixen els arbustos espinosos i torturats, on manca la caça. Dóna veu a les seves gents, però a més les converteix en reconstructores-pintores d'una autopista imaginària amb els mateixos materials empleats aleshores.

Travelling Amazonia és la tercera entrega de la trilogia formada per Ariana (2003), rodada a l'Afganistan, i The last tour (2004), a la Suïssa alpina. Hugonnier hi torna a explorar la relació entre paisatge i història, tot establint un paral·lelisme entre les construccions postmodernes dels voltants creades per la vanitat de l'esforç humà i la perspectiva renaixentista, que imposa un sistema de representació que racionalitza i mesura l'espai mitjançant línies divisòries, aïllant l'individu en una nova realitat fragmentada. Aquest tràveling és també la reivindicació de l'hegemonia de la perspectiva com a operació de poder i control sobre l'individu. Tres fotografies complementen aquest documental de 18 minuts que la galeria Nogueras-Blanchard exhibeix en col·laboració amb el British Council i l'institut Français: Wednesday, Thursday i Beach of the new world reprodueixen la topografia exacta del descobriment de Brasil per part del navegant Pedro Alvares Cabral: el Monte Pascoal, un dia d'abril de fa més de 500 anys.

Hi ha artistes caníbals i artistes trituradors. Jane Hammond (Bridgeport, Connecticut, 1950) és un exemple de creadora túrmix, capaç de fer un fricandó ben condimentat amb objectes i fotografies trets de qualsevol bagul o rastell. El banquet és entretingut, però al cap d'una estona cansa. Pinta amb la mateixa soltesa un interior chiriquià habitat per una zebra i una ballarina que dóna voltes sobre l'antena d'una llagosta que un cérvol que porta a coll una màquina d'escriure. Però el que millor domina són les fotografies. Ho demostra una sèrie d'imatges en blanc i negre manipulades digitalment i finalment reproduïdes amb el mètode tradicional. Contemplar-les produeix una subtil estranyesa. Fins i tot poden induir el son, pel seu caràcter hipnòtic, quan no al malson.