El llibre que no devia agradar la família de Sarah Kofman

Carrer Ordener, carrer Labat.

Sarah Kofman

Traducció de Josefa Contijoch i Yael Langella

Leonard Muntaner, Editor

Palma de Mallorca, 2005. 120 pàgines

Sarah Kofman, una de les pensadores franceses més importants de la segona meitat del segle vint, ens va deixar aquesta petita joia literària autobiogràfica: Carrer Ordener, carrer Labat, un llibre amb el que venia a dir allò que la seva obra filosòfica i de pensament no havia pogut dir. I ho deia a pocs mesos d'autopracticar-se l'eutanàsia activa i decidir posar fi al càncer que se li havia declarat. Kofman, deixebla de Blanchot, i contemporània de Foucault, Lacan o Derrida, decidia en termes wittgesnteians, tal i com diu Fina Birulés en un dels annexos, fer més extrem el silenci: Per tal de callar, cal parlar. I Kofman resolia fer més extrem el silenci, i parlar des d'aquesta lucidesa exempta de retòrica i de cap tipus de fidelitat moral que proporciona la certesa de la mort pròpia. El discurs narratiu s'allunyava, així, de tot intent d'una explicació racional, certa o segura; de tot intent de justificació o d'autoexculpació. Kofman, com a narradora, se situava doncs fora de tot pes històric, cultural o religiós, i encetava els difícils camins sense traçar de la llibertat més íntima de l'individu. Els encetava tractant sense falsos pudors un tema delicat: el d'Auschwitz i la persecució jueva a la França ocupada; i ho feia amb la crueltat i la claredat dels infants; deixant de banda les falses culpabilitats i els falsos deures familiars i grupals. Sense cap desig d'estalviar-se cap veritat: fidel només a ella mateixa, fidel a l'individu, en definitiva.

Entre abril i setembre de 1993, (tria com a data de la seva eutanàsia el 15 d'octubre d'aquell mateix any, data de naixement del seu alter pater Nietzsche), Kofman, la dona que es declarava no-feminista i negava qualsevol tipus de sentit a la pretesa literatura de gèneres, reprenia, com ella mateixa ens explica, l'escriptura, i ho feia empel·lida per l'estilogràfica del seu pare, rabí jueu empresonat a França i mort a Auschwitz; un emigrant mai del tot assimilat, pedra angular on reposen la tradició jueva, els seus costums severs i sobretot el poder de la figura de la mare. Despareguda aquesta pedra angular, el poder tirànic de la mare amantíssima surt d'entre bambalines i passa al seu primer i real pla. Aniquilat el pare, el record del qual no deixa de tenir tints esperpèntics, el món segur i petri que agombolava la petita Sarah s'esquerda; la presecució jueva permet a Sarah conèixer l'altre món, el prohibit, el món no-jueu: el significat en aquest carrer Labat que dóna títol al llibre. En aquest carrer Labat viu l'antagonista de la mare, a qui la petita adoptarà com a àvia, com a segona mare. El poder de les dones apareix sense disfresses ni vels masculins: la liberal mémé riallera, de cabells rossos i ulls clars, culta, amant del riure; enfrontada a la duríssima, amargada, dogmàtica, cruel, tirana, però tanmateix veritable mare de Sarah. Sense cap penediment (a la Kofman, amb molt bon criteri, tot penediment li semblava indecent) ens narra com la petita es decanta cap a la mare que ella adopta amb el cor, la que no tria la sang, la mare que li donarà la seva veritable família (Spinoza, Bergson, Einstein): però sense deixar de ser i saber-se filla de la seva mare. I amb ella de tota la tradició pètria, de vegades absolutament irracional, de què la mare és portadora i guardiana terrible. És en aquesta infidelitat a la sang, al passat,que la Kofman esdevé absolutament fidel a ella mateixa en un reconstruir-se que va cap als orígens, per tot negant-los, afirmar-los, afirmant-se, en un moviment paradoxal, cap a un món on probablement, i parafrasejant-la, mai més no hi havia estat si no era en somnis.