Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

El poder sobrenatural

Haceldama

Blai Bonet

Ensiola Editorial

Muro, 2005. 193 pàgines

Fa una mica de basarda acceptar com a certa la gran veritat amb què Damià Pons i Pons obre el pròleg que presenta al lector d'avui la segona novel·la escrita per Blai Bonet (Santanyí, 1926 - 1997): "Em resulta impossible trobar algun tipus d'explicació lògica al fet que Haceldama hagi hagut d'esperar 45 anys per a la seva primera reedició. L'editorial Aymà, de Barcelona, la va publicar l'any 1959. I quasi durant mig segle la novel·lística catalana s'ha permès la frivolitat de prescindir d'una peça que destaca per la seva modernitat integral, per una creativitat insolent en l'ús del llenguatge i per la densitat filosòfica dels discursos que emeten alguns dels personatges". Es tracta, al capdavall, d'enfrontar-se per fi a l'oportunitat de posar una obra d'art verbal de primera magnitud al lloc que li correspon, es tracta de disfrutar com si s'hagués embogit amb una escriptura que sembla copsar la realitat submergint-se al fons dels abismes amb uns braços poderosos plens d'infinits ulls tàctils, es tracta, en definitiva, d'atrevir-se a solcar la prosa d'un poeta enorme que no s'avergonyia d'escriure sobre com escrivia sempre amb uns versos com aquests que figuren a El poder i la verdor: "He sentit just ordenances gramaticals,/ còctels de substantius amb ceballons envinagrats/ d'adjectius, la truita del verb amb adverbis,/ coverbos en la seva tinta/ amb guarniment d'àpit d'oracions per passiva,/ que aconsegueixen uns efectes no gens verbals:/ una oració transitiva té com a resultat una bala/ entre la melsa i els fetges; una oració,/ amb perifràstica o amb sense, engirgola/ el descarrilament d'un tren estibat de genteta,/ que anava a veure la neu o a cercar espàrrecs;/ una oració copulativa aconsegueix que, a Ortuella,/ a cinc quilòmetres de Bilbao del foc, el forn alt, del ferro,/ 70 al·lotets, per decret-llei d'Herodes de La Serp Monetària,/ siguin setanta anyellets primals, fets trossos,/ talment aucells d'anyells,/ que ja havien après a fer treure flor al llapis".

La cita és llarga, però expressa amb plenitud la característica màxima que el lector trobarà a cada pàgina d' Haceldama: a cada pàgina Blai Bonet hi crea l'espai de la manifestació del meravellós, l'expulsió abrupta de la història o la seva suspensió argumental davant de la irrupció de la imatge, l'aparició espontània d'alguna mena de vivència oculta en les coses i els sentiments i feta realitat gràcies a la mirada sense rovell que Blai Bonet construeix amb la paraula. "Masticar un cangrejo y exhalarlo por la punta de los dedos al tocar el piano", va dir una vegada Lezama Lima de la seva poètica, i el lector pensa que alguna cosa semblant passa quan Blai Bonet es posa a escriure i ho transmuta tot en un camp fecund de metàfores diverses, comparacions i esclats lírics de rotunda bellesa, talment com si les formes del llenguatge originessin éssers vius. Ara bé, més enllà de la fascinació verbal que es detecta arreu, més enllà de la poeticitat intrínseca a cada passatge, Haceldama també és una novel·la amb un argument clar que es desenrotlla per dues bandes: hi ha, en primer lloc, l'arribada del cronista a un poble del Maresme, un escriptor que no creu "que fos possible de trobar una història al poble del litoral on el menava el tren de les 22". Dos accidents de trens aparentment fortuïts, però, li regalen un argument d'una enorme embranzida tràgica i èpica i és així com, de la mateixa manera que els primers capítols estan escrits des de la perspectiva del cronista, el gruix important de la novel·la està escrita en primera persona pel responsable dels accidents -els papers del qual arriben a les mans del cronista- i transporta al lector fins els avatars viscuts al front durant la Guerra Civil per un escamot de militars republicans, unes pàgines tan denses, espectaculars i estilísticament tan meravelloses com les que escriu Joan Sales a Incerta glòria. El nucli d' Haceldama, doncs, està constituït per les peripècies i les incerteses que viu a la guerra un noi sense experiència vital de cap mena, transtornat i desorientat i sense saber com lligar els fets i el pensament, del tot catalogable dins d'un grup de personatges literaris que encapçalaria el Merseault d'Albert Camus. A l'altra banda de les tensions i els equilibris justos de l'anècdota argumental, l'art de Blai Bonet també sap convertir la novel·la en un territori òptim per a la reflexió i l'especulació del pensament, un espai idoni per assajar la investigació moral de la conducta dels personatges.

Haceldama és una novel·la amb una història i uns detalls argumentals que atrapen al lector que només vol saber què passa, però al mateix temps també satisfà l'afany del lector que no accepta endinsar-se en una novel·la que no li proporcioni alguna notícia inèdita sobre el sentit dolorós de la vida i, sobretot, entusiasma al lector que creu que si no es concedeix a les paraules de la tribu un nou sentit es troba davant d'un text inútil: Haceldama, feliçment, és una novel·la que emociona amb els fils de la peripècia, és una novel·la que commou amb la recerca moral que s'hi practica i, en fi, és una novel·la d'esplendor verbal que fa també seva la frase que Lezama Lima fa dir a un personatge d'Oppiano Licario: "La imagen penetrando en la cantidad es la sobrenaturaleza".

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 16 de febrero de 2006