Un mite que no ha parat de créixer

Gabriel Ferrater va néixer a Reus el 1922, en el marc d'una família benestant i culta, i va morir a Sant Cugat del Vallès el 1972. Autodidacte en bona part, no va anar a l'escola fins als deu anys i la Guerra Civil el va forçar a abandonar els estudis a quart de batxillerat. Exiliat a França, va estudiar al Lyceé entre 1939 i 1941, però aquests cursos no li van ser convalidats a Espanya, per la qual cosa no va tenir el títol de batxillerat fins al 1947, quan ja tenia 25 anys. Va començar estudiant Matemàtiques a la Universitat, però va abandonar la carrera i no va ser fins als 46 anys, el 1968, que es va llicenciar en Filosofia i Lletres.

Després de treballar uns anys a l'empresa vinatera del seu pare, Ferrater va buscar feina al món editorial, sobre tot a Seix Barral, on va arribar a ser director literari (1964 - 1965) i on va emetre informes de lectura i va traduir obres de l'anglès, de l'alemany, del polonès i del suec. Va escriure molt sobre art, literatura i lingüística i la seva amistat amb Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma el portava a abrandades discussions sobre poesia. Segons explica el mateix Barral a les seves memòries, Ferrater era l'estrella indiscutible de les trobades internacionals d'editors celebrades als anys seixanta amb el títol d'Encuentros de Formentor.

El 1963, en els sis mesos en què es va establir a Hamburg, va redactar més de 100 informes de lectura per a l'editorial Rowohlt. Posteriorment va ser professor universitari i es va interessar a fons per la Lingüística. Les llengües l'apassionaven tant que el 1967 va escriure en una carta al seu germà Joan: "La meva mania lingüística segueix florent, però va passar per un encallament de desesperació quan vaig decidir que havia de deixar, de moment, les generalitats, i posar-me a aprendre llengües. Com un animal em vaig posar a estudiar-les totes alhora, o sigui (renunciant, amb pena, al sànscrit) el grec, el llatí, el rus, i totes les germàniques. D'aquesta logofàgia me'n va venir una indigestió impressionant. De totes formes m'he frenat, i he pogut, més o menys, començar a posar el peu al coll a les llengües escandinaves, i m'oriento dins el llatí".

El seu interès pel món de l'art es va reflectir en els quadres que va pintar i en els escrits recollits amb el títol Sobre pintura (1981). D'aquest apartat en va sortir també una novel·la policíaca escrita a quatre mans amb el pintor J. M. De Martín, Un cuerpo o dos. De tota manera, els seus èxits més importants els va assolir sens dubte en el camp de la poesia, amb uns poemes que van suposar un canvi radical respecte al que es feia fins aleshores en català i que van marcar a tota una generació. El 1960 va publicar Da nuces pueris i van seguir els llibres Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966). El 1968 ell mateix va establir la publicació definitiva de tots els seus versos amb el títol de Les dones i els dies. Sobre el fet d'haver decidit, pràcticament, tallar en sec amb la seva etapa de poeta, es pot esmentar un poema de Jill Jarrell, traduït per ell mateix, que encapçala Les dones i els dies : "Si es parla més del compte / val més callar i ja està. / Els teus versos d'amor, tan calculats, / la lascívia dita amb tanta aspresa, / se t'han tornat una arterosa mena / de joc sobreestrimat".

Ferrater, que havia comentat als seus amics que no pensava arribar als 50 anys, es va suïcidar a la seva casa de Sant Cugat el 27 d'abril de 1972, pocs dies abans de complir-los. El mite Ferrater, des d'aleshores, no ha parat de créixer.