Dol i malenconia

Les veus

Oriol Vilapuig

Galeria Joan

Prats Artgràfic

Balmes, 54, Barcelona.

Fins al 30 de març

Manel Esclusa

Galeria Carles Taché

Consell de Cent, 290,

Barcelona. Fins al 30

de març

Fotografia checa y eslovaca. Una muestra de la vanguardia europea

Kowasa Gallery

Mallorca, 235, Barcelona. Fins al 30 de març

Retrats, crucifixions, dames,

acumulacions

Antonio Saura

Manel Mayoral

Galeria d'Art

Consell de Cent, 286. Fins al 30 de març

Al darrere d'aquestes obres s'hi oculten tantes sensacions que hem de retrocedir unes quantes passes per entendre una consciència, o millor dir una inconsciència: la d'un artista que posa el mirall davant les veus que l'assalten, i no sent res, res, només el seu propi turment i malenconia, mentre busca amb el traç les possibilitats de la vida.

Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) ha portat a les sales de la galeria Joan Prats Artgràfic el seu diari personal, que troba el moment menys sublim en uns gargots, grafies gairebé no reconeixibles, plenes de guixades i traços desesperats. Un bon contrapunt de les obres que fa dues setmanes escasses encara estaven penjades en aquestes mateixes parets. Si llavors David Ymbernón plantejava l'audàcia d'actualitzar -familiarment, això sí- el moviment dadaista, taronja sobre taronja, l'aventura infantil arrossegada irremissiblement fins a la consciència madura, en aquesta ocasió Vilapuig prova de representar les pertorbadores i intenses desventures de la vida adulta. Les veus suren en el nivell d'una necessitat inajornable, però això implica que l'espectador ha d'assumir el seu lloc en un fora deslligat d'aquesta passió, per molt que aspiri a conèixer-la. La comunicació patirà un curtcircuit, la qual cosa fa que veiem aquestes sèries de dibuixos i pintures com un pur traç, expressió sense remordiments, gestures que recorden els treballs de Cy Tombly o Marcel Broodthaers. "Les perceps. Perceps les veus, les fas visibles i les sents ressonar en el fons del teu cap, com si fossin dins d'un pou sec. Veus en les quals acabes confiant inevitablement i que t'ajuden a posar límits", escriu Vilapuig. El mur de contenció de l'art. Són les veus de Michaux, Holbein, Dreyer. L'obra de Vilapuig comença a ser seva, encara és massa dramàtica com per emprendre el vol de l'humor. "Ens inclinem davant d'aquells homes als quals l'Esperit Sant va inspirar, i no ens atrevim a preguntar ni quan ni on". Goethe dixit.

Manel Esclusa torna a la seva càmera obscura d'alquimista. Les fotografies que presenta a la galeria Carles Taché són fruit de l'atzar; en realitat no és un atzar pur, sinó més aviat controlat. Si en treballs anteriors la transformació de les imatges es produïa per mitjans tècnics, ara el canvi es produeix per causes naturals. L'aigua i el temps actuen sobre un clixé, deixen que hi germini la seva empremta, que es transforma en paisatge. Un paisatge que altera un altre paisatge, l'empremta expressiva devora el que és reconeixible, tot i que encara queden traços d'una memòria que només l'autor pot recuperar. El resultat és una obra única, no una reproducció, una fotografia pràcticament desfigurada -no abstracta-, un camp de conreu cromàtic que actua com a explosions de llum que banyen el que abans era incommensurable força de la natura o de la civilització. Un Big Crunch que expressa un cert desencís per la fotografia, encara que l'artista continuï sent creient.

Les sales de la llibreria Kowasa reuneixen un conjunt de 70 fotografies de 21 autors txecs i eslovacs realitzades entre el 1930 i el 1970. 40 anys fecunds retratats per Drtikol, Sudek, Bohumil Stastny, Tibor Honty, Jaroslav Rössler o Vilém Reichman, una meravella en blanc i negre convertida en paisatges, nus, natures mortes, escenes urbanes, fotomuntatges (els de Jan Spichal són excellents) i abstraccions (Metamorphose, de Reichmann). Veient aquestes imatges es diria que el mitjà fotogràfic no ha evolucionat tant com ho han fet altres suports, o, més ben dit, que en el seu desenvolupament al llarg de la història sembla voler adoptar un altre ritme, obstinat a no voler cedir davant de l'esplendor de la realitat, avui estrany i bàrbar.

El galerista Manel Mayoral és també aparadorista. Si fa unes setmanes regalava als transeünts de Consell de Cent un infalible vestit dissenyat per Miquel Barceló, en aquesta ocasió, i amb motiu de l'exposició d'Antonio Saura, treu a les passarel·les un vestit de teatre creat per l'artista aragonès per a la companyia de Teatre de la Claca (dirigida per Joan Baixas) i l'obra Peixos abismals (1983). Una calavera espadatxina com a metàfora del dol i la malenconia. O l'amor es perd aviat. Freud un altre cop.