Quan la 'gauche' era 'divine'

Coincidències. El passat 11 de gener, Oriol Regàs, fundador de la boîte Bocaccio i impulsor d'un munt d'iniciatives lúdiques i culturals a l'ensopida Barcelona de finals dels seixanta, va celebrar els 70 anys amb una festa a La Paloma que va reunir bona part de la que va ser anomenada gauche divine, l'heterodox grup de professionals i artistes -editors, periodistes, arquitectes, fotògrafs, escriptors, models, pintors, dissenyadors, etcètera- units pel desig de passar el full sinistre de la dictadura i respirar aires democràtics. Alhora es publica Memòries de la Costa Brava, un llibre amb fotografies de Xavier Miserachs i Francesc Català-Roca dels anys cinquanta i seixanta, justament quan la gauche divine començava a convertir aquells paratges encara verges -Platja d'Aro, Palafrugell, Cadaqués- en escenaris dels seus inquiets i divertits estiueigs, coincidint amb l'esclat del tursime al nostre litoral. Aquesta obra ha estat prologada per Rosa Regàs, germana de l'Oriol, escriptora i actualment directora de la Biblioteca Nacional.

Bon moment, doncs, per fer un repàs del que va ser i significar tot aquell brogit intel·lectual que va tenir el seu centre neuràlgic a la barra del bar d'un local de la part alta de la ciutat. Comptat i debatut, aquella gauche, integrada per forces diverses i gens jerarquitzades, s'estava inventant la Barcelona que sorgiria amb la fi de la dictadura. L'heterodòxia i el caràcter efímer d'aquest moviment han fet difícil escriure'n la història. Potser és hora de posar-s'hi.