El món és un viatge

La collita dels llibres de viatge en català sembla que passa per un bon moment, almenys pel que fa a la recuperació dels clàssics. Amb pocs mesos de diferència, s'han publicat Els viatges d'Ibn Battuta (Proa), en traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano, i Els Viatges de Marco Polo (Llibres de l'Índex), en traducció de Francesc Strino. A la recuperació d'aquests dos clàssics hauríem d'afegir l'edició de l'any 2004 de Viatges d'Alí Bei (Llibres de l'Índex), que recupera una traducció dels anys trenta de Cèsar-August Jordana, i la reedició d' Ambaixador a la cort del Gran Mogol (Pagès), una obra traduïda i anotada per Albert Alay que recull els viatges d'un jesuïta català, Antoni de Montserrat, destinat a l'Índia al segle XVI i que està considerat el creador del primer mapa de l'Himàlaia. Tot plegat fa prou goig, encara que les editorials del país continuïn sent reàcies a apostar per les col·leccions de viatges, amb l'excepció de Brau, de Figueres, que treu la meritòria col·lecció Ulyssus, que ens ha permès llegir en català una joia com El lleopard de les neus, de Peter Matthiessen.

El llibre de Polo ofereix una visió d'un nou món totalment desconegut fins aleshores

Hi ha qui considera Ibn Battuta "el més gran viatger de tots els temps"; no els falta raó

Battuta va ser acusat de mentider, però amb el pas dels anys el llibre es considera un relat verídic

Marco Polo i Ibn Battuta són, en certa manera, representants d'un mateix món, el del Mediterrani dels segles XIII i XIV, encara que des de punts de vista molt diferents; l'un, el venecià Marco Polo, es movia per motius clarament comercials dintre de la tradició cristiana, mentre que l'altre, el tangerí Ibn Battuta, era empès per les ganes d'anar més enllà i per la fe musulmana. Tots dos, però, es van aventurar a fons en l'inexplorat món de l'Orient, anant molt més enllà del que havia anat Alexandre el Gran; i tots dos en van deixar constància per escrit en uns relats fascinants.

Sabem de Marco Polo que era un venecià que va viure entre el 1254 i el 1324 i que als cinc anys va veure com el seu pare i el seu oncle, comerciants emprenedors, sortien de viatge cap al territori de l'actual Xina. En van tornar deu anys després i, després d'un parèntesi de dos anys, van tornar a marxar cap a Orient, aquesta vegada enduent-se amb ells el jove Marco, que ja havia fet els 17 anys. Va ser aquell un viatge molt llarg, del que Marco Polo no va tornar fins 24 anys després, quan ja n'havia fet 41; tot un contrast amb els temps actuals, en què les agències de viatges t'envien a l'altra banda del món en menys de 24 hores i t'organitzen una volta al món de menys de 15 dies. I és que viatjar, per descomptat, era tota una altra cosa més de 600 anys enrere. Viatjar volia dir aventurar-se en territoris desconeguts i desafiar mil perills, sense que res et garantís tornar. En el cas de Marco Polo vam tenir la sort que, al retorn del seu llarg viatge, va ser fet presoner pels genovesos, ja que va ser a la presó de Gènova on va dictar les seves memòries de viatge a Rustichello de Pisa. El títol que li va posar al llibre va ser Descripció del món, però els italians no van trigar a anomenar-lo en broma Il Milione, per les moltes riqueses increïbles que hi explicava; i els francesos Llibre de meravelles , nom sens dubte molt més apropiat per obrir-se mercat.

Com diu Patricia Almarcegui al pròleg de la nova edició, es pot dir que "durant segles, els Viatges de Marco Polo han donat forma a la imatge d'Orient dels europeus". En qualsevol cas, el que està fora de tot dubte és que el llibre de Marco Polo va ser el primer gran llibre de viatges i que en les seves pàgines s'ofereix una visió d'un nou món, totalment desconegut fins aleshores. Això és el que explica l'extraordinari èxit que va tenir el llibre, convertit en un best seller de l'època. Del primer manuscrit se'n van fer moltes còpies i no va trigar a ser traduït a diverses llengües, però com a bon best seller aviat va començar a ser centre de la polèmica.

A principis del segle XV es va dir, fins i tot, que Marco Polo s'ho havia inventat tot.

La llegenda sobre les mentides de Marco Polo ha continuat al llarg dels segles i fins i tot recentment hi ha hagut historiadors que han insistit en el tema. Diuen, entre altres coses, que és increïble que Polo hagués viatjat a la Xina i no parlés de coses tan importants com el te, la Gran Muralla i la cal·ligrafia. Fa ben poc, però, el 2002, el fotògraf nord-americà Michael Yamashita va dedicar tres anys a resseguir la ruta de Marco Polo i en va tornar amb un llibre fascinant (Marco Polo. Un fotógrafo tras las huellas del pasado, Círculo de Lectores-Geo) on es pot veure el que encara sobreviu d'aquell fascinant viatge.

¿On va anar Marco Polo? Doncs, resumint, es pot dir que l'intrèpid venecià va sortir de Venècia en el temps de l'adveniment dels mongols, que al segle XIII van dominar les terres que van des de la mar de la Xina fins a la Mar Negra. El primer viatge del pare i de l'oncle, també relatat per Marco Polo, tenia com a objectiu visitar la casa comercial que la família tenia a Crimea i descobrir nous productes i nous mercats; el 1266, a Bukhara, van conèixer el Gran Khan, que els va convidar a tornar. El segon viatge, ja amb Marco Polo, es va iniciar el 1271 i va recórrer la Mar Negra, el Golf Pèrsic i, seguint la que ara s'anomena Ruta de la Seda, va arribar fins a la Xina. Polo, que va aprendre les llengües mongola, persa i àrab, va ser molt ben acollit pel Gran Khan, que el va enviar a diverses expedicions pel seu territori. Més de 20 anys després, els Polo van tornar per mar cap a Venècia.

El punt de vista comercial dels Polo es reflecteix en la redacció de l'obra, on el venecià fa una descripció ràpida dels llocs que visita i s'entreté en els productes que s'hi troben. En tot moment, però, és conscient de descriure meravelles, com llegim en el proemi: "Vull que sapigueu que des que Déu va crear Adam, el nostre primer pare, i fins al dia d'avui, cap cristià ni pagà, tàrtar o sarraí, ni cap home de cap raça, ha vist o ha descobert tantes meravelles al món". A partir d'aquí, segueix la descripció de les ciutats orientals, dels deserts duríssims i de mercats exòtics, amb històries tan interessants com la dels "assassins" del Vell de la Muntanya, del Prest Joan i dels màgics capaços de "fer durar les nits set dies llargs".

És en l'esplendor de la cort del Gran Khan on Polo s'entreté més, però parla també de llocs mítics com Samarcanda i el Tíbet, on diu que hi viu "la gent més perversa del món". Tot i que és cert que no parla ni del te ni de la Gran Muralla, Polo descriu amb gran precisió la ciutat de Qhuinsai, "la més noble i bella del món", construïda sobre l'aigua i amb canals que fan pensar en els de Venècia. A l'hora de parlar d'una part dels territoris de l'actual Índia, de Japó, de Vietnam, de Birmània, de Java, de Madagascar i de Zanzíbar és molt probable que Polo ho fes d'oïdes, com és segur que ho va fer de l'illa d'Andaman, on diu que "tots els seus habitants tenen el cap, les dents i el nas com els gossos mastins". Desconcerta també quan parla d'una inquietant Vall Fosca, on "sempre és de nit i on la gent hi viu com bèsties".

Tot plegat, però, més enllà de la perplexitat que provoquen les descripcions d'alguns fragments, el viatge de Marco Polo és avui acceptat com una gran porta al coneixement d'un món desconegut, com ho va ser el d'Ibn Battuta, tan sols 60 anys després. I el més sorprenent és que, quan era a punt a morir, Marco Polo encara va dir: "No he explicat ni la meitat del que he vist". Potser per això, se sap que Cristòfor Colom en tenia una edició, amb notes escrites a mà, abans d'emprendre el viatge que li faria descobrir Amèrica, un altre nou món.

D'Ibn Battuta sabem que va néixer a Tànger el 1304 (és a dir, 50 anys després que Marco Polo) i que va morir al Marroc entre el 1368 i el 1377. Entremig, durant més de 30 anys, va emprendre un llarg viatge, iniciat el 1235, quan tenia només 21 anys, que el va dur, 60 anys després del venecià, per terres d'Àsia fins a la Xina, i fins al límit conegut d'Àfrica.

Hi ha qui considera Ibn Battuta "el més gran viatger de tots els temps", i no els falta raó, ja que va recórrer, en uns temps molt difícils, "una ruta llarguíssima i complexa de més de cent vint mil kilòmetres i va travessar mig món", com diuen Castells i Forcano al pròleg. La ruta que va fer és una proesa encara ara: va començar per Egipte i Aràbia, on no va faltar la peregrinació a la Meca. Des d'allà va continuar cap a Palestina, Síria, Iraq i Pèrsia i, després de travessar la mar Roja, va anar fins a Oman i Sudan. Anatòlia, la gran Constantinoble, les estepes russes, l'Àsia central, Afganistan, l'actual Pakistan i l'Índia van ser les següents etapes del llarg viatge. A l'Índia s'hi va quedar set anys, i després va visitar les illes Maldives i Ceilan. A Bengala, Indonèsia i Xina hi va anar després i, de tornada al Marroc, encara va visitar Sardenya i Andalusia i va travessar el desert del Sàhara fins a Timbuktú.

De tornada al Marroc, el 1354, Ibn Battuta va escriure la narració dels seus viatges, que va titular Testimoni preciós de països exòtics i de viatges insòlits. Indiquen Castells i Forcano, en la seva ben documentada edició, que "el nostre personatge se'ns revela com un home de forts principis religiosos, que l'empenyen a complir el pelegrinatge a la Meca, fet a partir del qual se li desperta l'ànsia de continuar viatjant i conèixer el món".

El llibre de Polo ofereix una visió d'un nou món totalment desconegut fins aleshores

Hi ha qui considera Ibn Battuta "el més gran viatger de tots els temps"; no els falta raó

Aquest fet condiciona, sens dubte, la visió del món d'Ibn Battuta, ja que assisteix a classes d'islamisme en diferents llocs i fins i tot exerceix de cadi a les Maldives, on ell mateix diu que va intentar obligar les dones a tapar-se, ja que només vestien "un mocador gran que les cobreix des del melic fins als peus".

Com Marco Polo, Ibn Battuta també va ser acusat de mentider, però amb el pas dels anys el seu llibre es contempla com un relat verídic. De tota manera, no va arribar a Europa fins a mitjan segle XIX, a partir de la traducció francesa. En castellà no es publica fins al 1987, i en català tenim ara l'excel·lent traducció de Castells i Forcano.

Sorprenen en el relat, com passa en el de Marco Polo, algunes absències, com per exemple que en el seu viatge a Egipte no esmenti les restes faraòniques, i una tendència a descriure més la gent que troba en el camí que els llocs que visita. També és cert que en alguns moments no encaixa la cronologia, com quan diu que surt de la Meca al setembre del 1332 i arriba a l'Índia al setembre del 1333. Com diuen Castells i Forcano, "és impossible que el nostre viatger fes en un any la seva visita a Anatòlia, el sud de Rússia, Constantinoble, les estepes de l'Àsia Central i que guanyés tot seguit la vall del riu Indus".

És a mesura que s'endinsa per Àsia que el relat d'Ibn Battuta guanya en interès, probablement perquè descriu un món desconegut. En el seu pas per l'Índia, sorprèn la frescor amb què descriu el cocoter. "És un dels arbres més singulars que hi ha sota la capa del cel", diu. "Sembla talment una palmera, l'única diferència entre ambdós arbres és que l'un produeix dàtils i l'altre, cocos. El coco s'assembla a un cap humà i fins i tot diríeu que té ulls i boca". O quan parla d'un animal tan exòtic com el rinoceront, "una bèstia de color negre, que té una còrpora enorme i el cap voluminós i desproporcionat (...). És més petit que l'elefant, però el seu cap és bastant més gran. Té una banya entre els dos ulls més o menys de tres colzes d'allargada i un pam d'ample".

El que queda fora de tot dubte és que, més enllà de les seves fortes creences religioses, i del seu marcat interès pel sufisme, Ibn Battuta tenia una forta vocació de viatger, com ho il·lustra l'anècdota que ell mateix explica, en què un sultà l'envia cap a la Xina. "T'he fet cridar", li diu, "perquè et presentis com a ambaixador meu davant de l'emperador de la Xina, car sé com t'agrada de viatjar i de córrer món".

Molts anys després, ja després del moment clau que va ser el descobriment d'Amèrica, un jesuïta català recorreria aquestes terres de l'Orient i en faria una altra aportació força interessant. Es tracta d'Antoni de Montserrat, que al tercer quart del segle XVI va arribar a la cort del Gran Mogol Akbar, interessat a conèixer totes les religions del món. A partir d'aquí va emprendre una sèrie de viatges pels actuals territoris de l'Índia, Pakistan, Afganistan i l'Himàlaia que van donar com a resultat el primer mapa conegut de les muntanyes de l'Himàlaia. El seu relat, titulat Mongolicae Legationis Commentarius, va ser oblidat fins que el 1909 va ser trobat en una biblioteca de Calcuta. El 2003, el professor Albert Alay el va rescatar i el va traduir al català, per tal d'oferir-nos una nova peça en la llarga construcció del món a través dels viatges.