_
_
_
_
ENTREVISTA

L'estrella Carme Ruscalleda

La xef del Sant Pau de Sant Pol de Mar acaba d'aconseguir el màxim reconeixement de la Guia Michelin i continua treballant per obtenir 'la quarta'

Com una fortificació marítima a l'espera de vaixells carregats d'espècies arribades de l'orient, Sant Pol té un color de mar blava que il.lumina qualsevol dissabte de tardor. Com un tríptic de tonalitats suaus, el gran finestral del fons del menjador obre el restaurant Sant Pau a l'aroma salina de la Mediterrània. Un horitzó quasi amagat darrere la mar grossa, els trens que passen silenciosos, quasi amb por de trencar el xiuxiueig de l'onatge, convida a un cafè matinal assegut en una de les butaques de la sala. Són les dotze i, puntual, apareix Carme Ruscalleda vestida amb la bata de cuinera excelsa. Te un somrís afable, uns ulls foscos que emanen una energia desbordant. S'intueix, rere el seu aspecte atemperat, un caràcter de dona lluitadora i tenaç, d'aquells que et posen les piles si la sinergia falla. És filla del camp i de la mar, i ara, amb les tres estrelles Michelin a la solapa, ja és filla del firmament dels grans astres de la cuina mundial. Carme Ruscalleda s'asseu al meu costat i, quan la felicito, somriu amb la timidesa de qui s'ho ha guanyat a pols.

"Una sopa de pa amb un all de la mida justa és tan valuós com el millor 'foie"
"No invento. Recreo. Faig les coses de manera diferent i tiro de veta dels descobriments"
"Només cal passejar per un mercat nipó per veure que en les coses bàsiques ens donen tres hòsties"
"La meva generació ha fet del cuiner persona. Hem après del model francès"

Pregunta. Tres estrelles Michelin. Diu que ara toca obtenir la quarta. ¿Com és aquesta quarta estrella?

Resposta. Me la imagino... per una raó. Quan vam tenir una estrella vaig veure clarament que en teníem dues. Havia de pensar en les dues perquè la primera quedés plenament consolidada. I en aquest cicle va arribar la segona, i en aquell moment vaig veure clarament la tercera per consolidar la segona, que el client em digués "aquesta és una segona estrella sobrada". És molt trist fer un viatge a un tres estrelles i veure que només funciona, que tot és mecànic, que no té ànima, que no estan per tu. No t'has d'adormir. Els cuiners superestrellats no han de perdre aquesta pressió que va amb la nostra manera de ser. Si en tenim tres, anem per la quarta perquè la tercera sigui emergent, no amb descompte. I així ho farem.

P. Amb l'obtenció de la tercera estrella, ¿ha arribat l'allau que s'imaginava?

R. Molt més del que em pensava. Jo m'imaginava que seria notícia però no tanta. Hi ha moments que penso: ¿aquests han vingut o no han vingut? ¿els he atès o no? Ens fa molt de goig.

P. Era molt esperada, però.

R. Jo pensava que no arribaria mai. Aquí no hi ha aquell luxe afegit que sol acompanyar una tercera estrella. Hi ha el just. Una cuina treballada on hi ha molta gent treballant. Una sala còmoda i aquest quadre natural del mar amb tota la seva intensitat. Aquest és el luxe. No hi ha or.

P. Es parla de la pressió a què estan sotmesos els cuiners amb tres estrelles. ¿Li fa vertigen entrar al star system ?

R. Ja ets així. Ja estàs preparat per la pressió. Fas una cuina que provoca que arribi una estrella perquè ets inconformista. Tu saps que, si vols, i no perquè ho mani la guia sinó perquè hi has dedicat temps, demà ho faràs millor. És per això que continuarem fent el que fèiem.

P. En Toni Balam, el Maresme ¿són fonamentals perquè les estrelles del Sant Pau brillin amb tanta intensitat?

R. Jo sempre havia tingut intencions artístiques i a casa no em van permetre canalitzar-les.

Sóc una persona a qui no agrada fer un treball metòdic. En Toni em va ajudar des del principi a realitzar-me. Quan érem nòvios, em rellevava a la botiga dels pares perquè jo anés a estudiar a la Massana. Hi ha una dita: quan et cases tornes a néixer. En Toni i jo som molt diferents, i per això funcionem. Jo sóc d'aquelles persones que el treball l'atrapa, i em quedaria reclosa a casa. En Toni és la persona que m'agafa i em treu a l'exterior per netejar la ment.

P. ¿I el Maresme?

R. El Maresme m'equilibra. Penso que faria una altra cuina si no pogués baixar a la platja i badar com quan era petita. Jo hi havia jugat molt, a la sorra. Badant, respiro aquella nena. En aquest jardí mateix, amb en Toni havíem compartit molts vespres. M'agrada recordar aquells vespres dels seixanta quan veníem a escoltar els grups locals que imitaven els Beatles i que actuaven pels alemanys. En Toni i jo miràvem com ballaven. La il.lusió me la transmet aquest lloc.

P. ¿Està d'acord amb la frase espriuana: qui perd els orígens perd la identitat ?

R. La cuina mostra un país. La cultura que ja ha passat. Fins i tot m'agrada mostrar plats que eren de supervivència, plats de l'època de quan hi havia molt poques coses. Hi havia l'enginy de passar-t'ho bé a taula. No ho hem de perdre. Una sopa de pa amb un all de la mida justa és tan valuós com el millor foie .

P. ¿L'alta cuina neix de la gana?

R. Sí. La gana invita a l'experimentació. Es pot dir que cuinar va ser un accident. Hi ha un pas físic del cru al cuit que el fa digerible i, amb el temps, apareix l'home que descobreix el procés de transformació d'un producte, el que sap il.luminar el procés i posar-hi bon gust. És l'inconformisme dels homes el que ha fet culta la cuina.

P. Quan inventa un plat, ¿quants viatges fa als paradisos perduts?

R. No recordo les cares, però sí els gustos. Puc menjar una cosa una sola vegada i em queda. I ho utilitzo quan estic preparant un plat i a la recepta li falta una picardia, una subtilesa. Jo tiro de veta dels paradisos perduts i els cultivo per donar a la cuina allò que la fa diferent.

P. ¿Quins són els souvenirs, les olors, els sabors que sol portar de retorn i que fan el toc Ruscalleda?

R. Els productes amb ànima. Podem comprar un enciam iceberg i oblidar-lo al fons de la nevera. Segur que al cap d'unes setmanes encara fa crec, és fresc, però no té ànima. Busco l'autenticitat. Sóc molt escrupolosa. Quan una cosa arriba, la tracto molt bé perquè s'expressi a la boca. Al Sant Pau aconseguim que les coses tinguin gust en un moment que la gent té molt poca memòria del gust. Les coses duren, i el sabor s'ha perdut en la imatge, en la bellesa i en l'atracció. Però no pensis que sóc nostàlgica. No crec en la frase "con Franco vivíamos mejor". Sempre penso que demà les coses seran millor, encara que cada dia vagi a dormir vençuda i derrotada. Per sort, tinc l'estructura per continuar endavant i l'endemà sentir-me valenta i amb ganes. A mi m'agrada el directe. Avui dia la tecnologia ho posa tot fàcil, tot està pasteuritzat, però si el cuiner s'acomoda a aquests avenços, es nota. No hi ha res com el directe.

P. Tres definicions de la seva cuina. A Els genis del foc de Pau Arenós [autor del pròleg de Cuina a casa amb Carme Ruscalleda , Salsa Books, el darrer llibre de la cuinera] es defineix com a moderna i clàssica.

R. Faig una cuina moderna que mama de les fonts clàssiques. La meva cuina és moderna de concepte. Utilitzem eines actuals. Tot ho fem més polit. Hem eliminat allò que és greixós, espès, contundent. Ara ho fem més prim, però sempre trobes les referències d'ahir perquè és la meva formació. Tinc una formació domèstica i de temporada. A casa es parlava sempre de menjar perquè s'analitzava el que es venia al negoci. Era el nostre modus vivendi. Són les coses que t'acompanyen de petit i que defenses. Un restaurant que pretén crear un públic amb il.lusió de menjar coses diferents ha de tenir memòria.

P. També diu que fa una cuina catalana tradicional moderna.

R. Sí, l'exemple és el suquet o els canelons presentats a la inversa. Però tinc molt clar que qualsevol cuiner, per moltes definicions que doni a la seva manera d'entendre la cuina, sempre ha de treballar amb un producte òptim, ha de saber què està fent, i ha de tenir la capacitat de realitzar-ho. Jo faig un suquet a la meva manera, i no m'agrada aquella gent que diu que ha provat un suquet i que el que més li ha agradat són les patates. És el peix el que ha de destacar; és el producte pel qual la gent paga i que el fa únic.

P. ¿Ha patit l'enveja de la cuina que es reivindica com a tradicional de veritat? ¿La cuina de la mama, l'àvia o la rebesàvia?

R. No, perquè tinc la voluntat de fer la meva i el convenciment que el que faig no és un disbarat. Essent, però, molt respectuosa i valorant el punt de partida. L'escudella que faig és molt diferent de la que feien a casa. A mi m'agrada que quan es fa la carn d'olla la col no s'hagi desmaiat, que encara sigui verda. Està bé que cadascú defensi el seu gust i el cultivi.

P. També ha afirmat: "No invento res".

R. No. No invento. Recreo. Ho faig d'una altra manera i tiro de veta d'aquests nous descobriments que fan possible, per exemple, que un suc de maduixots el puguem convertir en una sorra que col.locada sobre una nata et permeti menjar una nata amb maduixots de primera. Això m'interessa, aquest divertiment, però que sigui de veritat. Que no quedi en un acudit.

P. "Sóc autodidacta".

R. Jo he cuinat de molt petita. La meva mare cuinava per a gent a qui agradava menjar bé, i em va permetre des d'infant jugar a la cuina, desgranant faves i pèsols. Amb els anys, ella va preferir anar-se'n a la vinya i deixar-me de mestressa dels fogons. Quan tornaven del camp, es trobaven el sopar fet. A una família pagesa això l'ajuda molt. Potser es trobaven postres de merenga, fesols i peix fregit. Això és el que s'acostumava a menjar.

P. La cuina no viatja, viatgem nosaltres.

R. Sí. D'aquests viatges ens emportem coses cap a casa. Quan viatjo, m'agrada menjar el que menja la gent d'un país. No m'agrada anar a Tòquio i menjar a la francesa. Si la cuina toquiota me la fa un francès notaré que és d'un francès, i això és bonic, però vull cuina d'allà.

P. En aquest món globalitzat, amb aquesta allau d'immigració, ¿vol dir que la cuina no viatja?

R. La cuina catalana és rica perquè els viatgers han portat moltes coses. Això ho dic per una raó: per no perdre la identitat. No vulguem ser un restaurant de referència i que després de menjar el client pugui pensar: això m'ho hauria pogut menjar a Nova York. A Nova York hi pots trobar una cuina iraniana impecable perquè el tarannà de la ciutat ho permet. Com passa a Tòquio, on hi pots menjar cuina catalana com la nostra. Són ciutats grans on hi ha referències de tot el món. Però en un poble com Sant Pol jo t'he d'explicar coses del Maresme, encara que sigui un Maresme contaminat per aquesta taca toquiota. Esclar que hi ha coses de Tòquio, però només deixo passar allò que reclama el plat.

P. ¿I per què va escollir Japó per instal.lar-hi un segon Sant Pau?

R. Primer ens hi vam negar. Quan el senyor japonès, propietari de 30 restaurants italians, va venir amb la idea no li vam dir ximple però ens va faltar poc. Ens vam negar en rodó. Però... ¿coneixes l'esperit japonès?

P. Lleugerament.

R. No coneixen la paraula no.

L'home va tornar al cap de dos mesos, després d'haver donat una volta per Espanya, i va insistir. Vam tornar a dir que no i se'n va anar. Dos mesos després va tornar amb la maqueta del Sant Pau que s'estava edificant en una plaça pública de Tòquio. Davant d'aquell fet, ens va convèncer i vam anar al Japó pensant que hi trobaríem mil problemes. Va ser al contrari. Només cal passejar per un mercat nipó per veure que en les coses bàsiques ens donen tres hòsties. Allà crien el pollastre i el porc blanc, el porc de consum, impecablement. I quant a les idees, un japonès és capaç de millorar allò que li ensenyes.

P. ¿I són capaços de transmetre l'esperit de la cuina occidental?

R. No. A nosaltres, a l'escola, ens han educat a fer redaccions lliures. A ells no; els han educat a obeir. A fer les coses en sèrie. No es passen un pèl. Per això són tan bons copiadors. El que jo estic fent a la cuina catalana és com una irreverència per a ells. Si el suquet va així, va així. Ells, per exemple, pensen molt en la cuina de temporada. Si hi ha un brot de primavera que només dura tres dies, la gent es tanca per viure'l.

P. ¿Si existeix la cuina de temporada, existeix el client de temporada?

R. Existeix el client que sap que existeix la temporada. Jo n'aprenc molt, d'aquests clients. Hi ha l'especialista en bolets que ens diu que aquest any els bolets han crescut diferents. Aquest any hem tingut molts ous de reig, per exemple. Fan una florada efímera i s'ha acabat. Com que ha regat de cop... Però noi... Agraden poc.

P. ¿Quines novetats prepara per enguany?

R. Els productes de sempre, però hem fet barreges diferents. Hem introduït una sopa escaldada amb verdures del Maresme de colors molt expressius. Però en lloc d'un caldo vegetal, hi poso un caldo de poma. I hi posem garotes, que ara és el moment. Com a novetat, també hem introduït a la carta un saltejat de llamàntol amb escarola, xaiota, Tokorotem -una pasta japonesa molt fina i quasi transparent- amb olives negres. O una pluma ibèrica rostida al punt, amb patates emmascarades, macadàmia cremosa i bleda saltejada. I moltes altres coses.

P. Alguns plats inviten a la introspecció, a la reflexió i a la confessió. ¿Té la sensació que alguns cuiners heu agafat el rol de confessors espirituals pels vostres clients?

R. Mira. Hi ha gent que arriba al Sant Pau amb la creença que la meva cuina és un bluff però toca menjar-la, per moda o pel que sigui. Aquest client entra rebotat, amb incredulitat, fins i tot menyspreant. Però esclar, la cuina s'expressa i és una cosa molt sensual perquè te l'empasses. I, de mica en mica, aquest client es va amansint, i va estimant aquell que li fa entendre que estava equivocat. El més bonic és quan et confessa que ha arribat aquí convençut que això era mentida i surt entusiasmat. Aquest és el gran premi.

P. Ets la quarta dona al món amb tres estrelles a la solapa. ¿L'alta cuina ha sigut un fortí d'homes?

R. Si ho era, era perquè al fortí s'hi vivia d'una manera més dura. Aquest fortí s'ha humanitzat. L'alta tecnologia ha humanitzat la feina a les cuines, i les mides gastronòmiques ja estan estandarditzades. Són mides humanes. Abans, les dones no podien moure les braseres. Ara tenim unes marmites que van amb maneta. Abans, els cuiners acabaven destrossats de genolls i de panxa. Ara ens ho han posat més fàcil i moltes noies ja formen part de les brigades. Estic conveçuda que, d'aquí a deu anys, hi haurà tantes dones xefs com homes. Si avui la cuina són idees i tècnica, això és tan cosa d'un home com d'una dona.

P. Nadia Santini afirma que les dones són capaces de transmetre més sentiment al plats que els homes. ¿Hi està d'acord?

R. La cuina necessita sensibilitat, i la pot tenir tant ell com ella. He treballat amb dones que la sensibilitat, ni en una sola de sabata fina. Si la sensibilitat la considerem un atribut genèticament femení, és una eina que tenim per incorporar-nos al gremi. Jo no ho puc notar, francament. Mai he volgut fer una cosa estrictament femenina. És el que surt. El qui ho noti és algú que en sap molt. Potser sí que la cuina de dones és tan càlida que et toca l'ànima. No ho sé.

P. Si hagués d'escollir un plat d'un altre cuiner que li hagi quedat gravat al paladar, ¿quin seria?

R. Un que em va obrir la porta de dir que tot era possible. Va ser al Bulli, quan n'era xef en Neichel. Va ser una amanida tèbia de cervell de xai. Jo, a casa, ho menjava per separat i, en canvi, aquell cuiner me'n va fer un plat. Aquest fet em va fer entendre que moltes coses eren possibles.

P. ¿I un plat que hagi fet i que cregui que d'aquí a trenta anys formarà part del receptari general?

R. No tinc aquesta pretensió. No faig coses per passar a la història. Hi ha plats que marquen el començament del Sant Pau. D'altres, que no són a la carta, hi ha clients que els demanen. Són clients que tenen més memòria que jo. Sí, sí, i tant. Pot ser que jo no me'n recordi, però te'l retrata tan bé que el pots tornar a cuinar a l'instant.

P. ¿Què li agrada fer quan no cuina?

R. Tot el que faig està relacionat amb la feina. Pero no m'hi sento atrapada. Disfruto amb moltes coses. Per exemple, els micromenús els donem dibuixadets com aquells dibuixos dels llibres de la canalla, i ens serveixen perquè la gent jugui una mica a taula. Aquests dibuixos els faig jo. Els de Tòquio, per cert, ja m'han reclamat els dibuixos del micromenú de desembre. Fer-ho és un compromís de feina, feina afegida però que em serveix per desconnectar perquè em permet jugar.

P. ¿És conscient que la seva generació ha aconseguit una quimera, la de convertir l'art dels fogons, la cuina, en tema de debat en tertúlies del carrer?

R. La meva generació hem fet del cuiner persona. Hem après del model francès, del cuiner públic que és venerat per la gent i per l'administració. Aquí, l'administració encara està una mica verda i es dedica a fer això de "quina relació té una vaca amb una llonganissa de Vic". Bé... Abans, el cuiner era un ésser obscur. Ara es parla de cuina, de l'estil de l'un, de l'estil de l'altre. És una sort que per generació ens hagi tocat disfrutar-ho. Quan vaig decidir convertir-me en cuinera, quan vaig travessar el carrer de la botiga a aquest local, gent que m'estimava em donava el condol perquè em tancava en una cuina. Ara ho entenen. Hem tingut la sort de saber treure aquesta porta de la foscor, obrir-la i deixar entrar la gent.

És cert. I el neguit de la Carme, quasi bé imperceptible, em fa entendre que té el desig de tornar a la feina, i que l'entrevista s'ha de cloure. La Carme és l'amabilitat personificada, i si no fos per aquest neguit invisible jo continuaria preguntant i preguntant. Escoltar la xef és un plaer. Però s'ha d'aparcar l'egoisme i deixar que els comensals disfrutin amb el llenguatge que ella domina amb mà de cirurgià i cervell de poeta: la cuina. D'aquesta, la Carme n'ha fet una preciosa metàfora.

De Nova York a les Espanyes

Nova York va ser el lloc escollit per Jean-Luc Naret, director de la Michelin, per anunciar que una nova Nit de Sant Llorenç culinària estava a punt d'arribar als països europeus propietaris d'una guia vermella. Va ser una decisió intel.ligent, pròpia de la mercadotècnia del segle XXI. La ciutat vídua de les Torres Bessones estrenava bíblia gastronòmica i la festa va estar a l'alçada de les circumstàncies.

En la forma, la concessió de les estrelles Michelin té quelcom de sorteig de Loteria de Nadal. Almenys, l'expectació que crea és semblant. La diferència entre el sorteig nadalenc i les condecoracions made in France és l'esforç dels cuiners al llarg d'un any per rebre un, dos o tres reconeixements de cinc puntes a la seva tasca com a cocs majors. L'espera fa que les decepcions i les alegries siguin majúscules.

La primera notícia valorada va ser la concessió de la tercera a la xef del Sant Pau, Carme Ruscalleda. L'alegria va ser enorme i és que l'estimada cuinera del Maresme uneix a la perfecció genialitat, seriositat i generositat. La segona notícia que va fer callar-ne més d'un, va ser que, per primera vegada, Catalunya es posava al capdavant de les autonomies amb restaurants amb màxima puntuació; per davant, fins i tot, del País Basc d'Arzak i Berasategui. Alguns opinen que l'esdeveniment només es deu a qüestions demogràfiques. El cert és que Adrià, Santamaria i Ruscalleda formen un trio que demostra que Catalunya no només ha agafat el timó de la gastronomia espanyola, sinó que també és el mascaró de proa de l'europea.

Els dos tenors i la soprano estan ben protegits, però. A les nou estrelles d'or, cal afegir-ne 32 de repartides per tot el principat. El Moo, de l'Hotel Omm, El Rincón de Diego, de Cambrils, El Fogony, de Sort, i l'Hostal de Sant Salvador, de la Vall de Bianya, són alguns dels locals que han estrenat medalla, i per arrodonir la festa només falta que, de cara a la propera edició, el gran Joan Roca, xef gironí d'El Celler de Can Roca, converteixi el trio en un quartet digne de la millor òpera de Verdi.

Si a la resta d'Espanya no hi ha hagut gaires novetats i la repartició del bronze i la plata ha sigut equilibrada i no gaire diferent del 2005, cal destacar la situació que viu la capital espanyola. Dos restaurants amb dues estrelles, La Broche i el Santceloni, els dos liderats per dos catalans, són un trist balanç per una ciutat del pes econòmic i cultural de Madrid. El que demostra que, encara que hi hagi molt calé públic per muntar jornades gastronòmiques d'"alto copete", el que fa falta a la cuina és una tenacitat i una valentia fora de mida. La cuina catalana n'és una mostra evident. Contra la falta de l'ajut institucional promès durant anys i panys, no hi ha res millor que la imaginació i la voluntat de ser. L'atenció dels homes de vermell així ho ha valorat.

Dones amb estrella

Des que el Sant Pau va obrir les portes el juliol de 1988, la trajectòria del restaurant capitanejat per Carme Ruscalleda amb Toni Balam com a lloctinent de luxe ha sigut imparable. Primera estrella Michelin el març de 1991; segona estrella la primavera de 1996; seleccionat Restaurant de l'any per la guia Gourmetour la primavera de 1997, i Premi Nacional de Gatronomia la tardor del mateix any; els tres sols de la guia Campsa i Repsol la primavera de 1999, i, seguint el deixant de reconeixements, el novembre passat la mà destra de la cuinera del Maresme ha rebut el màxim guardó que un coc pot rebre a escala planetària i, per què no, interplanetària: les tres estrelles atorgades per la Guia Michelin. La notícia de la condecoració francesa a la perícia de Carme Ruscalleda, una mixtura perfecta d'imaginació, genialitat i ofici treballat temporada rere temporada mercès a la seva curiositat inesgotable de viatgera, era esperada des de fa molt temps per tot el gremi majúscul de restauradors i per la clientela que havia tingut l'oportunitat de consentir-se el paladar amb les combinacions gustatives del restaurant de Sant Pol de Mar.

Amb aquesta tercera estrella, l'aroma mediterrània de Carme Ruscalleda s'ha globalitzat de manera definitiva. Tres astres en el preciat volum vermell fan que les papil.les gustatives de qualsevol hom amb possibles d'arreu del globus s'orientin cap aquest temple situat vora la mar. Carme Ruscalleda no només entra a l'olimp dels déus de la cuina, també entra en el minúscul olimp de dones cuineres amb tres estrelles Michelin a la solapa. Amb Ruscalleda en aquest cel de núvols aromatitzats d'orenga, d'alfàbrega, de soja, d'all o d'oli d'oliva, són quatre les dones que han estat guardonades amb la distinció. Tres restauradores italianes, amb Nadia Santini, cuocua d'Il Pescatore, al capdavant, són les valentes que conviuen amb Ruscalleda en un santuari controlat per homes. Santini, en una recent estada a París per presentar un llibre sobre xefs femenines, afirmava que les dones xefs "aconsegueixen impregnar a la seva cuina més sentiments que els homes, més propers a una cuina tècnica i, sovint, més preocupats per una cuina d'avantguarda".

Segur que per cuinar els famosos Tortelli de tre formaggi con Trufa d'Alba d'Il Pescatore es necessita un enorme grau de sensibilitat. Però també és cert que per cuinar els Castanyons i cananes de Carme Ruscalleda, plat de darrera fornada, un joc de carxofes acompanyat de borratxo de pa amb magrana, a més d'una sensibilitat quasi bé espriuana, es necessita un grau de coneixement tècnic d'enginyer cum laude i una valentia avantguardista pròpia d'una ment superior, d'aquelles que consideren que apostar pels impossibles no és una pèrdua de temps.

Moltes poden ser les causes que fan difícil que una dona aconsegueixi el reconeixement màxim de la guia francesa. Una és la manca de temps. L'ofici de cuiner és molt esclau, i si es vol arribar al cim, sovint s'ha de renunciar a obligacions o plaers, entre els quals hi ha la maternitat. L'altra, els estris emprats en l'alta cuina, massa pesants per la força d'una dona. Per sort, els temps estan canviant, i d'aquí a deu anys és possible que als fogons hi hagi una paritat que encara faci més excelsa la màgia de la física i la química culinàries.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_