La memòria dels qui no tenen nom

Els vàndals estan a punt de corroborar de nou l'afirmació de Walter Benjamin: "No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie". ¿Com? Deteriorant cada dia una mica més el bellíssim monument a Benjamin que l'escultor Dani Karavan va fer a Portbou, població fronterera on l'assagista alemany es va suïcidar atrapat entre dos destins igualment desesperants: lliurar-se als nazis o a la Guàrdia Civil franquista. Un passatge estret s'enfonya en el cor de la muntanya i travessa l'escarpament rocallós per descendir fins a ran de mar. Un vidre gruixut priva que els que visiten aquest monument i s'abismen al fons marí puguin caure a l'aigua. En el vidre, abans que les pedres i els impactes de bala hi deixessin el seu rosec, es podien llegir amb tota claredat aquestes paraules de Benjamin: "És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom".

El mar, la vindicació de la memòria històrica, la minuciosa recuperació del fil de veu dels que no van tenir veu, l'exhumació dels damnificats anònims que van ser past de l'oblit i que no figuren en els annals de la història oficial, són les simetries que es poden establir entre el projecte civilitzador de Benjamin i la darrera novel.la de l'escriptor italià Claudio Magris (Trieste, 1939), A cegues .

A l'assaig Utopia e disincanto, publicat el 1999, Magris definia un dels eixos que han acabat formant la substància d' A cegues : els totalitarismes actuals ja no neixen de les ideologies fortes, sinó "de les gelatinoses ideologies dèbils, promogudes pel poder de les comunicacions". Contra aquest totalitarisme de rostre invisible, Magris proposava dos exercicis de resistència: la defensa de la memòria històrica i l'equilibri entre utopia i desencant, és a dir, entre la necessitat de propagar una energia transformadora (utopia) i l'obligació de no oblidar la devastació que moltes utopies han causat al llarg de la història (desencant). La novel.la A cegues esdevé la resposta a aquelles antigues pregàries.

Aquí Magris ressegueix la confessió autobiogràfica del mariner Salvatore Cippico, un militant del Partit Comunista italià que ha patit en pròpia carn les convulsions del segle XX. Cippico està internat en un hospital psiquiàtric, fet que alerta de la intermitència de les seves facultats mentals. D'aquesta manera Magris aconsegueix desracionalitzar la veu de Cippico, dotar-la del punt de deliri necessari per reforçar la versemblança de la vida (exagerada, si no impossible) d'un home que neix a Tasmània, que participa en el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola, que a Itàlia és detingut per activitats antifeixistes, que és deportat a Austràlia, que n'és expulsat, que lluita contra el nazisme, que l'any 1947 es trasllada a Iugoslàvia per construir-hi el socialisme, que després de la ruptura entre Tito i Stalin és acusat d'espia soviètic i empresonat al gulag de Goli Otok... La confessió ondulant de Cippico, cohesionada per les seves incessants -un pèl reiteratives- travessies marítimes i per l'amor a una dona que tot i canviar constantment de nom (Mangawana, Marie, Maria, Mariza, Márja, Norah...) sempre sembla ser la mateixa dona, acaba (con)fonent-se amb la biografia de Jorgen Jorgensen, aventurer del segle XIX, rei d'Islàndia durant deu dies, que desconfia del poder quan el poder promulga lleis, capaç de renunciar a la seva guàrdia personal i que, com a paradigma de l'utòpic desencantat, creu que "la revolució ha de ser magnànima amb els seus enemics". S'han superposat, doncs, els plans espacials i temporals. La narració no té centre i el caos narratiu forja una novel.la coral en què el desnonat Cippico encarna tots els desnonats de la història. La prosa és rotunda i, respectada per una gran traducció a càrrec d'Anna Casassas, cavalca sobre ella mateixa en un exercici literari d'alta puresa. Cippico, els molts homes que és Cippico, torna damnat de la seva onerosa aventura utòpica. Comparable a un dels sense nom biografiats en l'obra de l'escriptor serbi Danilo Kis, una obra consagrada a rescatar les veus segrestades, el protagonista de la novel.la de Magris afirma que "al final no hi ha res per entendre", sosté que "la història universal no és res més que calúmnia i delació" i, en una magistral simfonia de llampecs impressionistes, denuncia l'ocultació de la història real: l'antic món concentracionari de Goli Otok avui és un plàcid complex turístic. ¿Hi ha alguna manera més efectiva de recuperar les dignitats sepultades i tots els noms en un sol nom?

A cegues

Claudio Magris.

Traducció d'Anna Casassas

Edicions de 1984

Barcelona, 2005. 316 pàgines