Epopeia sense déus

Que hagi estat La Magrana qui s'ha fet càrrec de publicar la traducció catalana del llibre d'Alessandro Baricco Omero, Iliade resulta d'una absoluta coherència, perquè aquest segell editorial va editar, l'any 1996, una extraordinària versió en prosa d'aquest poema homèric, a càrrec de Joan Alberich, que és, avui encara, la versió més aconsellable per a qualsevol lector que vulgui assabentar-se de debò de què és i què diu i què passa i com passa i com va escriure's (malgrat que parlem d'una traducció) l'epopeia d'Homer.

Baricco, per entrar en matèria, és allò que en català se'n diu un gran espavilat. No hi ha dubte que va escriure un llibre de gran bellesa, Seda, i d'altres de notables, premiats i tot, quasi tots editats en castellà a Anagrama, Barcelona. Però quan hom observa amb calma el seu currículum complementari li agafa un no sé què d'espina o de sospita: Baricco ha estat un bon divulgador de la literatura universal, a través de la RAI 3 italiana, i va fundar, a Torí, una escola de lletres o de "tècniques d'escriptura" que ha assolit, com s'encarreguen de precisar les solapes de l'edició catalana i castellana d'aquest llibre, èxit, fins i tot "un èxit clamorós".

Ara no ens ficarem amb les dites escoles de lletres, però informarem als lectors que els actuals estudis de Literatura Comparada que es fan a mitja dotzena d'universitats espanyoles corren el risc, si hem de fer cas a les notícies que arriben del Ministeri d'Educació, de transformar-se en quelcom tan vague i pelegrí com "escriptura creativa", que serà excusa -de més verdes en maduren- per a la promoció de les ignoràncies més desenfrenades i expressives: com deia en castellà el mestre José Manuel Blecua, sènior, quan parlava del no-saber dels alumnes nord-americans que tenia a la universitat (país on van néixer aquesta mena d'escoles), aquests nois i noies seran, probablement, d'una " ignorancia estupenda ".

Doncs bé: això és el que traspua aquesta versió de la Ilíada d'Homer que ha fabricat l'amic Baricco. Com que, mesos abans, mesos després, Amèrica i Europa van assistir a aquella comèdia (en comptes d'epopeia) que es deia Troia, amb Brad Pitt en el paper d'Aquil.les, l'italià anà i resumí en 150 pàgines la història dels últims cinquanta-un dies del setge de la famosa ciutat, bàsicament, com és sabut, la còlera d'Aquil.les i la seva renuència, fins a la mort de Pàtrocle, a ajudar els aqueus en la lluita virulenta, plena de sang, contra els troians. Posar a l'abast d'un públic vast un llibre tan important com ho és la Ilíada ha de merèixer respecte i un aplaudiment. Però Baricco ha fet una cosa semblant a la que fan els moderns posadors en escena dels teatres d'òpera d'Europa (de Barcelona, especialment): malfiant-se que els pobres lectors, d'estupenda ignorància, dels nostres dies, poguessin entendre l'acció tan humana, guiada pels déus, que presenta la Ilíada, va i els despatxa: així, com ja s'ha insinuat, l'epopeia, sempre amb imprescindible suport transcendental, fa tot el possible per transformar-se en novel.la, gènere que, com esplèndidament recorda l'autor seguint Georg Lukács, equival a una èpica en temps en què els déus han abandonat els homes, la terra també. I encara fa més, per aconseguir el mateix efecte: la narració dels fets i les gestes ja no són narrats en la tercera persona que presideix la trama gramatical de l'original, sinó que es transforma en una mena de polifonia gramatical, amb primeres persones esparses que es fan càrrec, cada una, del tros que li escau de l'acció o les pensades.

Tot tendeix, doncs, en la versió de Baricco, a banalitzar una epopeia, com ja va passar amb la galdosa pellícula, per convertir-la en aquest producte que coneix les altures, parfois, però que, massa sovint, i més com més va, és aliada de la trivialitat: la novel.leta d' être-pour-la-maison . I aquesta és la nostra reflexió final: ¿és aquesta Ilíada polifònica i sense déus, més humana a causa d'aquesta Absència? ¿Hi estan de més, els déus de Grècia, en la seva epopeia gairebé fundadora, o són la gran garantia, la font des d'on ragen la noblesa d'Aquil.les, l'entrega de Pàtrocle, d'Hèctor la fúria, la desesperació d'Andròmaca o la tristor inconsolable de Príam?

I aquí tot comença a lligar: total, si la gent ja no sap el nom ni qui eren els déus i les dees de Grècia, i si, al damunt, la gent ja no creu ni en el Déu d'Israel ni en el del cristianisme, ¿què han de fer-hi, en un llibre modern, Ares, Zeus i Afrodita? Així es posa, encara, una peça en el món per tal com no ens trasbalsi gota el fet indubtable que som fills d'aquella enorme cultura. Hölderlin va preguntar-se: ¿per què poetes en temps de misèria? Ara podem preguntar-nos: ¿per què déus en temps d'escoles de creative writing?

Homer, Ilíada

Alessandro Baricco.

Traducció d'Anna Casassas

La Magrana

Barcelona, 2005. 158 pàgines