Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Catalunya, cultura europea

De Ramon Llull a Eduardo Mendoza

Es d'una evidència que pot fer vergonya proclamar, però no crec que ningú en possessió d'un mínim de sensatesa pugui estar en desacord amb l'afirmació que tota literatura és un fet que va lligat a una llengua determinada, i que quan un escriptor no s'expressa en aquesta llengua ja no pot pertànyer a la seva literatura: Vladimir Nabokov era rus, però és lògic que la seva literatura pertanyi a la tradició anglosaxona perquè, a pesar d'haver treballat amb la seva llengua natal, l'exili el va impulsar a compondre el gruix de la seva obra en anglès. Ningú, doncs, s'hauria d'estranyar ni sorprendre que, sota el concepte d'història de la literatura catalana, tan sols hi tinguin cabuda els escriptors que utilitzen la llengua catalana per traçar el mapa dels seus mons imaginaris o especulatius. I ningú no s'hauria tampoc de sorprendre que, dins d'aquesta història de la literatura, hi apareguin escriptors nascuts tant a Catalunya com a València i Mallorca.

Es trist, però a pesar de la claredat de l'assumpte hi ha qui encara discuteix les obvietats filològiques. Ara bé, hi ha també una circumstància paral.lela, d'una gran evidència: sempre hi ha hagut escriptors originaris del territori catalanoparlant que han triat una altra llengua per bastir la seva obra literària. No s'ha d'observar com un esdeveniment anòmal, sinó que pertany a l'ordre de la tradició. Molt més enllà de la tenebra franquista, molt més enllà de les onades contemporànies de castellanització, molt més enllà de les modificacions socials imposades pels allaus migratoris, un cop d'ull objectiu al devenir històric català faria patent que, per comprendre els moviments culturals del país a través de l'escriptura, cal centrar-se en més d'una llengua. Ho explica didàcticament Juan Ramón Masoliver: d'ençà que Catalunya va ser, la llengua de la cultura i de l'administració -el llatí- va conviure amb la parla romànica autòctona que s'estava formant, de la mateixa manera que no costa admetre que més endavant, a principis del segle XII, amb l'entrada del comtat de Provença a Barcelona mitjançant un lligam matrimonial, el provençal esdevé la llengua vernacla de la lírica, una tradició que perdura fins al segle XV. No és fins a l'època gloriosa de la Cancelleria reial que els seus buròcrates, juntament amb els eclesiàstics, fixen amb rigor i unifiquen el català culte, però tampoc es pot negar que l'empenta humanista i l'admiració pels batecs renaixentistes obren uns forats a través dels quals el català perd el monopoli cortesà i el poder de vehicular el rumb de l'alta cultura. El fenomen augmenta amb l'arribada dels Habsburg, quan la noblesa es decanta pels designis imperials i la cort castellana és el nucli de les decisions, dels beneficis econòmics i dels mecenatges.

A començaments del segle XVIII és detectable un renaixement de la consciència nacional catalana, feta en castellà i manifestada a través de l'Academia de las Buenas Letras, la Universitat de Cervera o de la Junta de Comercio de Barcelona. No és cap disbarat postul.lar que l'obra castellana d'aquests autors catalans de la Il.lustració constitueix la llavor del que, dècades més tard, esdevindrà la Renaixença: a l'altra banda dels Pirineus ja s'estava gestant el moviment romàntic, i l'arqueologisme i el medievalisme encaminat a recuperar la llum i l'esperit nacionals ja anava forjant el seu àmbit d'acció. Amb tot, i a pesar de la voluntat reivindicativa d'un passat vist com un cúmul d'heroïcitats resistencials, no són pocs els casos on la llengua utilitzada és el castellà, i si bé el conreu de la poesia accepta una datació anterior, el cert és que la primera novel.la moderna escrita en català és de l'any 1867, L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull (i no és necessari citar el valor del que es feia a la mateixa època en les altres tradicions). Potser s'ha d'entendre com un detall que va més enllà de l'anècdota el fet que Bonaventura Carles Aribau, l'autor del poema que inicia el romanticisme català, l''Oda a la Pàtria' (1833), dirigís a Madrid la 'Biblioteca de Autores Castellanos'.

No serà fins als últims anys del segle XIX i els primers del XX que una sèrie de factors proporcionen a la llengua catalana el fulgor i el crèdit exhibit durant el XV: no és menor el paper que va jugar el grup de L'Avenç per eliminar el localisme artísticament poc ambiciós, el paper que van jugar l'èxit popular de Jacint Verdaguer, la reforma lingüística, l'auge del teatre, l'idealisme estètic auspiciat pels creadors modernistes. El panorama dura poc temps, i canvia radicalment després del cataclisme de la guerra civil: la dictadura franquista fa desaparèixer el català del món editorial, es prohibeix l'ensenyament de la llengua, es trenca el llegat cultural, i els grupuscles de la resistència es dediquen a mitificar l'esplendor del passat més recent i a convertir la llengua catalana en una arma política. A partir d'aleshores hi ha una abundància infinita d'escriptors nascuts en el territori catalanoparlant que es decanten per l'ús del castellà com a mitjà d'expressió, més enllà de qualsevol afinitat amb el règim de Franco. I s'hauria de ser molt pobre d'esperit per negar l'altíssima qualitat d'escriptors com Ana María Matute, Jaime Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo, o Juan Marsé, l'altíssima qualitat d'obres com Antagonía, de Luis Goytisolo, les novel.les de Vázquez Montalbán o Enrique Vila-Matas, La ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza, o Diario de un hombre humillado, de Félix de Azúa. Davant de la recerca de les arrels rurals que feia la literatura catalana al fons de les catacumbes de la clandestinitat, és defensable que els laberints i els sorolls urbans de Barcelona es detecten en l'obra feta en castellà.

Mentrestant, mentre el règim dictatorial anava configurant una patètica societat de cartró pedra, la llengua esdevenia el pilar fonamental del nacionalisme català, les cerimònies de concessió dels premis literaris adquirien sempre el caràcter de reunió política, i els escriptors de renom exercien el paper de consciència nacional, fins al punt que, de la mateixa manera que semblava impossible criticar l'obra d'un escriptor independista com Manuel de Pedrolo, per alguns les relacions de Josep Pla amb el franquisme l'invalidaven com a escriptor. Des de la mort de Franco, la literatura catalana s'ha anat despolititzant, tot i que no es pot dir el mateix sobre la gestió que se'n vol fer des de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, com si s'entossudís a ignorar que si els escriptors catalans escriuen en català és per plaer, per una qüestió sentimental, o per una qüestió tècnica.

Tenint en compte les anteriors constatacions, es poden mirar els passos de la literatura catalana com un seguit de fluxos i refluxos. Convivint naturalment amb la poesia escrita en provençal, la prosa que Ramon Llull escriu al segle XIII, sense dialectalismes ni vulgarismes, marca el punt de sortida d'una literatura que s'anirà enlairant fins la brillantor del segle XV. Llull és l'autèntic creador del català literari, però el paper que juga dins la tradició occidental va més enllà dels aspectes circumstancials, i la seva fecunda i enciclopèdica obra ha enlluernat amb entusiasme i alegria a tots aquells que encara creuen que dins dels llibres hi pot habitar la paraula secreta que expliqui els enigmes del món: no pot ser atzarós que Borges s'hi hagi referit més d'una vegada. Al costat de la prosa moral de Llull, de seguida hi fa acte de presència la historiografia medieval, la prosa èpica de les quatre grans cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, uns pous sense fons de documentació històrica i, sobretot, unes meravelles des del punt vista narratiu i idiomàtic. No hi són tampoc absents els grans tapissos novel.lescos, com ara l'anònima Curial e Güelfa, o el Tirant lo Blanc, una novel.la de cavalleries de Joanot Martorell que va ser elogiada per Cervantes perquè els seus herois sabien comportar-se amb la fragilitat pròpia dels humans. Pel que fa a la poesia, la personalitat lírica d'Ausiàs March aconsegueix que quedin en segon terme els noms digníssims dels poetes anteriors: encara avui impressiona l'espeleologia de l'ànima que va realitzar.

A partir del segle següent, quan semblava que havia arribat al moment de prendre un nou alè, la literatura catalana s'esvaeix, i 50 anys després de Martorell i de March ja es pot parlar d'un període de davallada que ha servit tant per parlar de Catalunya, amb un victimisme morbós, com d''un poble dissortat'. Aquí i allà, durant el segles XVI al XVIII i primera part del XIX, lluny del que es porta a terme durant aquestes centúries en la resta d'Europa, sempre hi ha qui intenta fer una literatura de valor que contradigui les adversitats de les circumstàncies, però no és fins al romanticisme dels erudits i els historiadors de la Renaixença que s'emprenen les primeres solucions per reiniciar el vol. S'ha d'esperar, no obstant, la intervenció de l'Institut d'Estudis Catalans creat per la Mancomunitat per tornar a trobar uns escriptors amb un instint literari de la llengua. A pesar de tot, els escriptors literaris que poden figurar sense vergonya en l'olimp occidental es poden reduir a una mitja dotzena: hi ha la poesia simbolista de Josep Carner, l'experimentalisme de J.V. Foix i l'intel.lectualisme de Carles Riba, i hi ha la prosa de Josep Pla, les novel.les de Mercè Rodoreda i els contes de Salvador Espriu.

Ho argumentava l'únic homme de lettres autèntic que existeix actualment a la literatura catalana, Pere Gimferrer: tota literatura té un model específic d'escriptor, una constant que travessa els segles i a la qual s'hi acosten les principals figures de cada època. La constant de la literatura catalana, des de Ramon Llull i Francesc Eiximenis, és la voluntat de dibuixar minuciosament una memòria de la quotidianitat. Avala aquesta tesi l'existència de quatre llibres memorialístics de primer ordre: Josep Pla i El quadern gris, les Memòries de Josep Maria de Sagarra, Gaziel i Tots els camins duen a Roma, Plàcid Vidal i L'assaig de la vida. Al darrere, hi ha una sèrie inesgotable de títols d'una alta competència, des de les memòries d'Adrià Gual o Aurora Bertrana fins a Del llum de gas al llum elèctric, de Carles Soldevila. Els articles d'Eugeni d'Ors encapçalarien el rigor periodístic d'una tradició complementària de l'esperit autobiogràfic, i els dietaris de Blai Bonet, Valenti Puig, Enric Sòria o el mateix Gimferrer podrien observar-se com l'altra cara de la recança per una vida civilitzada.

La part central de la literatura catalana, no obstant, es troba en el territori poètic. Ben arrelades, les lliçons de Carner, Foix i Riba són un manantial que no ha cessat i que ha rebut elogis entusiastes d'Octavio Paz. No pot ser considerada com a menor una tradició que aplega diversitat de rostres i maneres de fer, des dels jocs de mans de Joan Brossa fins el goig verbal de Blai Bonet, des de l'aventura moral de Gabriel Ferrater fins a la tensió educadament inflamable de Narcís Comadira, des del radicalisme de Carles Hac Mor fins a l'excentricitrat de Miquel Bauçà, des de la investigació de Pere Gimferrer fins la vehemència expressiva d'Enric Casasses. La riquesa, el plaer i el consol que regala aquesta mina d'or de la literatura catalana no pot amagar, però, l'anomalia que representa començar la casa pel teulat. La brillantor lírica i l'afany per caçar el sublim ha impedit que el conreu de la ficció en prosa es desenrotllés amb la naturalitat que caldria. No és fins després de la mort de Franco quan el buit pel que fa a les formes i els gèneres dels discursos narratius comença a omplir-se. Des dels espais institucionals s'ha volgut privilegiar la quantitat damunt de la qualitat, però el cert és que hi ha una diversitat de camins en marxa que fan sospitar la possibilitat d'un optimisme. Quim Monzó, Jesús Moncada i Baltasar Porcel, Miquel de Palol i Núria Perpinyà, Julià de Jòdar i Màrius Serra, Vicenç Pagès i Imma Monsó, Lluís-Anton Baulenas i Biel Mesquida, podrien ser alguns dels noms que prometen en el terreny de la prosa la varietat de registres i rumbs narratius que procurin al lector constant la felicitat, l'orgull i l'anhel de llegir que ja ofereix la literatura catalana en els dos camps anteriors.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 14 de marzo de 2002