Incertesa global

Rubén M. Riera (Orba, 1983) acudeix amb grans gambades a la porta de la Casa de Velázquez, al cor de la Ciudad Universitaria de Madrid. M’encaixa la mà i em mou el braç amunt i avall, amb energia i vitalitat. És un jove alt i prim, d’ulls clars, de riure espontani i lluminós, que denota franquesa. Ha rebut una beca per a dur endavant un projecte creatiu en la Casa de Velázquez, una fundació francesa que s’hostatja en un palauet neoclàssic, noble i enllepolidor. A Rubén li han cedit durant tres mesos un estudi de pintor: una mena de dúplex, amb un gran finestral que mira al nord i que deixa veure els jardins pomposos d’aquell palau. En definitiva, aquest artista valencià viu un somni, amb aquell estudi tan ben posat, molt provisional, però que durant un temps li permetrà concentrar-se plenament en el seu treball.

Jesús Císcar fotografia aquell ambient, molt pulcre i ordenat. Tanmateix, entropessa amb una peça situada per terra i, per dir-ho així, desmunta la precària instal·lació. “No passa res”, s’apressa a dir Rubén. “És una peça que vull que estiga així... Per terra. Vull abandonar el marc de la paret”. Mire aquella peça, on es veu part del bastidor a través d’un material transparent. L’altra banda del llenç està pintat de negre. En la paret penja una obra germana, on s’aprecia aquest joc entre la pintura i l’estructura del marc, fet amb un tensor de cinta. “M’interessa el temps, la fragilitat, els elements de tensió... Pertany a la sèrie “De naturaleza confusa”, on treballe amb elements primaris i efímers, amb un sentit metafòric del temps present. Busque la tensió creada pel moment que precedeix un succés que desconeixem”.

Em mostra una obra en la pantalla de l’ordinador que es diu Rellotge d’aire. Amb un globus ha construït un artefacte que es manté en un incert equilibri i que va variant a mesura que el globus es va desinflant. “Seguisc l’ideari del sociòleg Zygmunt Bauman, que parla de la modernitat líquida. Tot està en constant transformació, fins i tot les coses que semblen més immutables. Vivim en una incertesa global. I l’art també és això. Plantege l’obra des del buit: cada obra mai no se sap cap on pot derivar. No prepare cap escenari, ni cap narració. Deixe la pintura fluir: l’art sorgeix d’una urgència, és un foc que et crema, una necessitat interior”.

Em mostra una obra d’una sèrie anterior, titulada Iceberg. És un treball poderós, amb un gest pictòric segur. “Tot el que pareix sòlid no ho és”, insisteix Rubén. Les seues sèries anteriors porten els noms d’“Inmaterial” (2012) i “Nada permanece” (2013), que insisteixen en aquest concepte de la incertesa que guia les coses de la natura, i també les accions humanes. “Amb la crisi econòmica ho hem comprovat”, torna a dir. “És un procés performàtic, on té tanta importància el resultat final com els passos que he anat seguint a l’atzar. Treballe com un científic, des de l’experimentació”.

Són les cinc de la vesprada i per aquella finestra tan noble entren tots els colors del verd d’un dia de primavera. Fora la realitat és sòlida i molt plaent a la vida: uns grans pins, franquejats de tofuts xiprers, tanquen un marc epicuri. El discurs de Rubén em sembla sorprenent, però alhora em resulta una mica enigmàtic i difícil de seguir. Els quadres amb color de la sèrie “Nada permanece” em pareixen suggeridors, potents cromàticament, i la possible performance amb la qual hagen estat fets m’interessa més aviat poc. És clar que és una opinió potser una mica poca-solta i l’artista és molt lliure d’indicar què és el que li sembla transcendent del seu treball i què és el que el dota de singularitat. De vegades pense que un excés de discurs tenalla massa l’obra; d’altres, recorde l’obra de Jordi Teixidor, on cada color i cada variació té una raó de ser filosòfica, i dubte sobre quin camí és més fructífer en la creació artística. Però, de colp, ature el discurs de Rubén i li pregunte a boca de canó què busca de concret amb el seu treball. Els ulls clars del pintor són expressius i la pregunta potser és massa directa. Dubta un moment, però al final se’n surt amb una frase d’altura: “Ampliar la realitat visual”. I continua: “L’atzar com a resposta d’allò desconegut. Reinterpretar la realitat”.

“Pense en la pintura com un instint, com una força interna que et guia no saps molt bé on. Durant la carrera, vaig anar-me’n d’Erasmus a París. Després vaig tindre una beca per a Mèxic. Quan vaig acabar Belles Arts, vaig intentar construir el meu projecte artístic a València. Però el context valencià és molt limitat. Et sents un exiliat en la teua pròpia terra. Aleshores, l’any 2011, vaig obtindre una beca en la Casa de la Moneda per a perfeccionar la tècnica del gravat. Fou l’oportunitat mínima per a deixar València i vindre-me’n a Madrid... A València no era feliç, sentia que no podia realitzar el meu projecte. No és un bon país. No hi ha sensibilització, no s’inverteix en cultura. I resulta molt difícil no sucumbir”.

M’agrada el que diu i com ho diu. Parla des de la serenitat, amb el seu valencià d’Orba. “De tota manera, no tot a València és negatiu”, matisa amb prudència. “A Calp hi ha la Fundació Mardel: un matrimoni que des de fa dos anys impulsen un certamen de pintura, i des d’una actitud altruista van fent una contribució perquè les coses per als artistes joves siguen d’una altra manera. Però necessitaríem milers d’ells!”. Ara se’l veu una mica anguniós, com si tota aquesta conversa despertara antigues temences. “Enguany faré 32 anys. Si abans dels 35 no has fet res important ho tens fotut, perquè pensa que bona part de les beques i subvencions són per als menors de 35. Això m’angoixava molt a València, veure passar el temps, fent un art que no tenia cap tipus de reconeixement. I volia mantenir-me pur”. Li pregunte què vol dir, amb allò de la puresa. “Crec que has de fer el que de veres creus. Una cosa és l’art i una altra el mercat. Artistes molt grans han sucumbit i han perdut la puresa que els feia singulars”. Li demane que em diga algun nom i riu, i dubta, i aquells ulls d’un gris blavenc resulten particularment expressius. Però Rubén torna a contestar amb valentia: “Miquel Barceló, per exemple. Als anys 80 era grandíssim, però ja fa molt que s’ha acomodat, que es repeteix, que té poc de sentit el que fa”. Císcar, que seu relaxadament en un sofà llit amb les cames estenallades, diu: “Ah, pensava que diries Manolo Valdés!”. Rubén contesta: “Valdés mai no m’ha interessat! Però Barceló sí... Volia matar la pintura. Però ha estat el seu èxit el que l’ha mort a ell. En canvi, Tàpies i Miró són un referent en la meua formació, sempre es van mantenir purs”.

Li pregunte què farà quan se li acabe la beca. “Tornaré al meu estudi d’ací, de Madrid. El que és segur és que de moment no regressaré a València, malgrat que hi viu la meua parella. Estic pensant a sol·licitar alguna nova beca, potser per a algun país centreeuropeu. Mentrestant seguiré a Madrid, que és una ciutat activa, optimista, que contagia les ganes de treballar i tirar endavant...”.

De colp pense que Rubén viu en la incertesa o, per dir-ho amb el seu llenguatge, en la incertesa global. Per un moment em fa l’efecte que viu la vida com una obra més, i que la deixa fluir sense interferir molt en res. Lluita, batalla, per descobrir la seua veu, i per mantenir-se fidel al seu discurs i a la seua recerca. Per ampliar la realitat visual, ni més ni menys... Tant de bo tinga sort!