Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
A LA LLETRA

Cançons

Sobre composicions musicals que canalitzen emocions col·lectives

No és cert que és molt difícil emocionar-se amb el “si los curas y monjas supieran la paliza que les vamos a dar…”? Un problema, aquest, el de trobar la música engrescadora, emotiva, que arribe, com deia Miguel Hernández: “a los cojones del alma”. Potser per això la Marsellesa continua fremint-nos la pell. Potser, segons diuen, les primeres accions dels bolxevics anaven acompanyades d’aquest cant. Sense anar gaire lluny, la interpretació al bar de Rick, en la pel·lícula Casablanca, encara té la força que ens posa la sal a la gola.

Del 25 d’abril de 1974, qui ja té una certa edat recordarà el desconcert o la prevenció davant de la notícia que uns militars portuguesos prenien el poder, i, encara més, amb el senyal radiat mitjançant una cançó. Parlem d’un any abans de la mort de Franco, que continuava afusellant ciutadans; gairebé tothom havia fet el servei militar i aquesta experiència el va posar en contacte amb un submón que existia en un altre de turistes en biquini, de revoltes obreres i estudiantils. Era molt difícil imaginar militars d’esquerres. Error, perquè n’hem tingut en la història d’aquest país; esborrats, és clar, per l’escriptura dels vencedors. Per exemple, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, contra Alfons XIII, afusellats i sense poder viure l’efecte del seu acte: quatre mesos més tard es va proclamar la II República espanyola. Tornem-hi: la sorpresa va ser, a banda que el colp d’estat s’enfilava cap a l’esquerra, que la cançó utilitzada era realment preciosa, “Grândola, vila morena”. Un estil de l’Alentejo, comarca de lluites i cooperatives, que José Afonso va transformar en un tema inoblidable; tant, que fa ben poc portuguesos del moviment “Que le den a la troica” entraren al seu Parlament i la van cantar. Fa goig veure’n les imatges. Com en uns altres parlaments, la policia desallotjà aquest testimoni de dignitat. Però la cançó continua amb tota la seua força. Té moltes interpretacions i en la xarxa es pot trobar la de la cantant Amalia Rodrigues amb orquestra. La “transició” portuguesa va tindre un inici ben diferent de la que anomenen espanyola: si més no, la gent va anar pels sinistres membres de la PIDE, policia política del règim. A Espanya, Felipe González va posar Ballesteros (antic membre de la BPS franquista) al capdavant de la també anomenada policia antiterrorista.

Curiosament, tres mesos després de la caiguda del dictador portugués Salazar, el 24 de juliol de 1974, es proclamava la III República Hel·lènica a Grècia, després de suportar, des del 21 d’abril de 1967, una dictadura infame i sagnant dels coronels d’aquell país. Paradoxalment (o no) aquell període va donar una quantitat de cançons enorme. I també, des de les revoltes contra la troica, aquestes cançons han tornat a cantar-se amb la mateixa força.

I què passarà per ací? Ja veurem. De moment tenim els avisos d’Andalusia. De nou la dreta impresentable de sempre agita tots els dimonis de sempre per tal de desestabilitzar qualsevol intent nou, com sempre. Una dreta, podem dir-ho, mil·lenària que no entra ni a colps al ritme del pas dels anys. Tan lligada als seus privilegis que els consideren indiscutibles, naturals, en el sentit de l’assignatura de Dret Natural que el beat Corts Grau va “ensenyar” a diverses generacions a la facultat de Dret de València. De moment podríem anar cercant una cançó, perquè de cançons n’hi ha en cada lloc d’Ibèria, que ens anime una mica, no és cert?