Cinc dècades de lletra impresa al carrer

En una reunió presidida pel cap de l’anomenat Sindicat Provincial del Paper i de les Arts Gràfiques, Joaquín Rodríguez de Dios, el dia 11 de març de 1966, es va adonar de “la cessió del polígon central de la plaça del Caudillo, en la part aprofitada actualment per a l’aparcament de cotxes” per a la celebració, del 23 d’abril a l’1 de maig, de la primera Fira del Llibre de València. Així ho anunciava el diari ABC, en la mateixa pàgina que informava de l’ampliació del Pont del Real, una mena d’avís que, 20 anys després, la Fira el creuaria per instal·lar-se als jardins del mateix nom a l’altra banda del Túria. El que sí que acollien els jardins l’any 1966 eren els Jocs Florals, perquè el Teatre Principal estava en obres.

Aqueix diari recordava la faena que es feia perquè tinguera “l’èxit que convé a la cultura del poble valencià”. Aquell any va ser el mateix que Manuel Fraga es va banyar a les aigües de Palomares i, 10 dies després de la gesta, va visitar les Falles. El diari Las Provincias xifrava en 700.000 els visitants a les Falles, tants que els hotels no donaren l’abast i es va haver d’habilitar sales de cine per a allotjar-los.

Però el titular sobre falles més cridaner va ser el que José Barberá, director de Jornada i president de l’Associació de la Premsa, va escriure en el seu diari: “Grave ofensa a Valencia. La revista ‘Fonorama’ insulta a los falleros y falleras valencianos”. I afegia: “El repulsivo artículo lo firma el corresponsal en nuestra ciudad, Eladio Ramos. Proponemos medidas y esperamos con impaciencia la reacción de la Junta Central Fallera”.

La polèmica estava servida al voltant d’allò que el sociòleg Antonio Ariño va anomenar “afer Fonorama”, en què el jove periodista Eladio Ramos (en aquesta revista pop nacional editada a Barcelona) criticava el conservadorisme de les falles, perquè, escrivia Ariño, “arremeten reiteradament contra els ye-yes i els melenuts, en suma, contra la irrupció de la cultura juvenil”. L’article parlava de l’“horda fallera” i d’“engendros falleriles”, a més de tractar els fallers en general de goluts, energúmens i aprofitats.

“És la celebració del llibre al carrer, això no ha canviat amb el temps”

José Barberá, pare de l’actual alcaldessa, proposà una querella, la retirada de la revista i, fins i tot, el desterrament de Ramos de València. “Els esdeveniments i pronunciaments es precipitaren”, conta Ariño, fins al punt que el 15 de maig, una setmana abans de la primera Fira del Llibre, Fonorama publicà una rectificació en la premsa local, però “el distribuïdor a València de la revista es negà a seguir repartint-la i el corresponsal rebé un nombre tan gran d’amenaces i anònims que preferí eixir de la ciutat”.

En aquest context d’intangibilitat fallera se celebrà oficialment la primera Fira del Llibre de València. El 1953 hi havia un precedent, però, una cita a la Glorieta organitzada per l’Institut Nacional del Llibre “dins del projecte d’externalització del certamen de Madrid”, puntualitzen des del Gremi de Llibrers de València.

La fira “és la celebració del llibre al carrer, això no ha canviat amb el temps”, constata José Campos, fundador de la llibreria Viridiana de València i participant com a llibrer des del 1970 en la Fira del Llibre de la ciutat, la segona més important d’Espanya, que enguany arriba a la 50a edició. Altres coses sí que han canviat, i molt.

El 1966 la fira constava de 31 parades. La del 2015 supera les 80, igual que la de l’any passat, però el rècord s’ha de buscar l’any 1999, que va arribar a les 107. José Campos recorda les seues primeres fires a la plaça de l’Ajuntament, a què acudia amb la seua oferta de llibres de filosofia i llengües clàssiques, que era la seua especialitat, al costat de llibreries com ara, recorda, Bello o Maraguat, actualment desaparegudes. Hi havia menys oferta, evidentment, i no recorda que se celebraren activitats especials o presentacions de llibres en aquell format inicial.

Anaven a la fira amb la voluntat de “col·laborar amb l’Agrupació de Llibrers i de vendre alguns llibres” entre la gent que hi acudia “per curiositat o a buscar obres actuals”. A la llibreria era diferent, perquè ho recorda com “un lloc de trobades no programades que es podien convertir fàcilment en tertúlies” dins de l’establiment. “Ara no és fàcil que es troben dos clients habituals en una llibreria per xarrar”.

Van ser durant els anys setanta que els llibrers patiren “constants atemptats de l’extrema dreta i grups antidemocràtics”, conten des del Gremi de Llibrers. En senyal de protesta, cent llibreries de tot el País Valencià tancaren el 29 de novembre de 1977. Aquell any, “moltes parades de la Fira que mostraven el mapa dels Països Catalans i la senyera quadribarrada patiren agressions dels grups violents anticatalanistes”, recorden.

En l’edició del 1978 alguns llibrers reberen anònims a les seues parades en què els amenaçaven de manera violenta; fins i tot, n’hi hagué, de parades, que foren cremades. No va ser el cas de Viridiana que, no obstant això, recorda el seu fundador, José Campos, sí que va patir pintades. A aquest veterà llibrer el va impressionar especialment la bomba que feren esclatar en la nova llibreria Lope de Aguirre, dos mesos després de la seua inauguració. Mai no va tornar a obrir.

Va ser en aquesta dècada que es va constituir l’actual Gremi de Llibrers de València, en extingir-se l’Agrupació Provincial del Comerç del Llibre, una comissió cultural que, dins d’aquesta agrupació enquadrada en la Central Nacional Sindicalista hereva del franquisme, organitzà la Fira l’any 1976, que va perillar per desavinences entre llibrers i editors per la complicada situació econòmica. Finalment van ser els llibrers els qui feren un pas endavant amb l’organització. El Gremi es constituí el 17 de novembre de 1977.

José Campos considera que el seu únic mèrit és “haver sobreviscut amb una modesta llibreria”, que quasi sempre ha tingut tres o quatre persones treballant i ara en té una al capdavant, la seua filla Cristina. Al fundador de Viridiana li agrada passar-se encara per la Fira de Vivers, “a molestar”, fa broma. Però l’edició que recorda amb especial intensitat és la que es va celebrar a la Llotja, perquè “va ser diferent” i li va agradar, ja que cada taula —no hi havia parades— es dedicava a un tema, que “és l’única manera que moltes parades no s’acaben assemblant les unes a les altres” i “tot es gestionava en comú”

La fira amb prou faenes va estar de passada per la Llotja del 1981 al 1983, per la iniciativa de Paco Camarasa, Paco Dávila i Elisa Sanchis, que estaven al capdavant del Gremi. També Gloria Mañas, actual directora de la Fira, recorda aquell moment de la Llotja com especialment rellevant en la seua història. Els llibrers atenien estands especialitzats i després tots “cobraven el mateix”, recorda Mañas; fins i tot, hi havia llibres que “només es portaven per a la fira”. “Va ser un canvi substancial, el millor projecte de Fira que hem tingut mai”, assevera, “però era un model de llibrers, a les editorials més potents no els interessava”.

El 1984 va tornar un any més a la plaça del País Valencià (abans del Caudillo i ara de l’Ajuntament) i, finalment, el 1985 es va traslladar a la que és la ubicació actual, els Jardins del Real, o Vivers, emulant la madrilenya, que també està associada a una zona verda, la del Retiro.

D’un any per l’altre van afrontar el repte d’allunyar-se del centre urbà i van passar de 39 parades a més de 60, que donaven cabuda a una trentena de llibreries, a més de diverses institucions i editorials. Per a la presidenta del Gremi de Llibrers d’aleshores, Candelaria López Quiles, “els avantatges d’ubicar-la a Vivers” tenien “més pes en la balança que els possibles inconvenients”.

Per començar, el recinte va estrenar aquell any una sala d’actes per a conferències o taules redones a l’antic restaurant de Vivers. La primera taula redona de la Fira va tenir per objecte l’editor valencià Fernando Torres, mort feia uns mesos. En la segona, al voltant de la literatura infantil i juvenil al País Valencià, hi havia Rosa Serrano, Empar de Lanuza, Carme Miquel, Vicent Pasqual i Carles Cano. Aquest últim escriptor presentava aquell any Pericot Rodaire Voltamón, amb dibuixos de Paco Giménez, i des d’aleshores no recorda haver faltat a cap fira; de fet, enguany hi presenta tres projectes. “Molt sovint, he fet contacontes, activitats d’animació a la lectura o, fins i tot, exposicions de poesia visual”, assegura.

“El lloc és fantàstic i la fira ha anat creixent o decreixent segons les circumstàncies i el pressupost”, recapitula. “Abans, per exemple, hi venien de vegades contacontes, fins i tot de Galícia, ara no”. Cano recorda que la seua primera experiència en la Fira, però, va ser pocs anys abans, encara a la plaça del País Valencià, com a finalista del primer premi Enric Valor, que organitzava la Federació d’Entitats del País Valencià. El guanyador havia estat Tres i no res en la boca d’un drac, de Marisa Lacuesta i Miguel Calatayud. No s’ho creia, “fixa’t que en el jurat hi havia Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés i Marc Granell”, explica. “Aquell any vaig firmar un llibre”, recorda amb humor.

Enguany, la campanya

“Crec que l’esquema s’ha mantingut en el temps”, valora l’il·lustrador Paco Giménez, al qual enguany li toca el disseny del llibre de l’aniversari, que es publicarà al setembre, previsiblement. “Potser una diferència és que, amb el temps, ens hi hem implicat més els col·lectius participants”, apunta aquest membre destacat de l’Associació de Professionals de la Il·lustració Valencians, que s’incorporà el 2006 a la Fira i organitza anualment una exposició temàtica i el concurs per al cartell del certamen.

El focus d’interés s’han modulat, però les inquietuds bàsiques no han canviat molt, com es pot comprovar en aquestes declaracions de Mario Serrano, president del Gremi de Llibrers el 1989, en la revista Papers: “la demanda de parades s’ha incrementat, però les vendes de la Fira mai no són extraordinàries ni serveixen per a salvar una mala trajectòria”. Els llibrers estaven embolicats aleshores en una campanya de promoció de les llibreries com a llocs insubstituïbles en la venda de llibres, davant de la competència creixent de grans superfícies i quioscos, o la venda directa de llibres de text.

Enguany, en el curs del 50é aniversari, la campanya se centra a implicar la societat i les forces polítiques en un pla de foment del llibre i la lectura, en què també estan implicats l’Associació d’Editors del País Valencià, que es constituí el 1990 i que començà a participar activament en la Fira com a expositor sota la presidència de Francesc Ferrer.

La Fira continua sent “només una ajuda econòmica, fins que arriba el setembre”, recalca Cristina Campos, timonera única de Viridiana i membre de la directiva del Gremi actual. Si se li pregunta què representa la fira per a ella, que acudeix puntual a la cita des de principi de segle, la resposta —ella no ho sap— no és tan diferent de la son pare. “És una manera de traure els llibres al carrer i que la gent els veja i s’hi acoste sense necessitat de tancar-se en un lloc”, diu la llibrera després de pensar uns segons. I, a la fi, afig, “és una demostració del moment en què a València la cultura ix al carrer, la gent hi acut al seu encontre”.