El drama de la lluerna

Refent un vell marge de pedra seca descobresc una lluerna. Segurament hi estava amagada, hivernant, esperant que passaren els dies més freds de l’any. O potser hi anava buscant caragols, que és la seua font primària d’alimentació. Es tracta d’una femella, una bestiola estranya, amb el cos segmentat amb anells, i l’aspecte de cuc. Tan sols les sis potes de davant permeten identificar-la amb els insectes. Molta gent les mata pensant-se que és un animal perniciós, amb aquell cos que fa ziga-zaga i que avança amb una certa dificultat, arrossegant un abdomen llarg i mòrbid. Alguns li tenen fàstic, a la lluerna, fins que els dius de què es tracta. Perquè precisament en els darrers segments d’aquell abdomen la lluerna fabrica la llum, en aquell màgic i fortuït espectacle que és la bioluminescència. Resulta difícil imaginar per quins viaranys evolutius aquest insecte va arribar a aquesta estratègia, per quins jocs de l’atzar i la necessitat va aconseguir fer llum. Una llum verdosenca, tímida, però que resulta suficient per a atraure els mascles. La llum de la lluerna és el cresol posat a la porta de casa avisant l’enamorat de la seua disponibilitat per a festejar. En els països tropicals, on coexisteixen diverses espècies, cadascuna fa un tipus de llum diferent, per a no marejar els sol·lícits pretenents. És un pas més en aquest camí infinit de l’evolució: senyals de llum a la carta. Mentre refaig el mur pense en això i altres coses, mentre la lluerna avança per la meua mà. Està freda i, comptat i debatut, és un insecte lleig. Els mascles, voladors, tot i que una mica maldestres, s’enlairen a la cerca de la llumeneta, que la femella emet des del seu amagatall, traient tan sols la cueta. Aquesta no necessita volar, amb el llenguatge de la llum en té prou. Qui s’afanya és el mascle, i qui s’exposa a què se’l menge una rata-penada. Tanmateix, la sènia de la vida és complexa i ondulant. La contaminació lumínica ha fet que aquesta espècie siga cada vegada més i més infreqüent, i que tan sols puga subsistir ben lluny dels nuclis urbans. La nit cada vegada és menys fosca, i la llum de la lluerna es fa més i més invisible. Els mascles volen buscant-la, però no la veuen, eclipsada per faroles i il·luminacions urbanes. El que era una estratègia evolutiva infal·lible s’ha convertit en un atzucac de quasi impossible solució. Aquest és el drama de la lluerna.