Malalts d’imatges

La seua aventura va començar anys enrere, a la Facultat de Belles Arts de València; Fernando Domínguez i Teo Guillem, dos estudiants atrets pel Photoshop i les noves eines digitals, decideixen unir voluntats creatives i futurs horitzons professionals. Per als seus primers projectes, encara de caràcter amateur, es bategen com a Dvein, un nom una mica misteriós i que els identificarà a partir d’ara com a tàndem creatiu. Una estada a Alemanya i un workshop d’allò que s’anomena After Effects —edició de gràfics digitals en moviment— i de realització 3D, acabaran sent determinants en la seua orientació professional. L’equip creatiu es completarà més tard amb l’entrada d’un “tercer home”, Carlos Pardo, i el definitiu camí de la professionalització.

“En realitat sempre hi ha hagut una certa confusió pel que fa a l’hora de definir-nos”, assenyala Teo Guillem. “Fins i tot nosaltres hi hem dubtat, perquè el nostre origen és el disseny, d’ací hem partit; més tard vam passar a animar aquests dissenys i ara, més enllà d’aquesta faena d’animació, produïm tots els aspectes de l’audiovisual”. “Pensem —diu Carlos— que allò que millor defineix la nostra faena és el fet de ser directors. Treballem amb imatge real i gràfica, però al final allò que fem són pel·lícules, ja siguen per a la publicitat o per al cinema”.

Des de Barcelona, residència professional de l’estudi, Dvein ha aconseguit captar l’atenció de marques com Diesel, Converse, MTV o National Geographic, que han comportat un aparador internacional per als seus projectes creatius. “El client estranger, a diferència de l’espanyol, té més cultura o educació en aquests tipus de treballs que fem nosaltres”, diu Teo Guillem. Un moment decisiu en la seua trajectòria professional i creativa va ser el seu pas per Prologue Films, l’estudi situat a la ciutat de Los Angeles del creador gràfic Kyle Cooper, l’autor, entre altres, dels celebrats títols de crèdit de Seven (David Fincher, 1995). “Per a nosaltres va ser el millor que ens podia passar en aquell moment”, diu Teo. “Nosaltres —continua— encara teníem una certa ment o esperit d’estudiants i necessitàvem aprendre a fer bé la nostra faena”. “Tot allò va ser molt exigent i va ajudar a forjar els valors sobre els quals ara se sustenta Dvein”. I afig: “Podríem dir que allà vam conéixer i aprendre tant les coses positives com les coses negatives d’una industria que desconeixíem”.

Després d’una etapa en forma de triumvirat creatiu, que va coincidir amb la posada en marxa i l’assentament del projecte, l’equip directiu ha quedat ara a les mans de Teo Guillem i Carlos Pardo com a duo creatiu. “La nostra manera de treballar sempre ha estat col·lectiva; fins i tot si el projecte està fet només per un de nosaltres, sempre firmem com a Dvein”, assenyala Carlos Pardo. “És possible —continua— que, per a determinats treballs, l’un siga millor que l’altre, però allò que ens defineix és una manera de fer col·lectiva, on tots donem suport a tots”.

Els seus treballs han estat titllats molt sovint de foscos, una identificació que, en forma d’ADN, ha acabat encobrint o desdibuixant una mica les seues produccions. “Parlar d’ADN és una mica perillós, perquè t’acaba etiquetant”, diu Teo. “És cert que durant un temps nosaltres vam dir que érem foscos; també es va dir que érem orgànics i, és clar, no hi havia manera que ens arribaren projectes una mica més lluminosos o divertits”. “Aquestes coses acostumen a passar —comenta Carlos— i és per això que la nostra política creativa sempre ha estat la de fer cada any un projecte més personal per a mostrar cap on podia anar la nostra faena, i això ens ha permés evolucionar”. I assenyala: “Ara, a la vista dels nostres projectes, pense que ja no se’ns pot etiquetar exclusivament de foscos o orgànics, encara que alguns dels nostres treballs continuen en aquesta línia”.

“Tots sabem que la rellevància d’un vídeo en Internet és una cosa molt efímera”, assenyala Teo Guillem a propòsit d’aquest maremàgnum visual que ha suposat la xarxa. “De totes maneres, em sembla que, malgrat aquesta urgència o fugacitat, no ens hem de deixar arrossegar per aquesta voracitat iconogràfica”, diu. “Nosaltres —comenta Carlos— aquestes coses ens les mirem amb cautela i mai no hem fet cas d’aquesta figura, quasi mítica, que és el creador coolhunter o cercatendències, el que sempre ha d’estar a l’última moda, atrapant l’ultima tendència; per contra, pensem que hem de saber treballar amb allò que tenim sense deixar-nos influir d’una manera excessiva”.

“La nostra manera de fer sempre passa, primer de tot, per treballar les idees i, després, ja vegem com s’han d’aplicar les eines de les quals disposem”, comenta Teo Guillem sobre la metodologia de l’estudi. “Encara que semble mentida —continua— i a la vista dels nostres projectes, considerem la nostra faena com a artesanal”. “No treballem d’una manera que podríem anomenar hipertecnificada o similar, malgrat que les nostres produccions ho necessiten en última instància”, diu Carlos Pardo. “Darrerament hem procurat que hi haja un equilibri quasi perfecte entre allò real i allò generat, i això ens agrada, ja que treballar només amb 3D produeix una cosa freda i massa distant la majoria de les vegades”.

“Podríem dir que ara se’ns ha passat una mica la fascinació inicial per les noves eines digitals i les anem assimilant, treballant, simplement com a eines”, assenyala Teo Guillem. “Només cal donar una ullada als altres estudis, a les coses que hi ha per Internet, i tot el món mescla animació tradicional amb 3D, stop-motion amb captura de moviment, impressions 3D... D’alguna manera, és una mena de retorn a una cosa més artesanal”. “Nosaltres —continua Carlos— som partidaris d’aquesta manera de fer, perquè està en els nostres orígens, i per això fugim de la perfecció, perquè no és real”.

“La gran revolució ja s’ha produït; ara allò que vivim són les repliques, petites repliques en forma d’una nova càmera, d’un nou programari, d’una nova xarxa social...”, assenyala Teo Guillem sobre el present tecnològic. “En els últims deu anys ha canviat tot; ara tu realitzes la teua pel·lícula, la produeixes i la distribueixes penjant-la en YouTube o Vimeo; el que caldrà veure és què passa amb la generació digital, amb els que han nascut amb tota la revolució tecnològica en marxa, els xiquets que tenen ordinadors i connexió a Internet des que aprenen a caminar i passen el dia fent vídeos amb els mòbils o les càmeres. La cosa promet ser apassionant”