Els ibers ‘valencians’, del mite al ‘kitsch’

El 1908, en plena Renaixença valenciana, Teodor Llorente va escriure: Fills del gloriós Lucentum! Fills de l’hermosa Edeta! / Formem un estret rogle; donem-se bé les mans. / De la unió naix la força, i ella el valor completa: / jurem ser per a sempre tots uns, tots valencians. Tradicionalment, tant el nacionalisme espanyol del XIX, la Renaixença i el regionalisme valencians (fins i tot quan encara no hi havia evidències arqueològiques) com el franquisme, van recórrer als ibers per demostrar una pervivència identitària que travessava els segles. Però, i ara? Quina és la imatge i l’ús que se’n fa després de dècades d’investigacions sobre aquesta cultura datada entre els segles VI i II abans de la nostra era? Les exhaustives excavacions a jaciments com els d’Edeta (Llíria), la Bastida de les Alcusses (Moixent), la Serreta (Alcoi) o Kelin (Caudete de las Fuentes) han desterrat aquells mites fundacionals del poble espanyol o valencià?

A aquestes preguntes intenta respondre l’arqueòleg Tono Vizcaíno amb la seua tesi doctoral Íberos, públicos y cultura de masas. El pasado ibérico en el imaginario colectivo valenciano, dirigida per les professores Carmen Aranegui i Consuelo Mata. “L’objectiu ha estat veure com s’ha imaginat, s’ha percebut i s’ha utilitzat el passat iber al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia del 1982 fins ara”, diu Vizcaíno, que ha repassat els mitjans de comunicació, ha fet enquestes a peu de carrer i ha estudiat els usos més enllà dels àmbits històric i cultural, com ara el polític, el comercial i el festiu.

Per mitjans de comunicació Vizcaíno entén tot producte i suport en què s’ha representat el món iber: llibres de text i de divulgació general, còmics i novel·les, cromos, revistes populars d’història i arqueologia, documentals de televisió i, fins i tot, blogs i missatges de Facebook i Twitter. “En general”, explica, “ la imatge construïda continua determinada per la visió que dels ibers tenien els cronistes grecs i romans”. “No s’ha actualitzat el coneixement arqueològic, no hi està present”, adverteix, “i això és un problema, perquè la visió dels clàssics és molt parcial i interessada per qüestions polítiques, per això els veien com un poble primitiu, bàrbar, guerrer”.

I esmenta, per exemple, les novel·les El último guerrero, de Teresa Jové (1986), El Guerrero de La Serreta, de Miguel Lucas Cantó (2009), o Rey Lobo, de Juan Eslava Galán (2010), i molts còmics que se centren en l’aspecte bèl·lic, l’heroïcitat i la resistència davant l’invasor, on es destaca la masculinitat amb la figura estereotipada del guerrer o mercenari, “tot i que arqueològicament sabem que els ibers no tenien exercits professionals, les muralles no es construïen per a defensar-se i, primordialment, eren agricultors i artesans”.

Curiosament, aquests estereotips bèl·lics ben divulgats no han arrelat massa en la població. En les enquestes fetes per Vizcaíno, l’agricultura s’identificava com l’activitat més característica dels ibers amb un 33%, seguida pel comerç (22%), la guerra (17%), i l’art (16%). “És a dir, se’ls imaginen com un poble fonamentalment agrícola i comerciant”, adverteix l’autor.

Aquesta percepció agrícola, però, “està relacionada directament amb la mateixa identitat valenciana, on l’agricultura constitueix un dels puntals essencials de l’imaginari simbòlic construït des del segle XIX”, subratlla. Una de les proves gràfiques d’aquesta identificació es pot trobar al Parc Ceràmic d’Història Valenciana de Manises, on hi ha diversos taulers que representen episodis històrics amb l’ajuda dels protagonistes del còmic Pumby, obra del dibuixant Josep Sanchis Grau. “La part ibèrica”, descriu l’arqueòleg, “mostra una autèntica fusió de les icones ibèriques, com la Dama d’Elx i el Guerrer de Moixent, amb els principals referents de la identitat valenciana: la barraca, l’Albufera, la dolçainai la fallera”. Referents, és clar, de València ciutat i l’Horta. “És il·lustratiu”, afig, “el fet que a València, focus de projecció d’aquesta imatge estereotipada, es done el percentatge més alt d’identificació dels ibers amb l’agricultura, amb un 42,3%”. Aquesta percepció, però, va minvant a Castelló (34,6%), Alacant (33,8%), Sagunt (29,5%) i Elx (25,6%).

La tradició dels segles XIX i XX, que atorgava al món iber un caire de genuïnitat i puresa que legitimava la identitat dels valencians en el temps, ha estat, segons Vizcaíno, impulsada també als anys 80 i 90. “Des de la recentment estrenada autonomia va haver un interés per popularitzar-los mitjançant publicacions divulgatives, tant des de les instàncies oficials com des d’entitats privades (especialment caixes d’estalvi i periòdics) i associacions”, publicacions en les quals es parla literalment ‘d’ibers valencians’ i se’ls localitza sobre el mapa autonòmic actual. “Com que es tracta d’una cultura antiga, amb nom i elements propis i un desenvolupament previ a l’homogeneïtzació romana […], els ibers ac­tuaren com a garants d’una llarga trajectòria històrica”, es llig en la tesi de Vizcaíno.

Les disputes identitàries, és clar, també mantenen la cultura ibèrica com a ostatge. Mentre el regionalisme valencianista ha emprat indistintament la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent com a icones pròpies, el nacionalisme valencianista ha escollit el Guerrer, atés que, segons l’autor de la tesi, “la Dama ha actuat més com a emblema del nacionalisme espanyol”. D’altra banda, un dels sectors més extrems de l’anomenat blaverisme incorpora l’essència ibera com a distintiu “d’un nacionalisme anticatalanista i antiespanyolista”, explica Vizcaíno, “i fins i tot alguns noms i icones ibèriques han estat utilitzats per grups neonazis, com és el cas del Frente Saiti”.

D’altra banda, “un sector nacionalista de caire catalanista ha buscat establir el passat com a vincle entre el País Valencià o Catalunya, ja que es tracta d’àrees d’expansió de cultura ibèrica”, diu l’autor, que també constata que en diversos blogs i fòrums digitals es proposen noves demarcacions territorials per a substituir les províncies basant-se en el llegat iber, com ara l’Edetània per a la zona de València i Contestània per a la d’Alacant, o bé Diània o Saitibèria per a les anomenades Comarques Centrals.

Les icones com la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent són fonamentals en el discurs identitari i suporten una càrrega ideològica afegida. Revisant les falles, per exemple, Vizcaíno menciona el monument de la plaça de Marià Benlliure del 1929, que representava la valenciana Pepita Samper, la primera Miss Espanya, vestida de fallera asseguda als peus d’una gran Dama d’Elx, com una exaltació de la bellesa de la dona valenciana del passat i del present. Sis dècades després, la falla Bailén-Xàtiva reproduïa el 1987 una Dama d’Elx sobre la qual es recolzava el Palleter, l’heroi popular per excel·lència de la València moderna. Ben nombrosos han estat també els ninots del Guerrer de Moixent.

Significativament, en les enquestes fetes per Vizcaíno, el Guerrer de Moixent està absent de l’imaginari col·lectiu a les ciutats d’Alacant i Elx, en part perquè “l’essència ibèrica l’assumeix la Dama d’Elx per qüestions de proximitat”, però també “perquè el Guerrer de Moixent ha estat utilitzat sovint com a símbol d’una valencianitat en què territorialment preval la ciutat de València i lingüísticament domina el valencià (enfront del castellà), fet que pot haver despertat un rebuig a la zona alacantina”, explica l’autor. Així, a València capital, un 66’7% dels enquestats vincularen el Guerrer a l’essència ibera, mentre que a Alacant només un 10’4% el reconeixia.

Les faenes arqueològiques també ofereixen un nou repertori iconogràfic en l’activitat econòmica, turística i festiva. A Moixent, on predomina la producció de vi, hi ha molts cellers que aprofiten la icona del Guerrer, l’alfabet iber i altres representacions “per a buscar la diferenciació, al·ludint al passat com un garant de tradició, de qualitat artesanal allunyada de la producció massiva i estandarditzada”, apunta Vizcaíno. En aquesta localitat de la Costera se celebra anualment l’Outlet Running Trail, una carrera de muntanya (l’anomenat Recorregut del Guerrer) que es promociona amb la figura d’un soldat iber i el lema “Trau el Guerrer que portes dins”.

Per descomptat, a Elx hi ha nombrosos establiments i marques comercials que aprofiten la figura de la Dama per a vendre mercaderies diverses, des de dàtils fins a lleixiu, però també joies i productes de moda i bellesa, perquè “atorga distinció i evoca una activitat mil·lenària i artesana”, diu Vizcaíno. L’ús de la Dama arriba a tenir un punt kitsch quan està present a tot arreu: a les botigues de records, a les cases damunt de l’aparell de televisió o penjades a la paret com si es tractara d’una Mare de Déu, o en un altaret de l’ermita de Sant Cristòfol d’Alcoi, on la Dama d’Elx comparteix veneració amb un sant Pancraci i un Cor de Jesús, tot ben adornat amb flors de plàstic.

Un exemple de la folklorització moderna dels ibers com a mite fundacional l’aporta Guardamar. El 1987 es va trobar una figura femenina a la necròpolis del Cabezo del Lucero i l’any següent es va institucionalitzar una cerimònia dins de les festes patronals, amb el nomenament d’una Dama de Guardamar com a reina de les festes i una recreació teatral a l’aire lliure. Si no n’hi ha, de tradició, se n’inventa.