La crònica il·lustrada

Ja fa temps que la Guerra Civil Espanyola i la crònica més amarga de la postguerra s’han colat en l’argumentari del còmic com a matèries primeres. Dibuixants i guionistes no deixen de mirar cap a la història més recent o s’atreveixen a utilitzar temes fins ara poc comercials o arriscats per al còmic. Un compromís amb la memòria històrica per a un gènere en evolució i a la recerca de nous lectors. “El gènere ha evolucionat i, per fortuna, ho continuarà fent”, diu el dibuixant i pioner del còmic contemporani valencià, Miguel Calatayud. Aquests dies el creador gràfic exposa una mostra ben àmplia dels seus treballs a la sala d’exposicions de la Llotja Sant Jordi d’Alcoi. “Abelleix contar la història recent i allò que per a un cineasta suposa un treball col·lectiu de gran envergadura; tot començant pel finançament, l’autor de còmic té prou de disposar d’una idea i utilitzar les seues senzilles i habituals eines”, comenta Calatayud.

L’any 2008 Pablo Auladell publicava Soy mi sueño —amb guió d’Hernández Cava—, una història ambientada en la Segona Guerra Mundial que reflexionava sobre la perversió dels ideals i la seua transformació en règims de terror i totalitarisme. Al seu parer, aquestes temàtiques “no són tan noves” i serien “la conseqüència natural del procés de captació d’un públic adult pel còmic que es va produint des de fa anys”. “Hi han entrat —assenyala Auladell— temàtiques i gèneres, com passa en la literatura o en el cinema, que interessen a aquest públic adult”. I apunta: “Potser més que parlar d’una tendència, hauríem de parlar d’una nova manera de narrar i de dibuixar que ja estava present en autors com Tardi, Felipe Hernández, Giardino, Cava, etc., i que ara ha trobat un camp més favorable, s’ha trobat un nou tipus de lector”.

“Em sembla que hauríem de parlar de maduresa, tant pel que fa al gènere com pel que fa als autors”, diu Sento Llobell. “Abans érem col·laboradors gràfics en revistes periòdiques, una cosa que estava molt bé, però les publicacions a poc a poc han anat desapareixent, i el mateix mercat ens han transformat en novel·listes gràfics, amb més llibertat pel que fa a temàtiques i expressions personals”. Prop de tres anys ha treballat la seua novel·la gràfica Un médico novato, guardonada amb el Premi Internacional FNAC Sins Entido, ambientada durant la Guerra Civil Espanyola i amb un argument que parteix d’una història familiar. “Era un projecte que volia dur a terme fa molt de temps, però que demanava invertir molta energia i temps. Tenia el testimoni de la Guerra escrit pel meu sogre Pablo Uriel, un manuscrit titulat No se fusila en domingo, que m’havia colpit i que volia traslladar al dibuix”. “La meua intenció —assenyala Llobell— era difondre les idees de Pablo a un públic més jove gràcies a un mitjà com el còmic”. El dibuixant, que ja té a punt la segona entrega, Atrapado en Belchite, que es publicarà coincidint amb la pròxima Fira del Llibre, prepara la tercera i última part de la història, encara sense títol, que veurà la llum el 2016. “Ha estat una experiència com a artista molt emotiva que m’ha fet créixer pel que fa a la meua manera de narrar”, comenta sobre el seu treball gràfic.

Obres com Los surcos del azar, sobre els combatents republicans espanyols en la Segona Guerra Mundial, o El invierno del dibujante, la postguerra espanyola vista des dels dibuixants de l’editorial Burguera, han situat Paco Roca en un lloc de referència en aquest nou paisatge del còmic. “El meu acostament a aquest tipus de temàtiques té l’origen en el meu propi desconeixement, a pesar que es diu que hi ha una saturació de temàtiques sobre la Guerra Civil i el franquisme, cosa que al meu parer no és certa, continuem sent molt ignorants pel que fa a la nostra història recent”. Per a Roca aquesta evolució del gènere respon a “un interés per la història pels nous autors que ara tenen l’oportunitat de reprendre determinats temes”. “Cada generació i cada autor fan la seua pròpia revisió de la història; ja siguen novel·listes, cineastes o autors de còmic, acaben trobant-se amb la Guerra Civil o el franquisme”, diu Roca. I assenyala, com una de les claus, la llibertat creativa. “A diferència d’altres mitjans audiovisuals com el cinema, el còmic té una producció molt barata i això li permet endinsar-se en temes ‘maleïts’, com els relacionats amb la memòria gràfica”. I apunta sobre futurs treballs. “Tot i que continua sent un tema que m’interessa, les pròximes obres segueixen altres camins, encara que tinc guardada una història ambientada en la Guerra Civil que espere fer en un futur no molt llunyà”.

Si hi ha una persona que coneix de prop i en profunditat les transformacions del còmic és Paco Camarasa, l’editor d’Edicions de Ponent, l’altaveu gràfic d’una bona part dels creadors espanyols de les últimes dècades. “Avui l’autor, siga dibuixant o guionista o les dues coses, no té cap problema a enfrontar-se amb qualsevol temàtica, i aquest interés per la història recent no respon a cap moda o fenomen, diguem-ne, revival, sinó que és producte de la necessitat d’interrogar-nos sobre el nostre passat i buscar respostes. I el còmic també vol ser un reflex d’aquest moment de la societat”. Entre les darreres obres publicades per l’editorial hi ha el Paseo de los canadienses, de Carlos Guijarro, ambientada en un tràgic episodi de la Guerra Civil a Màlaga, i, en preparació, una història sobre la figura del revolucionari mexicà Emiliano Zapata a càrrec del dibuixant Elias Taño, responsable, entre altres projectes, del celebrat fanzín Arròs negre. “Cal buscar —diu Taño— els recursos més didàctics, més contemporanis i accessibles a la població.”

“Mentre els grans mitjans —assenyala Taño— estan sota el control dels grans poders econòmics i empresarials, sempre ens queda el tebeo o, com en el meu cas, el fanzín per a contar històries que ens entretinguen i ens facen pensar en el que som i en els seus perquès en la història”. Històries com la persecució dels sindicalistes a la València dels anys 80, la “Marxa negra” dels miners o l’entrada de les milícies republicanes al París ocupat, han estat visualitzades per Elias Taño en els seus tebeos. “Sempre buscant les raons —comenta el dibuixant— que van provocar aquests fets o processos històrics, si vols, més a prop del còmic polític que del còmic social”.

L’aparició de la novel·la gràfica ha servit de vehicle expressiu en aquest nou paisatge temàtic i narratiu. Per al guionista de còmics Alejo García Valdearena el boom de la novel·la gràfica respon a noves formes de comercialització. “Ara els que manen són les grans superfícies que tenen necessitat d’un format nou, de llibres voluminosos per a les seues prestatgeries, llibres cars destinats a un públic amb un perfil de lector que té ‘curiositat cultural’”. I afig: “I d’altra banda, els autors que històricament s’han vist sotmesos a restriccions severes de format i de nombre de pàgines, ara, gràcies a la novel·la gràfica, troben una gran llibertat per a abordar qualsevol tema i, és clar, estan encantats”. “Som més conscients —diu Sento Llobell— de la nostra obra que les generacions anteriors de dibuixants i ara ens hem situat més a prop de la literatura i de les editorials no necessàriament especialitzades en còmic”. I afig: “No obstant això, tampoc no estic segur que aquesta siga la direcció més beneficiosa per a les narracions gràfiques, però això és el que tenim i així estarem fins al pròxim tomb del mercat”.

“Allò que ara sembla nou —comenta el dibuixant Pablo Auladell— no és tan nou. El que passa és que als autors que des de fa anys treballem en la creació d’un còmic vertaderament adult i per a adults se’ns etiquetava de gafapastas i intel·lectuals”. D’altra banda, Miguel Calatayud assenyala la llibertat creativa de la que sempre farà ús el creador gràfic a l’hora de visualitzar la història. “El dibuixant Javier Sáez, en el seu àlbum Extraños, ha utilitzat la figura de l’actor de cinema de terror Vincent Price com a presentador dins d’una obra que és un tribut amorós al cinema i als seus personatges fantàstics”.

“Pense que és positiu —assenyala Valdearena— per als autors i per a la indústria en general que el còmic haja guanyat aquest territori nou, que, de fet, tan sols és nou per al gran públic, i gràcies a obres com Maus o Los surcos del azar s’han pogut fer lectors nous que mai no havien llegit un còmic”. “Personalment —diu Sento Llobell— em sembla que és necessari difondre amb veracitat la memòria històrica del nostre país, perquè encara ara la dreta continua volent ocultar que fa huitanta anys es va idear i dur a terme un holocaust a Espanya que encara no s’ha reconegut”. I conclou: “És l’esglaó que ha aconseguit pujar, i amb bastant esforç, el tebeo en el seu llarg viatge de revelar i posar en relleu el seu gran valor pedagògic”.