El passat sempre truca dues vegades

L’última novel·la de Javier Cercas, El impostor, basada en l’astoradora peripècia d’un personatge real, el fascinador, execrable i profundament enigmàtic Enric Marco (un mentider compulsiu que, entre altres coses, arribà a ser president de l’Amical Mauthausen i portaveu dels deportats espanyols als camps nazis sense haver-ne estat mai tancat en cap) té la peculiaritat de no ser exactament una novel·la, sinó un relat real, tot i que inclou un capítol de ficció –degudament senyalitzat- que, com sol passar amb la ficció, és un dels més veraços, o el que més, d’un llibre que ho és molt tot ell. Més que una novel·la, és una biografia, un gran reportatge, un gruixut assaig interpretatiu, i també, o sobretot, les dilatades actes d’un judici sense veredicte inapel·lable (perquè Cercas, cervantí com és, sap que, en un llibre, no ha d’haver-hi més jutge que el lector). O tot això alhora. En realitat, escatir a quin gènere pertany El impostor no té cap importància. Ja va dir Rafael Dieste que els gèneres es defineixen pel seu centre, mentre que els marges exuden llibertat. I aquest llibre que ens planteja l’enigma d’un personatge empresonat en el seu propi laberint, excuda llibertat per tots els porus.

El impostor no és una novel·la, però Enric Marco sí que és un personatge novel·lesc (tant o més que Vidocq, o que Cagliostro, o qualsevol altre insigne inventor de la seua pròpia biografia). Nascut en un manicomi, va tindre una infància deplorable i una adolescència agitada; va participar com a soldat en la guerra civil quan encara era una criatura; després va anar a treballar com a voluntari a l’Alemanya nazi i allí va ser jutjat per xerrar massa. Va passar un temps a la presó preventiva de Kiel i el van absoldre. Tornat a Espanya, portà una vida grisa assaonada per algunes calaverades puntuals. Va abandonar dues esposes amb fills i el van tornar a tancar una temporada curta, ara per delinqüent. Durant la Transició, amb una barreja increïble de mitges veritats i mentides senceres, es va inventar un passat d’heroic combatent antifranquista en la guerra i en la clandestinitat i va arribar a ser secretari general de la CNT. No content amb això, es dedicà a propalar que havia estat deportat al duríssim camp de Flossenburg, on havia plantat cara als SS com si res i havia sobreviscut. En qualitat de víctima i de representant de les víctimes de la barbàrie nazi va fer un discurs al Congrés que va fer plorar a llàgrima viva als senyors diputats i també li donaren la Creu de Sant Jordi. El seu currículum de trapatroles professional és molt més ampli, però amb això n’hi ha prou. Al seu costat, el petit Nicolás no és més que un aprenent sense solera ni imaginació: un pur zero a l’esquerra.

I tothom s’ho va creure (o quasi tothom), fins i tot ell. El llibre de Javier Cercas investiga l’estranya paradoxa d’algú que no pot deixar de mentir mai –encara ara- perquè la mentida és l’única veritat que sap viure. També investiga la societat en què això va passar, i a més reflexiona amb molta lucidesa sobre qüestions com la transició espanyola, la memòria i la història, i, sobretot, la mentida, la veritat i la ficció, és a dir, sobre els espinosos punts d’intersecció entre la mentidera veritat d’Enric Marco i l’art del novel·lista. Javier Cercas té tota la raó del món quan escriu que parlar de memòria històrica és fer un oxímoron –una contradicció en els termes-. La memòria és subjectiva. Cadascú té la seua. La memòria pot ser una pedra en la paret de la història, però és una pedra solta que requereix de moltes altres pedres i de l’argamassa de la generalització, la documentació, el contrast i l’aspiració a l’objectivitat que les fixe i aferme. La història és de tots i de ningú en concret, i més que amb records es construeix amb fets.

La història és de tots i de ningú en concret, i més que amb records es construeix amb fets

La qüestió de la veritat, la mentida i la ficció és més complexa. Com repeteix Cercas, la primera regla de convivència entre éssers humans és dir la veritat. Ningú consenteix de ser enganyat sense disgust, i una societat regida per la mentida sistemàtica seria –o pot ser- un malson. Amb tot, hi ha la mentida piadosa, la mentida diplomàtica o útil i la mentida necessària per a la vida, que deia Nietzsche. Enric Marco podria ser un heroi nietzscheà una mica vergonyant, però plausible. La relació de la mentida amb la ficció és d’una altra classe. D’acord amb una àmplia bibliografia que exemplifica un títol de René Girard, Cercas sosté que la mentida novel·lesca es justifica perquè és imprescindible per a arribar a la veritat literària. El novel·lista aconsegueix expressar amb la ficció una veritat polièdrica: fugissera, fonda, ambigua, contradictòria, irònica i elusiva; una veritat moral –i vital- que no podria dir-se de cap altra manera. I té raó, perquè la imaginació assistida per la intel·ligència pot revelar capes de l’enigma humà que no estan a l’abast d’uns altres instruments.

Però també es pot sostindre que, en el fons, un novel·lista no menteix mai. Un lector soberg pot arribar a pensar, en acabar el llibre, que coneix millor Anna Karènina que l’autor de la novel·la. El que no pot dir és que l’autor l’haja enganyat. Mentre Tolstoi escrivia la novel·la, Anna Karènina era i feia i sentia el que ell deia que era i feia i sentia, i no res més (ni menys). La potestat que l’autor té sobre els seus personatges és absoluta, però té aquesta limitació: no pot mentir sobre ells. Tot el que escriu que fan, ho fan immediatament. I els lectors ho sabem, per molt que juguem a oblidar-ho. Una novel·la és un joc, que podem jugar molt seriosament, i amb passió i tot, però un joc. Mentre juguem, podem ser indis o vaquers, podem travessar la jungla, cavalcar en una canya o ser el mateix Napoleó, i podem aprendre moltes coses –en primer lloc sobre nosaltres mateixos-. De fet, els jocs serveixen per a aprendre, potser més que res. Mentre vivim vides vicàries, aprenem a viure la vida. Però el joc s’acaba, tard o d’hora, i ens reintegrem al món de cada dia sense oblidar el que hi hem aprés. Com la diferència entre somni i vigília, la que hi ha entre joc i realitat és difícil de precisar, però tots la coneixem. Segurament, és una de les primeres coses que aprenem a distingir bé (per això podem llegir novel·les i veure pel·lícules de tota mena sense greus patiments existencials). Com alguns poetes, Enric Marco es va negar a fer aquesta distinció en la seua vida. Es nega a fer-la. I per això és un enigma. Cercas es pregunta si la societat que durant anys se’l cregué i l’exaltà s’hi negava també. “¿Podia el país sencer reconéixer-se honestament com el que era, en tot l’horror i la vergonya i la covardia i la mediocritat del seu passat i a desgrat d’això continuar endavant?” S’ho pregunta sobre cadascú de nosaltres, i sobre ell mateix. Perquè el passat sempre torna. El passat, en el fons, no és més que una dimensió del present. Aquesta és una de les preguntes que obsedeixen un llibre extraordinari.