Record

Fa uns quants mesos, un estudiant de Periodisme va confondre en unes pràctiques escrites el meu nom amb el d’un altre professor. Quan li ho vaig fer notar, l’alumne va riure, i amb una certa incredulitat es va justificar dient que no sabia en què devia pensar en aquell moment. És notori que alguns estudiants no saben res del professor que els imparteix la matèria, i de vegades ni tan sols el nom. Aleshores vaig preguntar a l’alumne a quin professor es referia, doncs es dóna la casualitat que en la Facultat hi ha dos professors amb aquell mateix nom (que per accident m’havia adjudicat a mi). L’alumne em va mirar sobtat, encara més incrèdul, i va quedar en evidència que havia passat per les assignatures corresponents sense saber-ne el nom dels altres docents. Vaig riure, perquè era còmic, i ell també. Al capdavall, no té importància, i l’exercici estava bé. Li vaig parlar d’un conte de Giovanni Papini, sobre un home que un dia va seure en un banc d’un parc i al costat hi ha un altre home que diu que és ell. I mantenen un diàleg molt tens, perquè sempre és desagradable veure que un altre suplanta la teua persona. Potser aquell estudiant diria als seus amics i coneguts que la meua assignatura estava d’allò més bé (o d’allò més malament, tant se val), i esmentaria el nom de l’altre professor. L’alumne va riure quan li vaig fer aquesta reflexió, perquè això, que parlara d’una assignatura als seus amics, li semblava molt improbable. Però vaig insistir-hi, i ho va acceptar, perquè tampoc cal exagerar, podria donar-se el cas. La veritat és que aquell alumne em queia simpàtic, i a més m’admirava la naturalitat amb què havia acceptat que no se sabia els noms de bona part dels professors. Li vaig dir que també Jorge Luis Borges va escriure un conte d’un home que seu en un banc i al costat hi ha un altre home que diu que és ell. I que també s’enfurisma, ja que no el pot suportar, tan petulant com li pareix. I que Papini s’ho va prendre molt malament, que Borges escriguera el mateix conte, i el va acusar de plagi. Però l’autor de l’Aleph va adduir que no tenia constància d’això, o que segurament va llegir el conte de Papini i el va oblidar. Però a Papini el corroïa pensar que es poguera parlar d’aquell conte i s’hi posara el nom de Borges, en lloc del seu. Com a mi em podia fiblar que els meus mèrits (o demèrits) professorals foren atribuïts a un altre. Però a partir d’aquell dia, quan em trobe amb aquells dos professors pels corredors de la facultat els salude amb una simpatia renovada, doncs d’alguna manera ells ja són jo. I alhora recorde aquell estudiant, i el seu nom, que se m’ha quedat gravat per sempre en la memòria.