Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

L’espill

Una mirada al conflicte lingüístic valencià allà on tot es veu al revés

L’espill Ampliar foto

No la veu ningú, aquesta taca vergonyant? Només jo? Només jo i quatre individus rars, maniàtics, com jo? Parle de la bella, la venerable, llengua castellana. De la repressió despietada, sovint encoberta, que pateix al País Valencià. El govern de l’Estat no té prou a unflar descaradament —amb connivència amb el Govern valencià— les infraestructures d’allò que anomenen corredor mediterrani, on aboca sense contenció tots els recursos possibles i per haver-hi —AVE, autopistes gratuïtes, ampliació i optimització dels aeroports i dels ports...—, amb l’excusa que el mediterrani és la porta natural i més rendible no sols del turisme i del comerç europeus, sinó també del potentíssim mercat asiàtic. I ho fa, és clar, en detriment de la connexió radial amb Madrid, bandejada, deixada de la mà de Déu. I no té prou, tampoc, a aplicar unes balances fiscals discriminatòries amb la resta —no mediterrània— de la península. I com si això no fóra ja prou humiliant, tenen, Govern estatal i, assenyaladament, Govern valencià, una obsessió malaltissa amb una de les dues llengües que parlem ací: el castellà, una llengua —no ho oblidem— tan oficial com l’altra. Ras i curt: aniquilar el castellà és, des de fa temps, objectiu de qui ens governa. Ara mateix, i d’un any ençà, no tenim cap mitjà de comunicació en castellà. Cap ni un. Tots els canals de la graella televisiva o radiofònica són en català. Tots. Sense excepció. Fa uns anys podíem sintonitzar alguns canals de fora, en castellà, però qui ens governa, en una actitud insòlita per a una democràcia europea, en un gest propi de tirania bananera, va impedir-ne la recepció arreu del nostre territori. No oblidaré mai l’instant en què els meus fills, mentre miraven els seus dibuixos preferits, es van trobar, de sobte, amb la pantalla en negre. Des d’aleshores no han pogut veure mai més no sols els seus dibuixos preferits, sinó ni tan sols dibuixos en la seua llengua; només ho han pogut fer en català. Sovint, quan juguen, m’adone, al·lucinat, que es passen a aquesta llengua que per a nosaltres no deixa de ser estranya. Després d’això van tancar els canals autonòmics, on hi havia els noticiaris i alguns altres programes en castellà. He de reconéixer que, tot i que eren l’única oportunitat d’escoltar, de tant en tant, el castellà, la seua manipulació ideològica, el seu descarat antiespanyolisme i la seua baixa qualitat en tots els sentits van fer que, a casa, no els sintonitzàrem ni per error. Sí, ho sé, el català és l’idioma propi d’aquesta terra, el primer que vam parlar i escriure, el que ens fa irrepetibles al món, però això no lleva que un tinga dret a triar. Sense tele, teníem el consol de la ràdio, una emissora —també de fora— que ens informava en la nostra llengua des d’una pluralitat i una qualitat que contrastava amb la resta de mitjans. També ens la tallaren. Deixàrem, doncs, de veure la tele, deixàrem d’escoltar la ràdio; al cotxe ens posàvem música; a casa, Internet, aquesta finestra que encara no han pogut tancar. A Internet, el castellà era i és viu. Vivíssim. I resulta que nosaltres vivíem en castellà a casa, al carrer, a la feina, però el castellà no apareixia ni als mitjans de comunicació, ni als jutjats, ni a la gran majoria d’organismes oficials. Contestar en castellà a un guàrdia civil que et para en la carretera és guanyar-te una multa segura, i, si hi insisteixes, perill de rebre i d’anar a parar a un calabós. Poca broma. Fer una reclamació en castellà a una gran empresa suposa, habitualment, donar peu al fet que t’humilien en la contestació.

Els mateixos governants a penes el parlen, el castellà, ni al Parlament ni al carrer

Els mateixos governants a penes el parlen, el castellà, ni al Parlament ni al carrer. El mateix president de la Generalitat no el sap parlar ni escriure, tot i ser una de les dues llengües oficials. No us sembla absurd? I els intel·lectuals de llengua catalana, què en diuen, de tot això? No res? Però prohibir no ha estat l’única arma d’aquesta gent; sovint han sigut més sibil·lins i han fet servir allò de “divideix i venceràs”. Secessionisme lingüístic, se’n diu. Si els castellanoparlants sumem, ara mateix, uns 550 milions de persones, es tracta de fer creure a la població que allò que parlem no és castellà, sinó una altra llengua, i aleshores ja no en som 550 milions, sinó quatre gats desconnectats, aïllats de la resta de parlants, sense cap futur. Amb el pretext de les inevitables diferències dialectals diuen, per exemple: a l’Argentina es parla argentí; a Cuba, cubà; a Màlaga, malagueny; a Múrcia, murcià… I aquesta atomització artificial la potencien amb noves institucions i acadèmies, generosament subvencionades, que oferisquen una façana de prestigi, d’oficialitat, a la farsa. Molta gent, ingènua, s’ho creu. La gent és, per damunt de tot, orgullosa, no li agrada que la seua llengua tinga un nom que ve de fora. Castellà ve de Castella. “Ací, com que no som castellans, parlem una altra cosa”, diuen. Sense presència en els mitjans ni en les institucions, sense visió de conjunt amb la resta de territoris i de parlants de la llengua, ja només els quedava per envestir l’escola. Quin sentit té que els xiquets i els joves estudien en un idioma, el nostre particular castellà, que només parlem quatre gats, i que els qui manen ja s’han encarregat d’impedir que siga d’ús normal en el món del progrés i de la cultura, copats únicament pel català? Quins pares que realment estimen els seus fills no els educaran en l’altra llengua, el català, sabent que el castellà, a la nostra terra, té totes les portes tancades? Jo mateix, d’infant, he hagut d’empassar-me reiterades lectures, pel·lícules i dibuixos animats del Tirant lo Blanc, i he hagut de recitar obsessivament l’Ausiàs March o l’Estellés, mentre se m’ocultaven les aventures del Quixot o els poemes de Jorge Manrique, com si aquests no hagueren existit mai. I aquesta manipulació constant de la història, de la informació i de la cultura, amics, té conseqüències. I tant que en té: la progressiva assumpció dels ciutadans que ells, realment, no són ells, que són uns altres. Alienació, en diuen. I així estan les coses. Fins i tot jo he hagut de publicar aquest article —quina vergonya— també en català, perquè ací no hi ha, ni ens arriba ja de fora, cap diari en castellà. Una vergonya, sí, senyors. I ara facen el favor de no mirar més a l’espill, on tot es veu al revés.