Ficció

Sens dubte, l’adult, com la criatura, necessita ficcions. Contes. Amb princeses, herois, dimonis… Mites. Món i vida, en cru, són tan inintel·ligibles que ens en cal una mistificació, un relat o un conjunt de relats que ens els facen comprensibles, digeribles, amens. No són això, les religions? Un perquè de tot plegat que tranquil·litza? Un esquema analgèsic de la realitat? Un conte adaptat a un públic determinat? Necessitem ficcions. I no cal ser deista, per tal de creure. Un pot ser ateu i creure en Marx, en Freud, en Lenin, en Gandhi. Referents, mites, individus mistificats —com devien ser, de prop?— que faciliten el relat de la història. Cada disciplina té els seus mites: Pelé, Maradona, Glenn Gould, Mandela, Marlon Brando, Picasso, Elvis… Què fa que els uns assolisquen aquesta dimensió i els altres no? De vegades, el talent. No sempre. Hi influeix molt la llegenda. Ho escriu Herbert Read: “No hi ha camí més segur cap a l’èxit que la creació d’una llegenda”. La llegenda, però, no pot ser fàcilment creada pel mateix individu, ha de créixer, i per a créixer cal que l’individu siga extraordinari, de caràcter i conducta atípics, de biografia insòlita. Que haja esdevingut un personatge atractiu, que cride l’atenció. Un cas dramàtic: Van Gogh. La incomprensió que patí, la misèria, la follia, l’orella tallada, el suïcidi… Una vida de pel·lícula. Això volem: individus i vides de pel·lícula. La llegenda no se la pot crear fàcilment un individu, però alguns hi posen l’ànima, en l’intent, sobretot en l’era dels mitjans de comunicació de massa. Bé que ho sabia, això, Dalí, que ho utilitzà amb temeritat. Dalí: un dels èxits més grans de mistificació creats pel mateix beneficiari. La seua obra —la pictòrica i, encara més, la literària—, al meu parer, està molt per sota de la seua fama. I com aconseguí tant d’èxit? Fent una pintura desvergonyidament efectista, llepada, pròxima al cromo, carregada de literatura pseudofreudiana. Una pintura feta al gust de la gent que no entén de pintura, circumstància que li multiplicà per mil el nombre d’admiradors. Però també ho aconseguí, o sobretot, per les seues excentricitats. Allà on era, Dalí muntava un número. Fredament planificat, o improvisat? Tant fa. Els qui el tractaren de prop diuen que era un home bastant normal fins que apareixia, al seu davant, una càmera. Aleshores es produïa la metamorfosi i començava a fer l’histrió. I ho feia, sovint, amb un enginy esmolat. Vistes ara, aquestes actuacions poden semblar simples pallassades, però foren determinants en la seua projecció tant local com internacional. I, construïda la llegenda, les coses roden. Dalí es convertí en un referent. Darrere d’ell n’han vingut uns quants. Alguns amb una obra potent al darrere i d’altres —com Warhol— amb un grapat d’insignificants anècdotes i frívoles provocacions. Alguns perseguint puerilment les càmeres i uns altres —Salinger, Pynchon, etc.— jugant, igual d’infantils —o potser més—, a fet a amagar. Tots, però, intentant ser prou extraordinaris, prou singulars, per a assolir un moment de glòria —i pasta!—, aprofitant la credulitat i la necessitat de ficció que, a la resta dels mortals, els fa tan i tan vulnerables.