Gust

Una de les accepcions d’aquesta paraula en el diccionari és: "Discerniment del bell i del lleig, especialment en una obra d’art". Precedida d’un verb, i sense obra d’art, admet significacions diferents: tenir bon gust, fer amb gust, quedar-se a gust. Totes remeten a una qualitat especial i difícil de mesurar amb paràmetres segons l’ús. Per exemple, una actuació al Jamboree de Barcelona dels valencians Rossy, trompeta, i Albert Sanz, piano, és una interpretació acurada de bon jazz. Però quan, coses que només passen en directe, s’endinsen en l’"Arabesque" de Claude Débussy, la versió deixa un bon gust entre el públic, perquè sent una atmosfera sublim.

És com l’actuació de l’argentí Juan Quintero en un auditori de barri, sol, amb la guitarra, amb una lírica impressionant, que ofereix aquest mateix bon gust, el cim del qual arriba amb "La nostalgiosa", música d’Eduardo Falú i lletra de Jaime Dávalos. Aquests versos: "Nostalgiosa llevo el alma, / por las calles de la ciudad (...) Busco al fondo de la calle un cerro; / pero encuentro el cielo y nada más", ajuden el sentit perquè allò més alt, el cel, queda com un no-res. Dávalos cerca quelcom més.

Fa molts anys Atahualpa Yupanqui actuà al Teatre Principal de València. Cap a la meitat del concert, va aturar la interpretació d’un tema i es va dirigir al públic: "els vull agrair el respecte i el silenci amb què m’estan sentint". Coses del directe.

Per contra, tenim el mal gust. Sol tindre un excés, un no saber estar, sol acompanyar-lo un punt de cinisme. El mal gust abunda. És per això que hem d’estar atents als moments del bon gust, si més no per a compensar la cosa. És de mal gust el comportament depredador de molts polítics, perquè van més enllà —i no caldria— quan "expliquen" els actes menyspreables i hi deduïm quin concepte, quina idea tenen dels ciutadans. Tractar-nos d’imbècils és de molt mal gust. Ens preguntem per què no callen, per què han d’afegir porqueria verbal a la brutícia dels fets.

Entre una cosa i l’altra, podem trobar un semigust. Allò que ens queda en un limbe estrany, com una perplexitat. Un exemple: quan Santiago Grisolía (el 27 d’octubre, en aquest diari) deia que "no entén per què la Llei de protecció de les senyes d’identitat menysprea el Consell Valencià de Cultura". Com? Acaba d’arribar al CVC? No. Fa molts anys que hi és. De què s’estranya? Passava per allí i...? Un científic que arriba a la profunditat microscòpica del genoma humà no veu què passa a un pam dels seus ulls? Quant de temps fa que és membre del CVC i quant fa que no sap quin paper ha anat adquirint aquesta institució? Saludem la joventut innocent d’aquesta sorpresa. A partir d’ara, cal suposar, hi estarà més atent.

Un altre exemple: Jordi Savall. Podem estar d’acord, o no, amb la seua renúncia al premi nacional de música, però ha explicat clar i net quins han estat els motius. No ha mirat cap a un altre costat ni ha fet ús d’una sospitosa innocència.

Finalment, en la cursa del mal gust, cal remarcar la recuperació de Font de Mora, un militant excels de la defensa de la nostra llengua. I en van...